Crec que un dels temes que més ens atreu és conèixer la nostra espècie, biològicament i històrica. Ens interessa saber dels nostres orígens i, per això, ens fascina saber que han trobat un nou fòssil d'un homínid, o si la nostra espècie és o no una espècie "pura". No podem oblidar les polèmiques agres i enceses a finals del segle XIX, després de la publicació de llibre de Darwin sobre L'origen de les espècies, emparentant-nos amb altres simis. També ens interessa saber d'on venim i perquè tenim unes característiques físiques o unes altres, d'aquí el gran èxit d'aquestes empreses que ofereixen fer l'anàlisi genètica per a inferir les nostres arrels genètiques ancestrals. Volem saber de la nostra història com a humans, tant la més recent com la més antiga, i hi ha diverses disciplines i estratègies per poder obtenir dades que ens permetin formular hipòtesis o inferir proximitats històriques.
Clàssicament, si parlem dels orígens de l'espècie humana, tenim l'estudi dels fòssils, l'antropologia física i l'arqueologia, que han oferit i ens ofereixen dades per a establir uns rangs de temps i hipòtesis, plausibles que després, en alguns casos, han pogut ser contrastades amb dades genètiques. Si parlem de temps més moderns i dels humans actuals, ens servim de les llengües i de nou, de les dades genètiques. Fins fa poc, les dades genètiques amb les quals es podien comparar les poblacions humanes eren limitades. Fèiem servir la seqüència de l'ADN mitocondrial per establir proximitats genètiques de llinatges matrilineals estrictes, i variants del cromosoma Y per establir les proximitats de llinatges patrilineals estrictes, però aquesta anàlisi és limitada i, tot i ser informativa, ens mancava una visió més global que pogués abastar el parentiu genètic de forma més acurada. Amb la implementació de la seqüenciació massiva, obtenir les dades genètiques de tot un genoma ja no és un problema, sinó que ara, el que cal, és saber interpretar les variants que hi identifiquem.
Una de les hipòtesis de partida que pot complicar l'anàlisi, però, és creure que els habitants actuals d'una zona geogràfica de la terra han de ser, sí o sí, descendents dels antics habitants d'aquella regió, és a dir, que hi ha parentiu genètic i proximitat entre les mostres que s'analitzin dels humans que hi habitaven en l'antiguitat i els actuals. Això no sempre és cert, perquè hi pot haver zones on catàstrofes (guerres, fams i epidèmies) extingeixen part de la població, pot haver-hi també migracions massives a zones llunyanes i, evidentment, l'humà s'ha barrejat genèticament i ha tingut descendents amb altres humans que no tenen per què ser els més propers des del punt de vista genètic, és el que en anglès se'n diu admixture. Com ja vaig explicar, els humans no som una espècie pura, sinó que ens hem barrejat amb altres hominins, com ara Neandertals, denisovans i alguna espècie més que ens és encara desconeguda. Si ens centrem a Europa, hi ha estudis que demostren que els europeus actuals som descendents d'almenys tres poblacions genèticament diferenciades, presents fa uns 7.000-8.000 anys. Però és evident que entre els humans moderns també hem migrat i ens hem barrejat, i hi ha successos rellevants a la història dels últims segles que han tingut un important impacte genètic, un impacte que encara és detectable, com ara l'expansió de l'imperi mogol, el tràfic d'esclaus, les croades, i l'imperialisme colonial.
Si ens centrem en els estudis genètics dels humans actuals a la península Ibèrica, el flux genètic amb Àfrica ha estat reportat per diversos grups científics, que calculen una proporció d'entre un 2,4% i un 10,6% d'ADN d'origen clarament nord-africà.
Doncs bé, a inicis d'aquest mes, s'ha publicat un article en què han col·laborat científics de Santiago de Compostel·la i d'Oxford, que estudia els patrons de diversitat genètica a la península Ibèrica, ja que consideren aquest territori del sud d'Europa un objecte d'anàlisi particular: la península Ibèrica és lingüísticament diversa i amb una història demogràfica complexa. Estudiant el genoma de 1423 individus de totes les zones geogràfiques peninsulars, i analitzant a un nivell molt fi l'herència de fragments de cromosoma en bloc (el que s'anomena, estudi d'haplotips, una eina molt acurada per a estudiar relacions de parentiu genètic a través de les generacions) poden observar clares diferències genètiques d'est a oest peninsular, concordant amb els territoris lingüístics del segle XIV, així com la petjada genètica de les grans migracions humanes, en concret l'aportació genètica nord-africana en els segles de l'ocupació musulmana, així com la migració nord-sud dins la mateixa península durant la Reconquesta. És a dir, correlacionen les diferències genètiques actuals dins de la península amb la geografia del territori i els dominis lingüístics de finals de l'Edat Mitjana, com podeu veure en la imatge (i podeu llegir si us interessa l'article, que és d'accés obert).
Mapes de la península Ibèrica: a l'esquerra, mapa de les diferències genètiques dels habitants actuals de la península; a la dreta, mapa lingüístic del segle XIV de la nostra era (1300 CE). Imatge adaptada de les figures 1 i 2 de l'article publicat per Bycroft et al. (Nature communications (2019) 10:551 doi.org/10.1038/s41467-018-08272-w).
La precisió de l'anàlisi genètica que han realitzat els autors és tan gran, que en les mostres de pobles aïllats a l'interior de Galícia, del País Basc i de La Rioja, separats geogràficament per valls i rius, poden arribar a trobar diferències genètiques a una escala de 10 km de distància. Tot i això, el que a mi més em sorprèn és el gran impacte que l'època en què els musulmans van ocupar la Península ibèrica, va tenir i té encara sobre la variabilitat genètica dels habitants actuals. Penseu que més de 500 anys després que s'acabés la Reconquesta, encara trobem diferències genètiques en la població actual que reflecteixen l'organització territorial (de la qual la llengua n'és un reflex) d'aquella època.