Diuen que l'art és una vivència personal i subjectiva. Tot i això, hi ha obres d'art que són reconegudes i admirades per molts de nosaltres, com ara La Gioconda, de Leonardo da Vinci. L'altre dia, però, vaig assabentar-me que el gran reconeixement social de la seva excepcionalitat va sorgir a inicis del segle XX arran del seu robatori. No hi ha com una història truculenta per despertar l'interès dels humans. He de dir que no és una de les meves obres preferides. En canvi, us puc ben dir que el meu primer viatge al Museu Egipci de Berlín em va canviar la percepció de la bellesa. La sublim perfecció del rostre més bell i ple d'orgull i altivesa que mai he pogut veure, el bust de Nefertiti, em va corprendre. Si realment en carn i ossos era tan bella com ho és aquesta representació, entenc que devia ser difícil sostreure's del seu magnetisme. Magnetisme que el bust reflecteix, fins i tot quan li manca la pintura d'un ull.
Nefertiti va ser la dona d'Akhenaton, faraó egipci que va voler canviar la religió politeista eclèctica i hereva de segles de civilització i mestissatge cultural amb els països del voltant, per una religió monoteista basada en la prevalença d'Aton, el déu del Sol. Va morir quan encara era relativament jove, ja que el seu fill Tutankamon va heretar el regnat quan era tot just un nen, cap als 8-9 anys, i també va morir molt jove, una desena d'anys més tard, de forma imprevisible i degut, molt probablement, a la sèpsia causada per una ferida oberta, però aquesta és una altra història.
El trio Akhenaton, Nefertiti i Tutankamon es troben entre els reis d'Egipte més coneguts. Els faraons eren enterrats amb tota la pompa perquè els egipcis creien en la reencarnació, i els tallers on s'embalsamaven els morts eren molt apreciats perquè, per poder tenir accés a la vida eterna, els cossos havien d'estar incorruptes. Durant un període molt llarg de la història (que va durar milers d'anys), els diferents faraons construïen la tomba que havia de guardar les seves restes humanes amb molta cura, perquè a part del seu sarcòfag, hi enterraven tots els objectes quotidians estimats, les joies, i tot allò que podria ser necessari per iniciar una nova vida en el més enllà, petites escultures com a representacions, joguines, pintures, jeroglífics, llavors, roba, i fins i tot els animals de companyia, i altres parents estimats eren enterrats juntament o en cambres comunicades properes. Els saquejadors i lladres de tresors bé que ho sabien, per tant, els faraons també intentaren construir tombes amb la seguretat de l'època, amb entrades falses, paranys, i entrades reals dissimulades. Una gran part d'aquestes tombes es troben a la vall dels Reis (King's Valley), un congost que s'endinsa en el desert des del riu Nil. Quan es va intentar retrobar aquesta part tan important de la història cultural humana, els investigadors es van trobar amb moltes tombes saquejades i regirades. No quedava cap peça de l'aixovar mortuori que tingués un valor monetari directe, ni joies ni or, ni figures petites, que eren fàcils de vendre a col·leccionistes d'art (que han existit en totes les èpoques). Moltes mòmies estaven fora del sarcòfag i barrejades unes amb les altres. Era difícil saber qui era qui, i el Museu del Caire està ple de mòmies sense nom i sense afiliació, excepte per una etiqueta que diu a quina tomba es va trobar. La numeració de les tombes i les mòmies segueix l'ordre de descoberta, KV (sigles de Valley of the Kings, o King's Valley) més un número (per exemple, les tombes KV35, KV62). Doncs bé, la descoberta d'una tomba que no havia sigut saquejada abans i encara estava incòlume, la tomba del faraó nen Tutankamon per part de Howard Carter el 1922, va generar un gran interès i fascinació. Fa uns anys, vaig anar a una exposició espectacular sobre la tomba de Tutankamon que es va fer a les Drassanes de Barcelona, on s'hi trobava la reproducció de la cambra principal de la tomba (KV62), amb 5000 rèpliques de bona part de l'aixovar amb què va ser enterrat i detalls de la vida i els objectes de l'època, i evidentment els diferents sarcòfags, que a manera de nina russa, cobrien la mòmia i la magnífica màscara funerària d'or i lapislàtzuli, tan fotografiada i representada. Juntament amb la mòmia de Tutankamon, van trobar dos petits cossos embalsamats, els de les seves dues filles, encara fetus, de 5 mesos i prop de termini (8-9 mesos). Així, doncs, teníem a Tutankamon, però no se sabia quina mòmia era Akhenaton (pare), Nefertiti (dona d'Akhenaton), o Ankenesamon (dona de Tutankamon, filla d'Akhenaton i Nefertiti i, per tant, germanastra per part de pare). Un bon embolic de família.
