Un dels millors científics espanyols, reconeguts en tots els fòrums, però poc reconegut a casa nostra, va ser l’ecòleg Ramon Margalef. Jo el vaig tenir de professor d’ecologia l’últim any de la seva carrera com a docent, i crec que va fer les classes amb l’objectiu de passar-s’ho bé i presentar-nos reptes intel·lectuals, més que per donar classes en un sentit convencional. Els meus apunts d’aquell curs eren una mica caòtics, però, per sort, Margalef havia ordenat el seu discurs científic i integrat moltíssimes dades prèvies per tal d’oferir conclusions innovadores en diferents llibres de text i articles científics. A diferència dels investigadors actuals, va fer la major part de la seva recerca amb molt pocs recursos econòmics, però els genis són únics, capaços de veure més enllà del que nosaltres veiem i inferir conclusions que, de tan senzilles, ens sembla impossible que ningú no les hagi vist o pensat abans que ells. Tanmateix, la majoria de gent no sap qui és ni què va investigar Ramon Margalef.
Ramon Margalef va fer escola de pensament, molt reconeguda en l’àmbit internacional (va rebre el premi Huntsman, un premi equivalent al Nobel en l’àmbit de l’oceanografia), i va impactar en moltíssims biòlegs que el vàrem tenir de professor. Tant és així, que l’edifici principal de la Facultat de Biologia s’anomena Ramon Margalef, i la Generalitat de Catalunya concedeix un prestigiós premi nacional d’ecologia amb el seu nom. Aquest any, el Premi ha sigut concedit a Jordi Bascompte, un altre ecòleg català reconegut internacionalment, que ara treballa a Zuric, potser per fugir de l’extrema burocràcia que patim els científics que investiguem en centres de recerca espanyols (no us vull ni parlar del tipus d’auditories que tenen els projectes de recerca, en les quals ens cal justificar, amb inexplicables i llarguíssimes al·legacions, com i per què gastem els diners en guants, en productes químics o en un miserable llapis de memòria, un veritable malson!).
Jordi Bascompte és reconegut com un ecòleg interdisciplinari, un “estudiós de l’arquitectura de la biodiversitat”, és a dir, que utilitza grans dades i models matemàtics per comprendre l’estructura i la dinàmica de grans xarxes ecològiques, identificant lleis generals que expliquen, per exemple, les interaccions mutualistes entre plantes i animals. Aquest tipus d’anàlisi ecològica-evolutiva pot ser aplicat en altres àmbits que necessiten una estratègia d’estudi similar. Així, Bascompte i Cámara-Leret tot just acaben de publicar un magnífic article que ens explica com la pèrdua de llengües natives implica la pèrdua massiva de coneixement ancestral sobre herbes medicinals. Si equipareu la pèrdua d’espècies amb la pèrdua de llengües, i la pèrdua de la diversitat genètica i ecològica amb la pèrdua del coneixement medicinal, entendreu com les mateixes eines d’anàlisi ens permeten estudiar temes que ens semblen molt allunyats, però comparteixen les mateixes lleis. I això em sembla una connexió interdisciplinària fantàstica i, alhora, extremadament poètica. En el fons, ens diu que tots podem aprendre de tots.
A quines conclusions arriba aquesta investigació? Les poblacions indígenes han adquirit al llarg de moltes generacions un coneixement sofisticat de les plantes que creixen al seu voltant –moltes d’elles específiques d’una única àrea geogràfica– i dels seus usos medicinals. Aquest coneixement ancestral és transmès majoritàriament per llenguatge oral, però les llengües indígenes tenen un àmbit de pràctica cada cop més restringit i són relegades per llengües usades per més parlants, atès que el món és global, i hi ha altres llengües d’ús majoritari, imposades per estaments polítics. Es calcula que el 30% de les aproximadament 7.400 llengües que es parlen al món actualment, s’extingiran abans d’acabar el segle XXI. Què passarà amb el coneixement cultural que es transmet de forma exclusiva en aquestes llengües vernaculars quan aquestes desapareguin? Fins ara no s’han fet anàlisis quantitatives exhaustives, però aquests dos investigadors, usant models matemàtics, analitzen en tres regions concretes del planeta –que tenen una elevada diversitat biològica i cultural– quin en seria l’efecte, i arriben a la conclusió que, de mitjana, els usos del 75% de les 12.495 plantes medicinals només són coneguts en una llengua nativa amenaçada. Per exemple, els usos medicinals del 73%, 91%, i 84% de les plantes de Nord-amèrica, el nord-oest de l’Amazònia o de Nova Guinea, respectivament, només són citats per una única llengua. Tenint en compte que només s’ha investigat el contingut químic i potencialment farmacològic del 6% de les plantes superiors, la pèrdua d’una llengua no només implicarà una gran pèrdua cultural, sinó que també perdrem el coneixement associat de forma única, en aquest cas, dels usos medicinals. I aquest coneixement està més en perill que no pas les espècies de plantes implicades. Així, doncs, les llengües indígenes són un reservori de coneixement cultural únic, una herència, una pedra de Rosseta (així ho esmenten els investigadors) per a comprendre la contribució i interconnexió de la natura amb les societats humanes.
Aquesta imatge representa, dins de cada flascó, algunes de les plantes medicinals amb usos que només coneixen les persones que parlen el llenguatge indígena indicat. Aquesta farmaciola multicultural podria desaparèixer quan la llengua que porta aquest coneixement s’extingeixi (figura extreta de doi:10.1073/pnas.2103683118, 2021).
Em sembla que tenim molt a reflexionar sobre com perdrem coneixement científic i cultural si perdem la llengua que el sosté, d’igual forma en què la diversitat genètica i tota la informació continguda es perden quan una espècie s’extingeix.
Finalment, em quedo amb la idea, una mica decebedora, que no valorem els nostres científics (els profetes que no són apreciats a la seva terra). Justament aquest dimarts, els dos últims guanyadors del Premi Ramon Margalef, Sandra Lavorel i Jordi Bascompte, van donar unes conferències magistrals seguides d’un debat a la Facultat de Biologia (aquí podeu trobar l’enregistrament), per parlar sobre les adaptacions conjuntes dels humans amb la natura i de la resiliència de les xarxes de la vida davant el canvi global. Escoltant-los segur que en podem extreure moltes més conclusions que les que podem obtenir de molts que parlen, sense saber gaire o res, d’aquest tema.