"No se’n pot dir genocidi" diuen indignats. Matança doncs? Perquè objectivament és evident que s’està produint una matança. Al final és un debat semàntic aberrant davant la catàstrofe. Però molt català, per aquesta necessitat tan catalana d’haver de prendre partit acèrrimament. La qüestió del conflicte etern entre Israel i Palestina o el món àrab n’és un bon exemple. Alinea —o fins i tot aliena— uns o altres incondicionalment, apassionadament. També dins el món independentista. Com si tot fos un blanc o negre ben perceptible i davant del qual no es poden expressar dubtes. Només certeses categòriques. Que també hi són, és clar.

Deixem-ho dit d’entrada, la irrupció salvatge del 7 d’Octubre de 2023 de centenars de milicians de Gaza a territori israelià va ser una matança macabra, amb trets de salvatjada medieval. Les imatges de les mutilacions i els assassinats indiscriminats a tota cuca viva van ser una exhibició degenerada d’un odi infinit. És injustificable i només s’explica per una lògica embogida, d’uns milicians tan fanatitzats com desesperats.

I diguem-ho també clar. El dret a la legítima defensa que des d’aleshores esgrimeix Israel per justificar-ho tot i que sense compassió ni contenció de cap mena exhibeix el Tsahal, l’Exèrcit més modern i eficaç del món, és la manifestació d’una venjança prepotent que ha esdevingut una carnisseria, una matança criminal i que, per la magnitud i constància, s’assembla a un genocidi d’acord amb el que entén per genocidi les Nacions Unides.

El TN del Migdia de dissabte informava que el balanç del dia era de 32 gazians morts. La vigília n’eren 64, progressem bé. Les Forces de Defensa d’Israel han matat ja més de 42.000 persones només a la Franja de Gaza segons l’ONU. Ferits a part que es compten per centenars de milers. Després hi ha els morts a Cisjordània. O el Líban. Persones, efectivament, encara que per a alguns fanàtics de la causa siguin escarabats que no mereixen cap consideració. Els cadàvers d’aquesta mena de guerra sumen desenes de milers més que el còmput sumatori dels costos humans globals de la Guerra dels Sis Dies de 1967 i del Yom Kippur de 1973.

Però amb una diferència. No hi ha cap èpica, no és l’Exèrcit d’Israel enfrontant-se en solitari als seus homòlegs de Síria, Jordània i l’Egipte del fanfarró Al-Nasser. És una operació de càstig implacable sobre un territori que és un immens camp de concentració a l’aire lliure, entre el mar Mediterrani i un mur de formigó. És com disparar des d’una talaia a uns ratolins que es dispersen esverats dins una gàbia gegant de la qual ningú no en pot escapar. A tot estirar provar d’amagar-se, de sobreviure, sota terra o enmig de les runes, mentre milers de soldats armats fins a les dents l’assetgen i hi descarreguen tota la mala llet que arrosseguen, tota la set de venjança.

No hi ha escapatòria. No veurem columnes de refugiats que avancen fugint de la zona de conflicte fumejant com ha passat a Síria. No és que no vulguin tocar el dos els més de dos milions de gazians que viuen en condicions infrahumanes i intenten sobreviure, és que estan atrapats. Gaza és una immensa ratera, assetjada per un Exèrcit que en un mes ja hi havia mort més gent que a la Guerra de 1948 que va propiciar la creació de l’Estat d’Israel i la Nakba, la diàspora palestina. Per als palestins, l’equivalent a la Shoah jueva.

És una operació de càstig implacable sobre un territori que és un immens camp de concentració a l’aire lliure, entre el mar Mediterrani i un mur de formigó. És com disparar des d’una talaia a uns ratolins que es dispersen esverats dins una gàbia gegant de la qual ningú no en pot escapar

Aleshores, en la guerra de la independència, el cost en vides humanes per a Israel va ser més de 6.000 persones, 4.000 de les quals eren soldats. Per la part àrab, l’estimació de baixes va ser d’entre 10.000 i 15.000 morts. Val a dir que en les operacions de neteja ètnica perpetrada aleshores pels vencedors —a desenes de pobles àrabs sencers— es va recórrer a tota mena de salvatjades, inclosa la violació com a política de guerra. Més de 700.000 palestins van ser expulsats, foragitats. Els supervivents, més aviat els seus fills i nets, són encara als mateixos camps de refugiats del Líban i Jordània. O a la mateixa Gaza que el 1948 era en mans d’Egipte.

De la ratera de Gaza no se’n pot sortir. Un desert hostil de 300 km², com tres vegades el municipi de Barcelona. Però sense muntanyes. Una planúria. No hi ha ni la possibilitat de fugir a la desesperada si no és llançant-se el mar pretenent burlar el setge marítim israelià.

Gaza és un laboratori, una excepcionalitat mundial. Ni l'Afganistan, ni l’Iraq, ni Síria. Mai en la història de la humanitat s’ha procedit a una guerra de les característiques de Gaza. La possibilitat d’amagar-se sota terra esperant que els fonaments aguantin o enmig de les runes d’algun edifici mig esgavellat és només per provar de sobreviure sovint en condicions infrahumanes. O malviure en un amuntegament humà, brut, sòrdid, en algun racó entre milers de fràgils tendes de campanya. O a l’aire lliure, passant gana i fred. I a resar, no deu quedar res més. Resar perquè no et caigui cap bomba al damunt o una d’aquelles bales perdudes tan quotidianes. Tant és si ets periodista o metge i ben identificat. Quan els hospitals no són un lloc segur i les credencials de premsa de vegades fins i tot semblen ser una diana ja està tot dit.

Hi ha una pel·lícula, Nizanim, que explica l’heroica resistència d’un kibbutz enmig del no-res, el 1948, durant la reculada vanitosa del Rei Faruq d’Egipte. No en queda res d’aquella heroïcitat admirable, ni d’aquell model de vida comunitari i igualitari. Els actuals assentaments, les colònies a Cisjordània, s’hi assemblen com un ou a una castanya. Quin panorama tan desolador. Les colònies són la constatació que la resolució de l’ONU de dos pobles dos Estats, si mai va ser veritat, és avui una entelèquia i una farsa. L’actual matança, una barbaritat.