Una reacció encreuada

Des de fa uns mesos tots estem preocupats per la Covid-19. Sentim parlar de la necessitat de trobar una vacuna o un medicament efectiu contra la infecció pel SARS-CoV-2, o que minimitzi els seus efectes sobre el nostre cos. Ara que hi ha proves serològiques, també sabem que hi ha gent que presenta anticossos que reconeixen el SARS-CoV-2 sense haver tingut abans un contacte o exposició que expliqui com i per què presenta aquesta reacció serològica. Hi ha diversos estudis que indiquen que el contacte amb altres coronavirus (molts de nosaltres hi hem estat en contacte, perquè són alguns dels virus que freqüentment causen constipats) ens podria proporcionar una certa immunitat adquirida davant el SARS-CoV-2. El cert és que encara no sabem si aquesta reacció encreuada entre anticossos fabricats contra un altre coronavirus serà prou eficient en bloquejar una possible infecció pel SARS-CoV-2.

Per què el tema de la reacció encreuada ens sembla tan important? Doncs perquè hi ha altres malalties causades per virus en què la reacció encreuada ha sigut la palanca que ens ha permès erradicar malalties devastadores per a les poblacions humanes, i estic parlant de la verola i de les paraules vacuna i vacunació, que ara tant fem servir i que sorgeixen justament d'una reacció immunitària encreuada. Però abans em permetreu que us expliqui una mica d'història. La verola és una de les malalties víriques més letals que ha conegut l'ésser humà. La verola té uns 15 dies d'evolució, en què surten vesícules sobre la pell, plenes de líquid amb virus, que han sigut produïdes per les cèl·lules infectades (que moren rebentades). Té efectes neurològics greus i el percentatge de morts s'ha calculat entre el 20% al 60% dels infectats. Hi ha hagut èpoques en què el 98% dels nens que patien la verola morien. Els que se salvaven de la mort quedaven en molts casos cecs o amb altres afectacions, i tots ells patien greus desfiguracions dels teixits tous, molt visibles sobretot a la pell de la cara. La verola és la malaltia causada pel virus variola, i el nom molt probablement deriva del llatí varus (diminutiu variola), que vol dir "taca a la pell". Es creu que a la prehistòria, 10.000 anys abans de Crist, amb els primers agrupaments del neolític a l'Orient Mitjà, ja n'hi havia casos. Va arribar a Egipte i des d'allí es devia estendre a l'Índia i a la Xina, on hi ha texts antics que parlen de la malaltia de pústules petites. Sabem que a l'antic Egipte ja hi havia casos de verola, perquè trobem mòmies de les dinasties XVIII a XX que tenen marques a la cara com les que deixa la verola. De fet, la cara de la mòmia de Ramsès V presenta aquest tipus de marques tan característiques. A Europa la malaltia va arribar a les acaballes de l'Imperi Romà i va anar devastant periòdicament les poblacions medievals.

És un fet àmpliament conegut que els que han passat la malaltia ja no la tornen a passar, i, per això, quan hi havia una epidèmia, es buscava que els cuidadors dels malalts fossin supervivents que ja havien sofert la malaltia. Tan interioritzat devia estar aquest coneixement, que es troben mencions en tractats antics de medicina xinesa en què s'explica com fa més de 600 anys s'inoculaven virus entre persones, per intentar passar la malaltia de forma controlada. Rascant les vesícules d'una persona infectada, s'infectava la pell d'una altra, esperant que passés una forma més lleu de la malaltia i quedés immunitzat. Aquest coneixement va anar traspassant fronteres, passant pels harems turcs i pel voltant d'inicis del segle XVIII va arribar a les corts europees, on es va posar de moda per intentar frenar la mort i la desfiguració associades a la malaltia. A aquest procés se'l va anomenar variolació. Fixeu-vos que parlem d'infecció directa amb virus actius, però és clar, un tant per cent de gent moria igualment, o passava la malaltia en una forma greu. No va ser fins a finals del segle XVIII que un metge rural anglès, Edward Jenner, va començar a pensar que es podria aconseguir frenar la malaltia mitjançant una reacció encreuada, tot i que en aquella època no hi havia el coneixement d'immunologia que avui tenim.