Quan les tècniques de genètica forense es van generalitzar, es va pensar si es podrien usar per tal de poder reconèixer i donar nom a algunes de les mòmies que estan emmagatzemades. Dins de la línia biològica genètica de Tutankamon es tenien reconegudes dues mòmies, que eren els besavis (Thuya i Yuya), pares de la seva àvia Tiye, que es va casar amb Amenhotep III (avi) i va tenir un fill, Akhenaton. A partir de les mòmies dels besavis (KV46), de les d'Amenhotep III (KV35) i Tutankamon (KV62), i fent reconstruccions de DNA mitocondrial (que passa directament de mare a fills, via matrilineal estricta), de DNA del cromosoma Y (que passa directament de pares a fills mascles, via patrilineal estricta) i de la resta de cromosomes, van anar identificant diverses mòmies de la família, com ara la mòmia d'Akhenaton. Llavors van sorgir les sorpreses. El DNA mitocondrial de Tutankamon coincidia fil per randa amb el del seu pare Akhenaton, i no era gens similar al de Nefertiti (el que tenien els seus fills embalsamats). Això és sorprenent perquè els fills NO tenen el DNA mitocondrial del pare, sinó el de la mare. Per tant, Tutankamon no és fill de Nefertiti (dona oficial d'Akhenaton), sinó que és fill d'un incest entre dos germans, Akhenaton i la seva germana. El seu nom és molt dubtós perquè la història l'ha obviat, però en canvi, en tenim la mòmia. A la tomba KV35 hi havia dues mòmies femenines, una de més edat que l'altra, per això se les va anomenar KV35EL (elder lady, que vol dir la dona més gran) i la KV35YL (younger lady, la dona més jove de totes dues), mòmies que ara sabem que són de Tiye (l'àvia alhora materna i paterna) i de la mare de Tutankamon. La coincidència en els marcadors genètics entre les mòmies d'Akhenaton, la de la seva germana (la mare de Tutankamon) i la de Tutankamon és molt gran, de fet, la consanguinitat és manifesta. Així que no en sabem el seu nom però sabem qui és.
I què passa amb Ankenesamon, la dona de Tutankamon i germanastra per part de pare? Doncs que ara sabem que també tenia una altra germana, i que les dues van ser enterrades conjuntament. Tenim dues mòmies a la tomba KV21 que, genèticament, poden ser Ankenesamon. La qualitat de la seqüència de DNA no ens permet diferenciar-les suficientment per a esbrinar quina de les dues és la mare dels dos fetus, però una de les dues ho és. També queda clar que amb una consanguinitat tan elevada, incest rere incest, entre pares i avis (i ves a saber en altres avantpassats), és molt més que probable que els dos fetus morissin perquè havien heretat mutacions recessives per part de pare i de mare que comprometien la seva viabilitat.
Pedigrí que mostra les relacions genètiques entre les mòmies analitzades de la dinastia XVIII d'Egipte (extreta de Hawass et al., 2010, JAMA 303:638-647)
L'única que queda per identificar és l'elusiva Nefertiti, reina d'Egipte, mare d'una altra reina d'Egipte, casada amb un faraó i madrastra d'un altre faraó. La dona més bella i fascinant de l'antic Egipte, que no va tenir hereus mascles, ni nets que poguessin sobreviure l'excés de consanguinitat. Imagineu l'èxit i la glòria de qui pugui trobar-la. Les investigacions continuen a la vall dels Reis, molta nova tecnologia, però també molts egos i pistes falses. Aquesta setmana ha sigut notícia que sembla que pot haver-hi una cambra secreta a la zona nord de la tomba de Tutankamon. Però no quadra amb la zona que altres investigadors (alguns usant tècniques convencionals d'excavació, i d'altres mètodes més moderns de radar) havien proposat. Sembla ser que moltes pistes prèvies han acabat en desencant, i bé podria ser que aquesta possible cambra secreta no existeixi, que sols sigui una zona més buida o menys densa del voltant de la tomba reial, o que realment sigui la cercada tomba de Nefertiti. Jo, de totes maneres, si hagués d'apostar, i ho dic basant-me només en les relacions humanes, no crec que Nefertiti estigui enterrada al costat del gendre que hauria d'haver sigut el seu fill, però que no ho va ser, i del que n'era la sogra. Em quadraria més que hagués estat enterrada prop de les seves filles, una de les quals va ser reina d'Egipte, igual que ella. Però això no ho sabrem fins que no es trobin les seves restes. De moment, ens haurem de conformar en veure el seu rostre impàvid i perfecte, reptant i encisant la resta de mortals que gosem mirar-la.
Què tenen les cambres secretes que a tots ens fascinen?