Quan era jove m’encantava llegir les tires de còmic de Mafalda, del conegut dibuixant argentí Quino. Teníem a casa un llibre que en recollia algunes de les millors. El personatge que a mi m’agradava més era en Guille, el petitó de la família, innocent i expressiu, sempre amb el xumet a la boca. Una de les tires més tendres, que no necessita paraules, mostra en Guille amb el seu xumet, assegut a terra i mirant una escena a la televisió, on una parella s’acomiada romànticament fent-se un petó; la dona queda desconsolada, plorant, i en Guille li ofereix el seu xumet per consolar-la, dient-t’ho tot amb la carona i el seu gest.

Però si ho penseu bé, si us oferissin un xumet per consolar-vos, el més probable és que no us agradés gens la idea. De fet, a la majoria d’humans ens repel·leix compartir un objecte que conté la saliva d’una altra persona, tot i que hi ha excepcions. I aquestes són molt importants. Els humans només compartim saliva, directament o a través d’objectes, amb les persones amb les quals tenim una relació molt propera o intensa. A més dels petons romàntics, on clarament hi ha intercanvi de saliva, compartim menjar d’un mateix plat o amb la mateixa forquilla o llepem el mateix gelat només amb la família més propera, mare, pare o germans. I si parlem de xumet, algunes mares quan cau el xumet del seu nadó a terra, si no hi ha ocasió ràpida de netejar-ho amb aigua, el netegen amb la seva boca abans de donar-lo al nadó.

Per tant, la repulsió generalitzada a intercanviar saliva no existeix per a situacions compartides d’intimitat o relacions intenses. En moltes cultures, amb els infants de mesos, quan han d’anar incorporant el menjar sòlid progressivament a la dieta, les mares masteguen elles mateixes el menjar abans de donar-lo als seus fills. Aquest costum de premasticació no és exclusiu dels humans, ja que en altres grans simis, com ara goril·les, orangutans i ximpanzés, les mares poden premastegar el menjar pels seus fills, i també com a una acció de festeig, per indicar interès amb una potencial parella, per la qual cosa pot ser un comportament molt ancestral que indica molta proximitat o ganes d’intimitat i que els humans hem modificat, incloent-hi l’intercanvi de petons. De fet, podem dir que existeix un manual no escrit de petons, ja que veient com es besen dues persones, sabem interpretar el significat del gest, si indica una relació sexual i íntima, o indica una relació familiar molt propera, o d’amistat. Aprendre quina és la relació entre diferents persones és molt important per interaccionar correctament a la nostra societat, i des de ben petits aprenem a interpretar els gestos i senyals dels qui ens envolten. Quan aprenem a estratificar aquest tipus de comportament?

Els nens de la nostra societat infereixen la proximitat emocional i familiar segons si compartim o no saliva amb ells

Una sèrie d’experiments realitzats amb infants i nens des dels 8 mesos i mig fins als 7 anys ha permès inferir que els nens de la nostra societat infereixen la proximitat emocional i familiar segons si compartim o no saliva amb ells. Extrapolen les seves experiències a casa, amb els pares i familiars, i saben inferir que els que comparteixen petons (molts cops, baves), mengen del mateix plat o llepen del mateix gelat són els que tenen cura d’ells i són família. Tot i que aquest estudi obre més preguntes que en respon, i que hauria de ser replicat amb més nens d’altres societats i cultures, us faig cinc cèntims dels experiments d’aquest estudi perquè, si més no, fan pensar.

En un primer experiment, ensenyen unes tires de còmic a nens de 5 a 7 anys, i els demanen com creuen que interaccionen els personatges que hi surten segons la seva relació. Els nens decideixen que els personatges que són família propera comparteixen els coberts o llepen el mateix gelat, mentre que els que comparteixen un pastís o joguines poden ser amics o familiars. En un segon experiment, estudien la resposta de nadons i infants entre 8,5 a 18,5 mesos d’edat, mirant com dues actrius interaccionen amb un titella. Una d’elles menja un galló de taronja i el comparteix amb el titella, mentre l’altra juga a pilota amb el titella. Quan fan que el titella expressi pena o dolor, assegut a igual distància entre les dues actrius, els infants responen mirant expressament i durant més estona a l’actriu amb qui el titella compartia el galló de taronja. I aquesta reacció, esperant que qui comparteix menjar (i saliva) amb el titella pugui consolar-lo, seria una extrapolació del que la seva experiència els ha ensenyat. Aquest experiment es va repetir canviant les actrius, canviant quina d’elles interacciona amb el titella menjant o jugant a pilota i, consistentment, els infants saben reconèixer quina de les persones és la que se suposa que forma part del nucli familiar. Si, en canvi, fan que el titella demani la pilota, els infants busquen amb la mirada l’actriu que jugava amb la pilota, demostrant comprensió de la diferència entre les dues situacions. Una cosa és qui se suposa que t’ha de consolar i una altra, qui vol jugar.

Per últim, fan un experiment en què la relació s’infereix a partir que l’actriu es posa el dit a la boca repetides vegades, i després introdueix el dit a la boca del titella, indicant clarament que es comparteix saliva entre els dos personatges. Els resultats mostren que els infants identifiquen que les persones del mateix nucli familiar (que són les que els cuiden i consolen) són aquelles amb les qui comparteixen saliva, o dit d’una altra manera, aquelles amb qui comparteixen el que es posen a la boca. És evident que aquesta no pot ser l’única pista que els infants fan servir per saber quin tipus de relació social i emocional ens uneix, sigui una relació important o secundària, però segons sembla, és una pista important. Així que, a l’espera de més experiments i replicats que permetin aprofundir-hi, amb qui compartiríeu el vostre xumet?