Gràcies a un treball massiu i ingent de vacunació a molts països on era endèmica, la verola, que durant el segle XVIII va arribar a matar 400.000 persones anualment, ha estat definitivament erradicada des de 1980 de la Terra

Jenner (i, de fet, molta gent del camp) sabia que les noies que es dedicaven a cuidar i munyir les vaques no passaven la verola, o la passaven de forma lleu. De fet, les vaques tenen una infecció per un virus molt semblant a la verola que fa vesícules a les mamelles, i que passava a les mans i braços de les persones que les munyien, però rarament arribaven a la cara o a la resta del cos. Aquesta malaltia de les vaques s'anomena vacuna. Jenner va pensar que potser si inoculava persones amb el virus de la vacuna quedarien immunitzades davant la verola, i per similitud amb la variolació, a aquesta infecció controlada li va donar el nom de vacunació. Va agafar un nen de 8 anys, que no havia passat ni la vacuna ni la verola, i el va infectar conscientment amb el virus de la vacuna extret de les vesícules d'una noia d'una lleteria. El nen va emmalaltir durant dues setmanes però de manera lleugera. Un cop recuperat, llavors el va infectar de veritat amb el virus de la verola. El nen no va emmalaltir. Durant molts anys, Jenner es va dedicar a defensar la vacunació. Es va tornar molt famós, i molta gent es volia vacunar; els metges es passaven inòculs de vacuna per tal que es pogués vacunar més gent. Jenner no es va enriquir, volia que aquella vacuna arribés a tothom i va vacunar molta gent que no podia pagar-s'ho.

A principis del segle XIX, els llibres i articles de Jenner es van traduir a molts idiomes, i els metges més moderns d'altres països van quedar convençuts que la vacunació era una manera efectiva de curar la verola, però que calia ser executius i vacunar molta gent. En aquell moment, a les colònies espanyoles a Amèrica hi havia una pandèmia generalitzada. Els natius americans no estaven immunitzats contra la verola. Penseu que, fins i tot, al Canadà a les guerres contra els indis americans, hi va haver generals que proposaren fer una vertadera guerra biològica, portant-hi gent amb la verola perquè infectés (i així morissin) els insurrectes. Doncs bé, a Espanya, el metge de la cort, Francisco Javier de Balmis, era un ferm defensor de la vacunació i va convèncer el rei Carles IV d'enviar la vacuna a Amèrica per frenar l'expansió de la verola. El problema era que en el viatge transatlàntic els inòculs del virus es feien malbé. La solució va passar per portar la vacuna dins de persones inoculades amb el virus. Ja hem dit que el període d'incubació és de 2 setmanes i els que responen millor són els nens. Així que van agafar 22 nens de la borderia (set d'ells només tenien 3 anys) i els van anar infectant de dos en dos, de forma esgraonada, perquè duressin tot el viatge. I allí on el vaixell de l'expedició anava parant, els virus que portaven els nens dins de les vesícules a la seva pell servien per vacunar un munt de persones, que així podrien anar també servint de font de vacunació d'altres. Era l'expedició dels nens "vacunífers", vertaderes vacunes vivents. L'expedició va durar 3 anys, de 1803 a 1806, i va fer la volta al món per anar a totes les colònies de l'Imperi Espanyol, que, en aquell moment, a més de les colònies a Amèrica, també en tenia a Filipines i a l'Àfrica.

L'expedició dels nens vacunífers ha estat la primera pregunta de l'examen de Biologia de selectivitat del 2020 a Catalunya, sobre quin és el mecanisme de la reacció creuada i la resposta del sistema immune, i per comprendre com el virus de la vacuna ha permès vacunar contra la verola milers i milers de persones arreu del món. De fet, gràcies a aquesta vacuna (i a les noves versions) i a un treball massiu i ingent de vacunació a molts països on aquesta malaltia era endèmica, la verola, que durant el segle XVIII va arribar a matar 400.000 persones anualment, ha estat definitivament erradicada des de 1980 de la Terra. Ja fa 40 anys.