Aquesta setmana he estat en un congrés on coordinava una sessió curta però molt intensa sobre últims avenços en la genètica de les malalties rares. Les malalties rares es defineixen com aquelles malalties que afecten menys d’una persona de cada 1.000. La gran majoria de malalties rares són malalties genètiques, és a dir, malalties causades per mutacions que es troben en l’ADN que hem heretat i que poden seguir diversos patrons d’herència. Quan parlem de malalties rares, ens trobem amb paraules com herència mendeliana (que segueix les lleis de Mendel), dominant o recessiva, que ens indiquen si per patir la malaltia n’hi ha prou que tinguem una còpia del gen mutada heretada d’un dels dos pares, o es necessita que hàgim heretat les dues còpies mutades del gen, una còpia mutada de cada parental. Encara hi ha més termes per a descriure l’herència genètica i un dia prometo estendrem i explicar més els patrons d’herència, mendeliana o no.

Però avui just volia emfatitzar que les malalties rares són unes grans desconegudes, excepte per a aquelles famílies que tenen persones afectades, en què la malaltia passa a ser el centre gravitacional de la vida diària del malalt i els seus familiars. De vegades, no ens posem ni d’acord amb anomenar-les malalties rares (hi ha qui prefereix dir-ne malalties minoritàries), ja que dels significats de la paraula llatina rarus de la que deriva l’adjectiu rar, n’assumim sovint l’accepció de comportament “estrambòtic, diferent” més que l’accepció  “infreqüent, en petit nombre”, que els anglosaxons prefereixen. A mi, en particular, em sembla que el nom no és tan rellevant sinó que ho és la relativa indiferència amb què la majoria de la societat s’hi enfronta. Cal dir que tots som capaços, poc o molt, de reconèixer noms de malalties com la ceguesa, la sordesa, l’albinisme, l’hemofília... totes elles malalties rares, però que es presenten una mica més freqüentment (una prevalença més gran d’1 en 10.000 persones). En canvi, hi ha malalties que són ultrarares, tan i tan infreqüents que hi ha poquíssims pacients en tot el món. Malalties com ara la progèria, la síndrome d’Opitz C, la síndrome de Cockayne, la síndrome orofacial digital 1... són entitats clíniques que costa molt reconèixer, fins i tot, pels metges, ja no diguem per la societat. Les famílies que tenen fills afectats d’aquestes malalties tan greus pateixen en les seves carns, no només que actualment les malalties no tenen cura i els seus fills moriran joves i amb greus problemes fisiològics i de discapacitat, amb l’angoixa que això genera, sinó que són, de fet, invisibles. L’estat del benestar, que hauria de procurar per a tots els seus ciutadans, quan ha de prioritzar on dedicar esforços i recursos, posa més amunt en la llista d’accions aquelles malalties que són més comunes. I, és clar, si només tenim en compte les xifres, és cert que hi ha molt poca gent afectada de cada malaltia. Ara bé, tal com les organitzacions internacionals comencen a dir, si sumem totes les persones, en conjunt un 6-8% de la població europea pateix una malaltia rara o ultrarara, la qual cosa suposa un problema de salut de primera magnitud.

En conjunt, sumant tots els pacients, un 6-8% de la població europea està afectada de malalties rares i ultrarares

Una societat no s’hauria de reconèixer només pels grans edificis que fa, les llargues avingudes amb botigues, o l’alt nombre d’empreses que paguen sous generosos, sinó per l’atenció que dedica a aquells ciutadans que necessiten una acció conjunta i ben coordinada per a fer front a necessitats bàsiques. El dret a la salut, igual que a l’educació, al menjar i a un habitatge digne no són negociables. Per sort, els pacients no estan sols, les famílies s’organitzen en associacions de pacients, saben que junts tenen una veu més forta i més ferma, que allí on no arriben uns pares, arribaran uns altres, que cal fer una xarxa, per donar-se suport. També cal tenir en compte aquells metges que prenen un interès especial per aquell pacient únic que li arriba, i que saben recórrer i trobar aquells companys, aquells hospitals i centres de referència, que millor sabran diagnosticar, comprendre i tractar aquella malaltia. I, evidentment, també hi tenen un paper molt rellevant tots aquells investigadors que es dediquen a la recerca en aquestes malalties, empesos pel repte intel·lectual, la curiositat i l’interès personal. Els científics ens preguntem quin és el gen causatiu i quina és la mutació patogènica; quina és la seva funció en un individu sa; per què una mutació en aquest gen provoca la mort de les neurones només a la retina o només a les cèl·lules mare del moll de l’os; com es desenvolupen, progressen o mantenen els símptomes de la malaltia; de quina manera es pot actuar per aturar o curar-la... per què, com, quan, on... preguntes que necessiten resposta si mai es vol curar una malaltia.

