Les palantirs són unes boles de vidre màgiques que surten a la trilogia del Senyor dels Anells. Tolkien les descrigué en detall, eren vuit i estaven interconnectades, de forma que permetien veure i compartir els pensaments de les persones que les agafaven i observar amb els ulls d’altri els successos que estaven passant a llocs ben allunyats. Com Sauron, el maligne, s’havia apoderat d’una, podia connectar-se a totes les altres, i imposar la seva voluntat als desgraciats que miraven a través de les altres palantirs. Les boles màgiques de cristall per mirar el passat o predir el futur són un element comú de les nostres històries mitològiques i fantàstiques, com també ho són els miralls màgics, com ara el de la madrastra de la Blancaneu.
En un món on els objectes solen ser opacs, des de temps immemorials els humans ens sentim fascinats pels materials que reflecteixen la llum o són translúcids, i molts aixovars contenien miralls, objectes de vidre i pedres precioses transparents, sense cap màgia associada, és clar. Existeixen algunes roques que polides reflecteixen la llum, com ara l’obsidiana. L’obsidiana és un tipus de roca volcànica formada bàsicament per sílice (diòxid de silici), que en sortir fosa a l’exterior se solidifica molt ràpidament i vitrifica (té l’aparença de vidre). Hi ha diversos jaciments al món, sempre en zones que han sigut o són actives volcànicament. L’obsidiana polida reflecteix la llum com un mirall, i en moltes cultures antigues se li ha associat poders màgics i amb usos místics i terapèutics. Els asteques tenien jaciments d’obsidiana amb la qual elaboraven diferents objectes, entre els quals, miralls, de forma circular i plans, molt polits i amb un forat per poder ser penjats (amb un diàmetre variable, entre 15 i 30 cm). Un dels seus deus, Tezcatlipoca (el deu del mirall fumat, símbol de la profecia, la premonició, la revelació i el poder) era representat portant diversos miralls d’obsidiana a la seva figura. Amb el descobriment d’Amèrica, alguns d’aquests miralls fabricats pels asteques van arribar a Europa, on van causar furor a la cort dels Habsburg a Madrid, i des d’on es van distribuir a la resta de corts europees. Es considerava que servien per comunicar-se amb els morts. Us pot semblar una bestiesa, però científics importants de l’època queien rendits davant de la bellesa dels miralls negres. Cal recordar que els començaments de la ciència experimental van units a l’alquímia. Un d’aquests miralls va pertànyer a John Dee, l’erudit, astròleg i confident de la Reina Isabel I d’Anglaterra, que usava aquest mirall per, segons deia ell, comunicar-se amb els esperits. Aquest mirall va ser molt famós a la seva època, va anar passant per diferents mans, fins a ser finalment adquirit pel British Museum, que l’exposa, juntament amb altres similars.
D’on va sortir aquest mirall? És realment d’origen asteca? Per respondre aquesta pregunta, els científics han analitzat, per tècniques d’anàlisi geoquímica (per fluorescència de raigs X), la presència d’elements químics a la composició d’aquest mirall i dels altres del museu, comparant-los amb l’obsidiana que es pot trobar en jaciments de Meso i Sud-amèrica i, així, determinar-ne l’origen. La resposta és que l’obsidiana del mirall de John Dee és idèntica en composició a la que es troba a Pachuca (Mèxic), un dels jaciments més explotats pels asteques. Un dels altres miralls també té el mateix origen, mentre que els altres dos procedeixen d’un altre jaciment, a l’Equador.
Mirall d’obsidiana que va ser propietat de John Dee, exposada al British Museum (imatge extreta de Campbell i col. 2021, doi.org/10.15184/aqy.2021.132)
L’obsidiana devia ser un material relativament valuós a l’Europa dels segles XVI i XVII, i també va tenir alguns usos inesperats. Per exemple, Murillo va emprar planxes d’obsidiana negra per pintar, com a mínim, dos quadres exposats al Louvre (Crist a l’hort de les oliveres, i Sant Pere agenollat davant Crist crucificat), en què el color naturalment negre de l’obsidiana afavoreix el contrast amb les figures.
Els miralls i els vidres no tenen poders màgics, però sí que poden tenir usos molt importants que, per a ments no científiques, podrien semblar sobrenaturals. Només per donar-vos-en un altre exemple, els vikings feien servir “pedres del Sol” (les anomenades sunstones a les sagues nòrdiques) per poder orientar-se quan navegaven. Durant segles, els vikings van ser els amos de l’Atlàntic Nord i eren capaços d’orientar-se per anar a Islàndia o a Groenlàndia, esquivant icebergs, sense brúixoles ni sextants. Com ho podien fer? Amb cristalls de calcita o de turmalina, que són transparents, però actuen com a vidre polaritzant, els vikings podien guiar-se en dies ennuvolats quan el sol no és visible. Quan la llum incideix sobre el cristall, es formen dues imatges, una com a producte del raig de llum principal i una altra produïda per la llum polaritzada. Orientant un cristall de calcita cap al cel i mirant-hi a través, anant rotant i canviant de posició, fins a trobar que les dues imatges són igualment brillants, podien determinar per l’angle la posició del Sol, usant aquesta posició per orientar-se al mar.
I us preguntareu si això funciona realment. De fet, hi ha molts animals, com les abelles, que s’orienten utilitzant la llum polaritzada. Uns investigadors han fet simulacions de com devien navegar els vaixells vikings per l’oceà Atlàntic, i han determinat que si els mariners haguessin mirat cada cinco hores a través de la pedra del Sol per orientar-se, haurien arribat a terra ferma entre el 32%-59% dels viatges, però si ho haguessin fet cada tres hores, haurien arribat a port entre el 92%-100% de les vegades. Per no tenir brúixola, és una orientació en la navegació molt elevada. No és d’estranyar, doncs, que aquestes pedres es consideressin material de llegenda.