El primer èxit dels Gaudí rau en el fet que l’admirable actor Eduard Fernández, cinc vegades guanyador de la cosa, reculli l’estatueta de millor protagonista masculí sense confondre-la amb un Goya. Al seu torn, la importància de la festa cinematogràfica (fins fa ben poc, una mera excusa per sopar de franc i veure com de mal abillades poden anar les conselleres del Govern) s’ha certificat enguany amb el fet que un premiat exerciti el lacrimal mentre discurseja. Parlo d’Eduard Solà, millor guionista nacional per Casa en flames (a qui no tenia el gust de conèixer; per culpa meva, car cada dia em plau més entotsolar-me així en general), qui aprofità el seu minut de glòria per reivindicar el xarneguisme i recordar que no gaudeix el privilegi de tenir llar a la Costa Brava. A casa devem ser especials, car compartim sang estrangera i propietat empordanesa; no saps el que et perds, Edu.

Tot i banyar-nos molt sovint a Cala Estreta, ja ho veus, la família mai se n’ha cardat dels xarnegos. De fet, aquest és un adjectiu que, de fa lustres, ha passat a la història; no només perquè els catalans hàgim naturalitzat la procedència diversa, sinó perquè ens plau molt més xerrar sobre la prosperitat que ens ha garantit el país. Aquesta posició no agrada gaire als culturetes i a l’estament cinematogràfic de la tribu, molt més interessats a garlar sobre la crisi de Gaza (un 90% no la deuen saber ni situar en un mapamundi) i el genocidi de l'habitatge que viu Barcelona pels seus altíssims lloguers que no pas en l’ocupació espanyola del país, la qüestió que més els hauria d’amoïnar a tots els nivells. No és estrany, doncs, que les dues pel·lícules premiades d’enguany furguin en les misèries d’una família de l’Eixample i retratin l’heroisme d’un home generós sense esmentar els seus lligams sindicals.

Abraçar el xarneguisme i l’ètica del pobre no ens sortirà de franc puix que, com ha passat als Estats Units, tota aquesta xerrameca només provocarà una onada reaccionària que acabarà amb el Trump de torn i la seva cort tecnocràtica al poder

A mi això de comentar debats que resulten caducs des de fa molt de temps em carda una mandra terrible. Però el que més em va plaure la gala dels Gaudí (que només he vist en fragments; la vida és curta i cal aprofitar-la) resulta comprovar com els nostres actors més joves de la generació millenial-zentennial, tot i comprar discursos trillats antijueus i propers a la nacionalització de l’economia, van molt més ben abillats que els seus pares i avis. La majoria d’ells, al seu torn, han naturalitzat el capitalisme d’una forma molt sana; saben que no n’hi ha prou de currar al teatre, i cerquen refugi a les plataformes o el cinema (aquest últim, un art que és un dels fills més notoris de l’economia de mercat). Diguin el que digui, saben desfilar molt ben vestits per una catifa vermella, i això és una grandíssima notícia.

Els nostres actors poden comprar la ferralla ideològica dels tolits i situar el marc mental de la política allà on vol el PSOE (Salvador Illa era a la gala dels premis i se’l veia més feliç que un gínjol!), però l’important és allò que fan. També que tinguin la consciència que l’Estat (o l’autonomia) no els servirà per pagar-se els vestits. Per això és important que, tot i que es parli de Gaza, celebrities del món cultural com Carlos Cuevas o la nostra Julieta marquin un cert optimisme, ell amb el somriure murri del triomfador i ella amb unes popes que semblen una emulació de la Victòria de Samotràcia. Tot i això, la cultura del país ha d’ésser conscient que continuar abraçant el xarneguisme i l’ètica del pobre no ens sortirà de franc puix que, com ha passat als Estats Units, tota aquesta xerrameca només provocarà una onada reaccionària que acabarà amb el Trump de torn i la seva cort tecnocràtica al poder.

Aquest és, certament, l’únic enigma que tenalla la política catalana. Qui serà l’emperador que sorgirà de tot aquest embolic mental progre i quins technobros li cobriran les espatlles. Per això encara falta cert temps, no només perquè Catalunya vagi lenta i ara estigui narcotitzada pel PSC, l’opi del poble, sinó perquè l’alternativa haurà de superar les lideresses de poble i els seus sponsors semiconvergents. Però la cosa arribarà, no en tingueu dubte. Pels xarnegos no patiu, que si fan més pel·lícules així, acabaran banyant-se també a la nostra cala amb una alegris que ni us explico. De moment, fa molt de goig veure’ls compartint la seva lluita a través de les plataformes mediàtiques dels amics de Donald Trump.