“Els dos humans van caminant penosament, pas a pas, pel pendent del turó costerut. Els peus s’enfonsen dins del tou de neu que arriba quasi al genoll. La mirada cap a terra, els braços entumits, les cames entossudides a moure’s. Fa un fred de mil dimonis i l’alè es gela tot just sortir de la boca, el torb no deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Els troncs ennegrits dels arbres van barrant el camí com esquelets vigilants. Els humans només pensen a arribar al refugi, a encendre un foc per escalfar-se, no miren al voltant. El món perd profunditat, tot es veu en un planell en blanc. De sobte, uns sorolls guturals trenquen el silenci i torna als humans a la realitat. Aixequen els ulls, i entremig de les volves que voleien veuen un ésser bípede com ells, pelut i enorme, amb braços llargs, que els mira fixament. L’aparició és tan sobtada, la visió tan borrosa, el pensament tan lent, que tanquen un moment els ulls per aclarir vista i ment. Quan els obren de nou, ja no hi ha ningú. Unes petjades mig cobertes per la neu que no deixa de caure, uns pèls enganxats a un branquilló. Els dos humans es miren espantats. No acudeixen a parlar. No saben què és el que han vist, però saben que no era un com ells. Agafen aquells pèls i els guarden dins el sarró. Tornen a caminar i ara s’apressen, la por dona forces renovades. Quan a la nit estiguin entre els seus, quan se sentin segurs i escalfats, llavors explicaran el que han vist i han sentit, enriquiran la descripció l’un de l’altre, i ensenyaran els pèls per a donar més crèdit a l’ésser que acaben de veure. Al voltant del foc, la ment és fàcil d’enganyar per la imaginació, les ombres magnificaran la mida de l’ésser, el terror que han sentit es convertirà en valentia, i l’experiència viscuda es transmutarà en una història secreta i xamànica, un mite xiuxiuejat a les rotllanes de les llargues nits d’hivern, passat de boca en boca, generació a generació”.

Així m’imagino jo com es generen molts dels mites que envolten alguns dels éssers imaginaris habituals de les nostres llegendes locals, com una experiència revestida d’imaginació es perpetua amb noves experiències d’altres, en què en lloc de fer servir el raciocini, recorreran al recull de mites de la seva cultura per a explicar el que veuen i senten. I així podríem explicar el mite del Ieti a les planúries de l’Himàlaia, el Tibet i el Nepal, o els contes del sasquatch/bigfooot entre els pobles amerindis i els colonitzadors d’Amèrica del Nord. I la col·lecció de records, pèls, ossos, alguna dent, va incrementant i, finalment, van a parar a museus. La interpretació al segle passat, sensacionalista, ha estat que segurament aquests éssers bípedes, tímids i peluts, eren la “baula perduda” de l’evolució humana, uns pocs exemplars de Neandertal, o d’homínids propers als simis. Tot i això, científicament, mai no s’ha donat credibilitat a aquests mites, perquè la ciència posa en dubte tot allò que no es pot comprovar.

La màgia ens ajuda a donar color a la imaginació, i la fantasia dona ales a l’art

Doncs, bé, just aquesta setmana, s’acaba de publicar un article en què, emprant tècniques de genètica forense, demostren que les preteses mostres de Ieti són, en realitat, d’ós. De fet, aquest convenciment ja feia uns anys que rondava, i l’any 2014, un grup de científics van analitzar l’ADN de dues mostres pretesament de Ieti (de Buthan i de Ladakh, a l’Índia), més el d’altres mostres de “primats anòmals”, com ara, bigfoots de diferents museus a Rússia, Sumatra i EUA. Segons els autors, les seqüències de les dues mostres de Ieti eren molt idèntiques a l’ós polar i la de la resta de mostres pertanyien a mamífers ben coneguts nostres, com ara cavalls, vaques, gossos, cérvols, algun tapir i, fins i tot, un humà. Però les mostres estaven molt degradades, i la qualitat de l’ADN, sobretot pel que feia a les mostres dels pèls de Ieti no van permetre més que aïllar i seqüenciar fragments molt petits de l’ADN mitocondrial (vegeu un altre article on he explicat la informació de l’ADNmt en humans). Perquè veiem a quin nivell de precisió els científics volem arribar, aquests resultats van ser ràpidament discutits per altres científics, però no us podeu imaginar per què! Doncs perquè consideraven que les mostres de Ieti, pèls marronosos, no eren d’ós polar (que té el pèl blanc), sinó molt més probablement d’ós bru de l’Himàlaia... Sigui com sigui, tres anys més tard, un altre grup ha obtingut moltes més mostres independents, fins a 9, de diferents llogarets de l’Himàlaia, Tibet, Nepal, Pakistan i Índia. Amb l’avenç de les tècniques han aconseguit obtenir la seqüència completa de l’ADNmt de les 9 mostres i les han comparat amb la dels ossos d’aquesta zona (hi ha dues poblacions diferents). Vuit de les 9 mostres són clarament d’ós bru tibetà, i una és de gos. Sense dubtes, la llegenda del Ieti pot quedar definitivament enterrada i, per això, se n’han fet ressò diaris en paper i digitals.

La ciència posa en dubte tot allò que no es pot comprovar

Un dels mites que no ha necessitat l’anàlisi de l’ADN per quedar desmuntat és el dels unicorns, els magnífics cavalls amb una única banya allargada, punxeguda i recaragolada al mig del front. Una figura que forma part de nombrosos contes i llegendes nòrdiques. A part del fet que la pols dels unicorns era un dels elements emprats a l’alquímia i en la farmacopea europea, era considerat un objecte amb poders quasi màgics molt preuat. Es diu que la reina Elisabet I d’Anglaterra va comprar una banya d’unicorn incrustada de pedres precioses pel valor de 10.000 lliures esterlines de l’època (al voltant dels 2 milions de lliures actuals). El que ha passat amb la banya d’unicorn és que hi ha exemplars, i són idèntics a la del queixal d’un mamífer marí àrtic, el narval (Monodon uniceros). El narval, de la mateixa família que les belugues (i relativament proper a balenes, orques i dofins), està en perill d’extinció. Es caracteritzen pel creixement desproporcionat d’un dels seus queixals esquerre que sobresurt i es recaragola, recorregut per solcs i orificis que connecten amb l’interior, que està irrigat sanguíniament.

S’ha discutit molt per a què li serveix aquesta magnífica “banya” al narval. Per exemple, hi havia científics que s’inclinaven per pensar que era una arma per a lluitar entre mascles, però s’ha arribat a la conclusió que és un òrgan sensor extremadament sensible, com una antena, que li permet rebre senyals de l’exterior. Imaginem-nos un queixal gegant, sense esmalt, amb un increment de superfície increïble, i connectat amb el sistema sanguini. I ara imagineu si tinguéssiu aquest queixal, que s’estengués davant vostre, com notaríeu el fred, la calor, fins i tot, podria ser un sensor olfactiu i hormonal, per trobar parella. No em puc ni imaginar com deu ser el mal de queixals del narval!

Perdoneu-me si us he esguerrat algun mite, la màgia ens ajuda a donar color a la imaginació, i la fantasia dona ales a l’art, però la ciència ens ajuda a comprendre la realitat.