A ganivetades

Quan un partit que ha tocat poder el perd, és quan acostumen a sortir els draps bruts. Mentre l’ha tingut i els seus membres, especialment els dirigents, han pogut gaudir dels beneficis que se’n deriven —càrrecs, sous, dietes, cotxes oficials, descomptes, favors, canongies i tota mena de prebendes—, tot ha estat una bassa d’oli. La cohesió interna ha estat garantida més enllà de les diferències personals. Però quan tot això desapareix, sorgeixen els problemes que en temps de bonança no és que no existissin, és que estaven somorts, i esclata el conflicte de manera més o menys cruenta en funció dels greuges, retrets i malentesos acumulats.

És el que passa des de fa mesos a ERC, on les diferències entre els uns i els altres s’estan resolent a ganivetades. Després de quatre patacades seguides a l’últim cicle electoral —a les eleccions municipals i espanyols del 2023 i als comicis catalans i europeus d’aquest 2024—, que han debilitat seriosament la presència i la capacitat del partit en tots els àmbits, la bona sintonia exhibida els darrers anys per l’aparell de direcció ha explotat, com si d’una olla a pressió es tractés, i ha quedat feta miques. L’ona expansiva s’ha endut tot el que ha trobat, fos persona, animal o cosa, però el recompte de danys encara no és definitiu perquè, pel que sembla, fins al congrés del 30 de novembre tots plegats són capaços de fer-se més mal del que s’han fet fins ara.

La d’ERC no és ben bé, tanmateix, la crisi típica que, en major o menor mesura, pateixen totes les forces polítiques quan perden el govern. En el seu cas cal afegir-hi un factor que l’agreuja de manera irreversible: el descobriment de l’existència d’una estructura anomenada B —que en teoria vol dir que no és l’oficial— que ha fet el que li ha semblat sense cap mena de control, fins al punt de situar el partit al caire de l’abisme. Una estructura que s’ha posat al descobert precisament perquè les coses no van bé, perquè si no hagués estat per això, tampoc no hauria sortit a la llum pública, i de la qual ningú no vol saber res. Tothom se’n desmarca com si fugís de la pesta. I és lògic, perquè el que ha arribat a perpetrar aquesta estructura B és indigne, no ja d’una formació política, sinó de la condició humana.

L’avantatge d’ERC respecte d’altres forces polítiques en aquest terreny és que és una experta en crisis internes i, fins ara, en superar-les, encara que molts cops hagi estat a costa d’escissions

I és que aquesta estructura paral·lela és la responsable del joc brut contra els rivals d’ERC, però el que ha fet més mal és que sigui també l’autora de la campanya difamatòria contra els germans Maragall —Pasqual i Ernest— a compte de l’alzheimer —la malaltia que pateix el 127è president de la Generalitat i exalcalde de Barcelona—, que es va posar en circulació amb motiu de les eleccions municipals del 28 de maig de l’any passat. El partit mateix prenia posició en contra del seu propi candidat a la capital de Catalunya. Inaudit. És normal que ningú no es vulgui fer càrrec d’una ignomínia d’aquesta magnitud i crida l’atenció com els quatre candidats a dirigir la formació que es presenten al congrés del 30 de novembre s’han afanyat a desvincular-se’n i han assenyalat amb el dit acusador el candidat del costat. Alguns, certament, no hi tenen res a veure, però els que fins ara estaven a la direcció no poden pretendre que no en sabien res, perquè no s’ho creu ningú.

Algú havia d’haver autoritzat la creació d’aquesta estructura B, perquè el que és obvi és que no va sorgir per generació espontània, com si es tractés d'un bolet. I qui tenia la capacitat de fer-ho és qui estava a l’aparell de direcció, de manera que tant la camarilla d’Oriol Junqueras com la de Marta Rovira no poden defugir la part de culpa que els correspon i n’han de ser considerats responsables. No n’hi ha prou que l’exviceconseller d'Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, i l’exdirector de comunicació d’ERC, Tolo Moya, hagin plegat i s’hagin convertit en els bocs expiatoris d’un escàndol que per força ha de tenir responsables més amunt, sigui per acció sigui per omissió. Perquè tan greu és si n’estaven al cas com si no, i, de fet, no queda clar quin dels dos capteniments és pitjor.

En mig de tot aquest enrenou, i mentre no paren de sortir draps bruts, en especial d’Oriol Junqueras, que és obvi que algú filtra interessadament, cada vegada són més les veus que entenen que calen cares noves per treure el partit del sot en què es troba. Un missatge que apunta clarament contra qui en el seu dia va ser el número dos de Carles Puigdemont al Govern i que, tot i haver presidit la formació els últims tretze anys, des del 2011, vol continuar al capdavant del partit i amb aquest propòsit es presenta al congrés del 30 de novembre. Una de les últimes persones que li ha ensenyat la porta de sortida ha estat l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, amb l’argument que els dirigents que tenia ERC el 2017 han de plegar, perquè així els ho demana la gent, que, diu ella, “ens ha enviat al racó de pensar”. De fet, la gent més aviat els ha enviat a un altre lloc, però sí, té tota la raó, se n’han d’anar. I com ella també ho creuen altres exdirigents com Joan Puigcercós, Ernest Benach, Joan Ridao, Josep Huguet, Joan Manuel Tresserras, Xavier Vendrell, Dolors Bassa, Marina Llançana, Marta Cid, Manel Balcells o Meritxell Serret, per a tots els quals és Oriol Junqueras qui efectivament es troba a l’ull de l’huracà del problema.

Fins que la formació no faci net de tot plegat, no estarà en condicions de tornar a tenir un paper, com ho han de fer igualment la resta d’actors del bloc sobiranista —no tan sols els partits, també les entitats— que tant han defraudat les expectatives dels electors independentistes de bona fe que els havien fet confiança. L’avantatge d’ERC respecte d’altres forces polítiques en aquest terreny és que és una experta en crisis internes i, fins ara, en superar-les, encara que molts cops hagi estat a costa d’escissions. Per no anar gaire lluny, només del 1980 ençà, com a mínim n’ha tingut tres de sonades: la de Joan Hortalà el 1989 amb la creació d’Esquerra Catalana, la d’Àngel Colom i Pilar Rahola el 1996 amb la fundació del Partit per la Independència (PI), i la de Joan Carretero el 2009 amb la constitució de Reagrupament, nascut el 2007 com a corrent intern, com a partit polític. I totes van acabar engolides, perquè quedi clar quin és el terreny de joc en què es mou l’escenari polític català, a l’òrbita de CDC (o del PDeCAT).

Els ganivets, les ganivetades, a ERC sempre han volat d’una banda a l’altra i aquesta vegada no és cap excepció. De fet, ho fan més que mai. I, pel que es va veient, la sang i tant que arriba al riu!