Aquest gener fa 200 anys de la publicació del que ben bé podria ser el primer conte de ciència-ficció, Frankenstein o El Prometeu modern. La idea d’aquesta novel·la de Mary Shelley va ser concebuda durant l’estiu de 1816; l’any sense estiu, en què la pols volcànica de les erupcions d’un volcà a les Índies holandeses va fer que l’atmosfera esdevingués permanentment grisa, la temperatura fos més freda que càlida, i el temps estival passés de plugim en plugim, sense massa pena ni glòria. M’imagino que per a un grup de britànics, reunits sota l’ombra de Lord Byron a les ribes del llac de Ginebra a Suïssa, a part d’escoltar poesia romàntica i sense gaire cosa més a fer més que beure i menjar, les estones es devien tornar insuportablement ensopides. Per tant, la juguesca d’escriure un “conte de fantasmes” per a entretenir les llargues vesprades devia ser acollida amb entusiasme. Mary Shelley era llavors molt jove, poc més de 18 anys, però va saber insuflar vida a un dels monstres més icònics de la literatura de terror.

En el conte, el metge Victor Frankenstein (el nom de la història és el cognom del doctor que va jugar a ser déu, i no pas el nom de la criatura que va generar, que queda sense nom en el conte) va fer un nou ésser humà amb peces d’altres persones mortes. Segurament, a la gènesi d’aquesta idea hi podríem trobar una bona base científica. Galvani, el metge i fisiòleg italià que va descobrir l’impuls nerviós, havia demostrat que amb electricitat es podia fer contreure els músculs de les potes d’una granota morta. D’altres científics es van abonar a la idea, i ho van fer amb fragments de cadàver, aconseguint que els músculs de la cara es contraguessin en ganyotes i tot. Imaginem-ho. Un cos absolutament inanimat i sense moviment i, de sobte, aplicant un corrent elèctric, els músculs del mort es movien com si estiguessin vius. La imaginació dels seus congèneres devia desbocar-se. I si això era un senyal, un primer pas que demostraria que es podia ressuscitar els morts? Evidentment que això no es va aconseguir mai, però l’impacte d’aquells experiments va fer que encunyéssim paraules derivades del cognom del científic per parlar d’excitació i tensió nerviosa o muscular com a resposta a un estímul i, per exemple, parlem de concerts o cantants que galvanitzen l’audiència, assimilant-ho al fenomen de “galvanització” dels músculs d’aquells experiments del segle XVIII i XIX.

Avui dia, hi ha moviments de pensament que defensen que si realment volem que els avenços científics siguin acceptats dins la societat i puguin impactar positivament en el nostre futur, hem de parlar d’innovació responsable

En el conte, la lletgesa de la criatura generada per Frankenstein és tan gran, que el mateix creador el rebutja i el foragita de la seva vida, considerant-lo un ésser demoníac. I la criatura sense nom, cercant acceptació i estimació, només troba maltractament, rebuig i menyspreu, fins que, en una resposta molt humana, es torna un ésser destructor per venjar-se de tothom que li ha fet mal. Honestament, la pobra criatura monstruosa sempre m’ha fet més pena que por. Doncs bé, aprofitant l’efemèride del bicentenari de la publicació de la novel·la de Shelley, aquesta setmana la revista Science publica diversos articles que abunden en diferents aspectes de la història de Frankenstein i l’efecte que encara té a la nostra vida.

Sempre s’ha dit que la història de Frankenstein és una crítica velada a tots els científics que volen manipular la realitat, una mena “d’avís a navegants”, en què en ciència no tot el que és possible fer és acceptable. Però hi ha altres interpretacions que avui dia tenen major acceptació i rellevància pel seu impacte bioètic, com ara la necessitat de la responsabilitat en la ciència i la innovació. La criatura es torna un ésser venjatiu i assassí perquè no té qui tingui cura d’ell. És una creació abandonada; generada i deixada sense supervisió. Aquest va ser el gran error del doctor Frankenstein. Avui dia, hi ha moviments de pensament que defensen que si realment volem que els avenços científics siguin acceptats dins la societat i puguin impactar positivament en el nostre futur, hem de parlar d’innovació responsable i, per tant, molts científics que estudien cap on va la ciència i quin impacte pot tenir, intentar preveure si, com Frankensteins moderns, podem arribar a capgirar o, fins i tot, destruir el món en què vivim.

Podríem mai arribar a construir un ésser humà a peces? Avui dia no parlaríem de fer-ho exclusivament a partir de teixits i òrgans de cadàvers

El llibre i, sobretot, les pel·lícules de cinema que s’hi han inspirat han fet que el nom Frankenstein pugui emprar-se per a qualificar qualsevol objecte estrambòtic o organisme modificat genèticament amb característiques que recorden la criatura de la història. Així, trobem en llengua anglesa paraules tan curiosament descriptives (i alhora amb un deix força pejoratiu) com el salmó Franken (Frankenfish), el salmó transgènic que en expressar contínuament hormona del creixement creix dues vegades més ràpid que el salmó normal; la cèl·lula Franken (Frankencell), la primera cèl·lula construïda totalment sintèticament pel grup del Dr. Venter; les sabates Franken (Frankenshoes), aquestes sabates que totes les noies joves porten amb una plataforma exagerada; o ja, pura curiositat, el penis Franken (Frankenschlongs), un penis on s’ha empeltat teixit erèctil (per curiositat podeu trobar aquestes i més paraules Franken en aquest enllaç).

Però, tornant a la ciència, podríem mai arribar a construir un ésser humà a peces? Avui dia no parlaríem de fer-ho exclusivament a partir de teixits i òrgans de cadàvers, podem pensar en trasplantaments, en òrgans mecànics fets per enginyeria i, a més, la ciència també ens permet generar organoids a partir de cèl·lules mare pluripotents induïdes (com ja vaig explicar en un article), revolucionant la medicina regenerativa. Es podrien anar ajuntant organoids fins a fer un ésser humà?... un fetge per aquí, un cor per allà, un estómac, un esquelet, un cervell... Aquest era justament el tema central d’una de les xerrades al debat de divulgació científica que es va fer just abans de Nadal al CCCB per parlar i debatre al voltant de les dues pel·lícules de Blade Runner, un tema que dona molt de si i del qual parlarem en una altra ocasió.

Ja veieu que parlar d’una novel·la de ciència-ficció, més filosòfica que científica, pot ser tan inspirador per als científics com la pròpia ciència.