En un moment donat, la teva vida pot canviar per sempre. El dia en que la meva ho va fer era dijous, com avui, feia una tarda llòbrega d'octubre i la gent que passejava amb sandàlies començava a fer cara de passar fred. Vagarejant pel barri Gòtic, vaig topar-me amb una botiga de segona mà anomenada Amore i quan vaig entrar-hi, fent justícia al nom del negoci, vaig enamorar-me d'una gavardina d'entretemps llarga. No era ben bé beix, però, sinó de color camel, com de gelat de torró. Immediatament vaig pensar que pel disseny era pròpia del detectiu Colombo, però que pel to cromàtic més aviat hauria fet les delícies de la directora de vestuari d'una pel·li com American gigolo i la vaig comprar sense dubtar-ho ni un segon, malgrat els gairebé 100€ que costava.

La sorpresa va ser quan, caminant pel carrer de la Palla amb la flamant gavardina nova, vaig posar la mà a la butxaca i vaig trobar-hi un carnet: era la credencial de soci a l'Associació Catalana d'Amics de l'Hivern, i el propietari de la peça de roba, segons indicava la targeta, n'era el vicepresident. Al dors hi deia: "Aquest carnet no és unipersonal i el títol de Vicepresident l'ostentarà qualsevol mamífer racional que vesteixi aquest trench coat i estimi l'hivern, l'olor de llar de foc i la pintura de Rembrandt". Sorprès, vaig arribar a casa i li vaig dir a l'Haidé que ara ja no em digués Pep, sinó Sr.Vicepresident. Des d'aquell dia, quan el fred afluixa i la calor comença a asfixiar, surto altivament cada dia de casa encapotat amb gavardina, ni que sigui per homenatjar pòstumament l'hivern que agonitza. Abriga menys que una dessuadora o una caçadora texana, per això és com un poema simbolista fet roba: no serveix de res, però nodreix l'ànima de qui hi confia.

Si explico tot això, precisament, és perquè el càrrec que ostento té unes obligacions morals gens poètiques, com ara recordar una coseta a tots els que en les darreres setmanes heu gosat menysprear, humiliar i oblidar l'hivern: estimades i estimats, malgrat que sempre tingueu pressa per occir-lo, per sort l'hivern no mor mai tan fàcilment com voldríeu i encara remanarà la cua uns quants dies més, ni que sigui de forma primaveral, segons diuen els meteoròlegs. Sabeu per què? Perquè té la resiliència de Giotto construint la cúpula del Duomo de Florència bo i sabent que mai no la veuria acabada: la seva obra no busca la dopamina de la immediatesa, sinó que és un favor a l'eternitat. Sembla mentida que no ho sapigueu.

Ara bé, Catalunya és un país petit en gairebé tot, per això des de 1974 la responsabilitat de portar gavardina és competència només d'una sola persona: Johan Cruyff, que aquell any va agafar-li el relleu a Joan Perucho, l'anterior català que havia pogut vestir-la a casa nostra. Segons he sabut, però, el geni holandès va ser el president de l'Associació Catalana d'Amics de l'Hivern fins que la darrera junta directiva, com li va passar també a can Barça, va obligar-lo a tornar la insígnia d'honor l'any 2013. Vol dir això que la meva gavardina va ser seva? L'únic que puc afirmar és que, des d'aleshores, cap altre català pot dur-ne dignament una, ja que automàticament és considerat un carterista, un venedor de cromos a les cantonades del Mercat de Sant Antoni o, en el pitjor dels casos, un exhibicionista dels que en un moment donat pot entrar en un negoci d'ungles o un forn 365, descordar-se el cinturó i ensenyar la carn d'olla davant de dues jubilades que fan el tallat.

Després dels admiradors confessos de Ricard Ustrell, segurament els Amics de l'Hivern siguem el segon col·lectiu més incomprès del nostre país, tal com demostra el fet que en els últims dies fins a tres persones a la feina s'han burlat de mi en veure'm arribar amb la gavardina. En aquests dies d'engany primaveral i de gent que a la mínima ja opta per les sandàlies amb la falsa esperança d'un estiu que encara no arriba, els resistencialistes de l'hivern patim el rebuig de la societat mentre ens aferrem als 16º del capvespre, a 'la fresqueta' de primera hora i a la certesa que, com va dir Fabrizio de André a Inverno, himne de la Confederació Internacional d'Amics de l'Hivern i els Dies Curts, "la terra stanca sotto la neve/ dorme il silenzio di un sonno greve/ l'inverno raccoglie la sua fatica/ di mille secoli, da un'alba antica". Perquè aquests primers dies de fotos a la platja, primers cafès amb gel i últims dilemes sobre si treure o no el nòrdic, alguns apreciem que, com diu la cançó, l'hivern acabi de recollir la seva fatiga de mil segles des d'una albada antiga.

La gavardina a finals de maig, doncs, no és una trista peça de vestir, sinó una filosofia i una manera d'entendre la vida. És l'últim consol que ens queda als amants del coll alt i els dies que moren a quarts de sis de la tarda, per aquest motiu ens hi aferrem com qui agafa la mà de la mare abans d'una extracció de queixal sense anestèsia. Elles ens esperen i sempre són allà, per això els càrdigans d'entretemps surten a passejar deu miserables dies l'any i les gavardines, en canvi, aguanten vint anys a l'armari. Tants, de fet, que quan canvien de propietari no només continuen funcionant quan l'hivern no és prou hivern i l'estiu no és prou estiu, sinó que converteixen algú com jo, un ciutadà civil, normal i corrent, en directiu d'un lobby tan important com el que vicepresideixo des d'aquella tarda llòbrega en la qual la gent que caminava amb sandàlies començava a fer cara de passar fred. Com avui i tant de bo com demà, demà passat i l'altre, ja que si bé és cert no hi ha res etern, com a mínim que l'inici de les temperatures altes ens enxampi tan elegants i vivint la vida amb tan bon joc com Johan Cruyff abans d'una final. Sense temor a ser diferents i tossuts. És a dir, sense por d'assumir la mort definitiva de l'hivern, la més cruel de les derrotes.