Que estranya que se’m fa aquesta última setmana de juny! A mi em deixa sempre una mica desubicada. Els fills acaben l’escola, i molts encara no han començat el casal d’estiu del juliol. A la feina encara no és temps de vacances, i conciliar l’horari laboral amb criatures a casa, desitjoses de gresca, sol i platja, no és tasca gens fàcil, a menys que hi hagi avis disposats i disponibles. Qui més qui menys ha de fer plans excepcionals, és temps d’estiu, però encara no és temps de vacances… Cal pensar a comprar noves sandàlies, banyadors i gorres, alhora que ja estem mirant on i com comprar els llibres del curs següent. Encara no ens hem tret les lleganyes del curs que acaba i ja ens hem de rentar la cara pensant en el següent, però el que el cos realment ens demana és deixar-ho tot “al paire” i fugir de la calor. Tanmateix, el món sembla que s’acaba abans de l’agost i les tasques que cal acabar a la feina són moltes.
L'inici de l’estiu té un molt de logística, però també una mica de màgia. Màgia ancestral, perquè el solstici n’és el tret de sortida. Un solstici que al Mediterrani ve engalanat de foc, el foc del sol i de les fogueres al·legòriques, amb llenques de llum tremolosa que netegen l’ànima i alegren la nit. És temps de cremar antics malsons i albirar nous somnis, temps d’encanteris i rialles, temps d’alegria i de revolta interior. Amb petards i espetecs, fum i espurnes, música i danses, cava i coca, rialles i bombolles… la revetlla ens deixa regust d’estar encara arrelats al passat mentre mirem amb alegria el futur. És temps de trobades i retrobades. Potser per això ens agrada tant celebrar-ho amb la família i amb els amics, perquè és una festa interior que es vessa cap a l’exterior.
És temps de cremar antics malsons i albirar nous somnis, temps d’encanteris i rialles, temps d’alegria i de revolta interior
L’inici de l’estiu porta el vestit fistonat d’amanides, sopes fredes i tallades de meló i síndria. I mentre pensem com acabarem tot aquell munt de feina que ens queda per fer abans que s’acabi el món de l’hivern, la ment busca refrescar-se a les terrasses quan la marinada comença a bufar, i esperem aquelles tardes en què podrem fer migdiades sense aparent final i aquells vespres llargs en què desgranem converses que no tenen principi.
Just hem celebrat el solstici, entre rialles i amics, lavanda i mareselva. Em sento feliç, però estranyament desubicada entre la tardor i la primavera, la màgia i la logística, la platja i la muntanya, la nit i el dia. És l’inici de l’estiu.