I és només amb aquesta unió sinèrgica que es va produint l’avenç, pas a pas. Sense associacions de malalts, ni clínics ni investigadors no arribaríem tan lluny. El camí és dur, cal obtenir finançament, i mai és tan fàcil trobar fons per a investigar en una malaltia rara com ho és per a investigar en una malaltia freqüent, on tothom es pot sentir més identificat, les empreses farmacèutiques se’n preocupen i es donen més recursos. Tot i això, cada cop hi ha més mentalització social, i crec que això és mèrit principal de les associacions de pacients. Ells no es poden permetre defallir. I ens empenyen, amb la seva esperança posada en el futur, lluitant per a un millor diagnòstic genètic, una millor comprensió dels símptomes clínics, una investigació més profunda que finalment dugui a una teràpia eficaç. En ciència hi ha moments màgics, molt intensos i plens de sentiment, un d’ells és quan pots dir a una família, mirant-la als ulls, que saps quin és el seu gen i la seva mutació (perquè certament senten el gen com a propi), o que la investigació fa que cada vegada estiguem més prop d’una possible teràpia.

Cal diagnosticar i investigar en malalties rares, tant per comprendre la funció dels nostres gens com per trobar una teràpia eficaç

Tot plegat fa que comencin a sorgir accions aquí i allà, congressos específics per a entendre i tractar aquestes malalties, minisimposis, fins i tot, debats científics de divulgació a la societat. Ja hi ha organitzacions europees per estudiar malalties rares (com ara EURORDIS) i xarxes d’investigadors en hospitals, universitats i centres de recerca que investiguen específicament sobre malalties rares i ultrarares (com ara CIBERER). També hi ha fundacions privades que afegeixen la seva energia per a donar recursos específicament per a la recerca en malalties rares. Cada cop hi ha més llocs web on accedir al coneixement que tenim, ara per ara, de malalties genètiques humanes amb herència mendeliana (totes elles rares), com ara OMIM, més tot un seguit de llocs més petits però molt actius de recerca en malalties concretes, com ara les malalties genètiques de retina, que causen ceguesa (RetNet), o de fibrosi quística, o d’albinisme...; grups que es dediquen al diagnòstic genètic mitjançant la seqüenciació massiva de l’ADN dels pacients, de bioinformàtics que treballen en Big data de malalties rares... tot impensable només fa uns anys.

I encara que quedi molt per fer, és així, posant petites totxanes a l’edifici del coneixement sobre les malalties rares, com tots sortim reforçats. Perquè entenent les malalties rares podem entendre la funció de molts gens importants, justament per això, perquè la seva funció en l’organisme és tan vital que quan estan mutats causen una malaltia tan greu. I aquest coneixement en permet aprofundir en per què som com som, i reforçar les accions sobre la salut de tots. També així podem entendre per què és un gran èxit que ens hauria d’alegrar a tots que aquest mateix mes d’octubre la Food and Drug Aministration dels Estats Units hagi donat llum verda a un primer tractament amb teràpia gènica per a aturar un tipus de ceguesa hereditària  que comença a manifestar-se en nens ben petits, l’amaurosi congènita de Leber. Només és encara per a una sola malaltia i un únic gen causatiu, però és la primera pedra d’un camí que el recorrerem, com a societat, anant de la mà dels pacients amb malalties rares i ultrarares.