“In God we trust”. “En Déu confiem”, diu el lema escrit a foc patriòtic a l’himne dels Estats Units. Quan una persona, un grup social o un país creu tenir Déu com a aliat, té tendència a considerar els seus actes com un manament diví i, per tant, no supeditat a una racionalitat que no estigui tenyida de superioritat moral. “En Déu confiem”.
Els Estats Units són un país creat sota una premissa d’una brutalitat molt bíblica, “ull per ull, dent per dent” i la pena de mort forma part d’aquesta mentalitat de Far West amb la que els estatunidencs han anat conquerint els països del món fins a convertir-los en franquícies estructurades seguint pautes diferents: segons els desitjos de la nau nodrissa, unes es regeixen per un règim autoritari; d’altres, per una democràcia més o menys democràtica, segons les circumstàncies i les necessitats econòmiques de l’imperi.
Els Estats Units són un dels països que han fet de la mort un espectacle que forma part del show business gore d’escala planetària. Unes vegades ho fan en cinemascop, com la famosa "Tempesta del desert"; d’altres, en un format més barroer, com els cops d’estat tutelats a l’Argentina, Xile o el Paraguai. També tenen certa predilecció pel format “xou escolar” protagonitzat per executors juvenils “ensinistrats” per la Societat del Rifle, i un gran mestratge en crear petites obres d’art i assaig escenificades a sales d’execució situades als corredors de la mort.
L’últim èxit d’aquest vessant teatral de petit format ha tingut Kenneth Smith com a actor principal, el primer reu executat amb gas nitrogen, un mètode experimental triat per una causa merament fisiològica. Quan el novembre del 2022 van mirar d'executar Kenneth Smith mitjançant la injecció letal, van ser incapaços de trobar-li una via intravenosa apta per subministrar-li el verí. S’ha de tenir el cos fet una merda perquè no et localitzin un filó vermellós de qualitat. Però com deia Freddie Mercury: “Show must go on”.
Finalment, i gràcies a l’eficàcia del gas nitrogen, Smith ha passat a millor vida fent del patiment i de la hipòxia un espectacle mereixedor d’un Oscar als millors efectes especials. Cinc minuts poden ser una eternitat o una guspira, depenent de la intensitat de l’interval. I és que a Alabama, indret on l’espectacle de la mort és gairebé catàrtic, el reu no té dret que el sedin abans d’administrar-li la metzina.
Matar sota el paraigua de la llei és cometre un crim d’Estat
Tots els mètodes d’executar han necessitat conillets d’índies per arribar a la màxima efectivitat. I com l’animaló indefens, el condemnat a mort assisteix a la seva pròpia execució com a convidat de pedra entregat a la mesquinesa del sistema. Perfeccionar el mètode i fer-lo més efectiu sembla que apaivaga la mala consciència dels que creuen cegament en l’ull per ull. “Li hem donat una mort justa”, es diuen, “d’acord amb el seu crim”. Tant amb la cadira elèctrica com amb la injecció letal o el gas nitrogen, la mort és lenta i dolorosa, un viatge infernal sostingut per la mirada justiciera dels executors i la dels familiars assedegats de venjança. L’odi és comprensible, però matar sota el paraigua de la llei és cometre un crim d’Estat.
Als Estats Units, les condemnes s’anuncien en un temps prudencial. Unes hores d’espera que serveixen per presentar un recurs i el veredicte definitiu en veu del governador de l’Estat. Aquesta transparència tan democràtica forma part de l’espectacle, “teatro del bueno”, com diria Mourinho, però, al capdavall, vol transmetre a la població el mateix missatge alliçonador que els milers d’execucions silenciades a la Xina, Rússia o l’Iran.
Hi ha molts reus que, un cop executats, se’ls ha declarat innocents, in memoriam. Els catòlics ortodoxos i defensors a ultrança de la pena de mort diran que Déu ho ha volgut així. “I és que en Déu confiem”.
Quan vivia a Nova York, vaig tenir àrdues discussions amb companys arribats d’algun indret dels EUA on era vigent la pena capital. I em sorprenia com defensaven l’execució des d’una perspectiva economicista. Mantenir els presos era molt car per al sistema i ells no estaven disposats a pagar amb els seus impostos la manutenció in eternum d’un assassí confés, sense tenir en compte que la majoria dels condemnats a mort eren aquells que no tenien prou mitjans per pagar-se una defensa en condicions.
He nascut a la terra del garrot vil, un mètode d’execució digne de la història d’Espanya. Tenia nou anys quan van executar Salvador Puig Antich i recordo la llarga espera, les manifestacions arreu d’Europa per impedir-ne l'assassinat i, finalment, les portades dels diaris anunciant el crim d’Estat portat a terme pel tardofranquisme. I una reflexió. A l’Europa actual, no sé si gaires ciutadans es manifestarien per la vida d’un condemnat a mort.
L’execució acarnissada de Kenneth Smith hauria de servir per abaixar el teló d’aquest xou d’odi institucionalitzat, però, malauradament, passarà a la història com la primera en què es va emprar gas nitrogen, un mètode més net que la injecció letal i amb el qual evites empastifar-te els dits de sang. Trobar una vena intravenosa no sempre és fàcil.