El Papa Francesc diu que "vivim una III Guerra Mundial per parts", en vista de l'acumulació de conflictes que hi ha. A les borses passa una cosa semblant. I què és el que separa ara en les finances el caos de la normalitat? Doncs la volatilitat, un efecte al qual, segons Mario Draghi, president del BCE, "hem d'acostumar-nos". Una setmana en què l'Ibex va caure un 9% de dilluns a dijous, en el límit del qual s'estima un crac (el 10%), és dubtós que ajudi ni a l'entrada d'inversors al mercat ni a l'economia europea.

Aquesta setmana ha estat moguda en diversos punts del món, com assenyala el Papa. Dimecres, a Nou Hampshire, on es ventilaven primàries als EUA, el governador d'Ohio, John Kasich, un polític de raça, va col·locar al recinte on va rebre els seus seguidors un gran marcador electrònic que donava compte en temps real de l'enorme deute públic americà, que creix a cada moment que passa.

Doncs bé, el deute als EUA a finals de gener del 2016 ascendia a 19,15 bilions de dòlars. Des de l'arribada d'Obama aquest deute ha crescut 8,3 bilions de dòlars. Ni la tornada al creixement ni la baixa històrica dels tipus d'interès no han aconseguit frenar-la. Segons les previsions del Congrés americà, en els pròxims deu anys rondaria la barrera dels 30 bilions de dòlars. L'ombra hi és.

El deute dels EUA a finals de gener del 2016 ascendia a 19,15 bilions de dòlars. Des de l'arribada  d'Obama aquest deute ha crescut 8,3 bilions de dòlars

A Tòquio, el governador del Banc del Japó, Haruhiko Kuroda, va culpar divendres a l'"excessiva" aversió al risc dels inversors de la caiguda en els preus de les accions globals, ignorant les crítiques que la seva decisió d'adoptar uns tipus d'interès negatius estigués en part darrere de la recent caiguda del mercat. De fet, el Banc del Japó va sacsejar un sector financer ja ferit quan va retallar el 29 de gener els tipus i els va deixar en territori negatiu. I allà va començar l'embolic.

Kuroda va dir que els tipus d'interès negatius ajudarien a estimular l'economia a la llarga, mitjançant la reducció dels costos d'endeutament, rebutjant les crítiques que la mesura va agreujar les turbulències del mercat pel temor que redueixi els guanys dels bancs.

El que no va esmentar Kuroda, com si no existís, és que el deute públic japonès puja al 240% del PIB i que uns tipus d'interès negatius, presumptament, la fan més pagable.

El president del JP Morgan va advertir l'abril de 2015 sobre la volatilitat creixent dels mercats

Quan els bancs europeus s'enfonsaven, en els ambients econòmics de París es va sentir dir a un operador que "es comença a veure la banca europea com a la japonesa, pel camí d'una dècada perduda". I això no és fútil. Davant de la desfeta, el portaveu de l'FMI, Gerry Rice, va dir que "un sector bancari sòlid resulta essencial per sostenir la recuperació del creixement econòmic".

Jamie Daimon, president del JP Morgan, primer banc mundial, va advertir l'abril del 2015 sobre la volatilitat creixent dels mercats, així com de la pèrdua de tot marge de maniobra dels bancs pel fet de noves regulacions que els priven de reacció en cas de crisi.

Això mateix se sentia aquests dies als parquets de l'Eurostoxx, on es percep l'enduriment de la reglamentació europea com una espasa de Dàmocles suplementària a uns tipus d'interès, aviat negatius, que pesaran sobre els seus marges. "Els bancs han de mobilitzar cada vegada més capital, i això és molt costós", advertien.

Després de la gran crisi financera iniciada el 2008 i els test d'estrès que van venir després, es va pensar que en un futur no molt llunyà els bancs ja no serien ni l'epicentre ni el risc més important per al sistema financer i l'economia perquè el seu pes en l'activitat i la seva mida minvaria. Era una mutació que calia gestionar.

També es va dir que mitjançant reformes i reducció del deute el pes de les Administracions Públiques seria més lleuger, però no ha estat així

El curiós és que també es va dir que mitjançant reformes i reducció del deute el pes de les Administracions Públiques seria més lleuger, però no ha estat així, amb l'excepció d'Europa que gràcies a les polítiques de rigor pressupostari ha retallat els seus números vermells fins a 12,349 bilions d'euros en el tercer trimestre de 2015, després de retallar 89.000 milions en l'últim tram.

Aquesta és, no fa falta dir-lo, una part de la història de l'últim episodi de turbulències, n'hi haurà més en la qual també entrarien el temor (un 21% de possibilitats li dóna el mercat) que els EUA entrin en recessió, que el iuan condueixi a una guerra de divises, que els emergents es mengin part del creixement malgrat la reducció del cost del petroli, i d'altres.

Però la qüestió està en a qui se li carrega el mort en moments com aquest. Dimecres, el president del Banc de França, François Villeroy, parlant d'aquest IPC europeu que tant molesta el BCE, va revelar una veritat que ho amaga tot: "Una inflació massa feble fa molt dolorosos els necessaris processos de desendeutament". La resta és imprimir bitllets sense límit sota la fórmula asèptica d'injeccions de liquiditat. I gràcies a elles gaudim dels emocionants somnis (amb algun malson, esclar) que ens regala la volatilitat.

(FOTO: La seu del Deutsche Bank, a Frankfurt / EFE)