Una de les tasques que ens pertoca fer als professors d'Universitat és participar en els concursos per adjudicar places a investigadors més joves. Pot tractar-se d'una oposició pública, bé sigui a un lloc de treball amb contracte indefinit, bé sigui a contractes o beques temporals. Aquest any i per sorteig (i no sé si dir per bona o mala sort), m'han anomenat membre de diversos tribunals. És una tasca difícil, en què has d'intentar ser just i ponderat per tal d'avaluar els mèrits i qualificacions d'un petit nombre de concursants amb equanimitat. Aquesta setmana ha estat especialment dura. Després de quatre dies de sessions maratonianes, he retornat trista, pesarosa i indignada, alhora que satisfeta. Aquesta lluita de sentiments trobats m'ha deixat emocionalment i racional esgotada.
Us poso en situació. El concurs és oral. Els concursants fan una primera defensa dels seus mèrits curriculars i, si superen aquest primer exercici, opten a un segon en què proposen un projecte d'investigació que desenvoluparan en els pròxims anys si poden accedir a aquest lloc de treball tan cobejat, amb contracte indefinit. Talment sembla que se'ls doni l'entrada a l'Olimp però no, estem parlant d'un lloc de treball que els permetrà demanar finançament (en convocatòries molt competitives), dirigir i formar nous investigadors (aconseguir beques per pagar els estudiants també és més competitiu), fer recerca (que reverteix en benefici de tota la societat), amb un sou molt ajustat i amb un horari que és flexible, però que alhora no té límit. Imagineu-vos per un moment que sou un membre d'aquest tipus de tribunal. Heu de llegir, ponderar, valorar, preguntar i, finalment, debatre, per tal d'escollir i seleccionar el millor. Com jutjaríeu? Quin criteri faríeu servir? Com triaríeu els millors candidats? Seríeu durs en les vostres preguntes i judicis?, o faríeu servir una màniga ampla i campi qui pugui? Poseu-vos en situació. Potser coneixeu alguns dels concursants i les seves circumstàncies personals. O potser en sou col·laboradors, o us els trobeu cada dia pel passadís, al metro o a l'hora de dinar. Als científics molts cops se'ns acusa de ser endogàmics i de pecar d'amiguisme, però crec que aquesta concepció que la gent té, sempre amb una visió molt parcial de la realitat, és injusta. No és fàcil ser equànime quan el que jutges i reparteixes és una única plaça que implica, permeteu-me l'expressió, la vida o la mort científica. Ser ponderat i just, quan el sistema imposa una competitivitat desaforada i que, de manera capritxosa i inconscient, fa fora a qui no arriba el primer en una cursa sense límits.
Un país que fa fora del sistema a la gent més ben qualificada i més ben formada, que haurà de cercar patents i coneixement fora perquè no ha sabut mantenir els seus cervells. Un país que aposta per un present incert perquè no sap invertir en futur
Jo us puc ben dir que aquesta setmana no la desitjo a ningú. Jutjar deu persones que tenen mèrits sobrats per a la plaça que es presenten, saber que has de triar i destriar i seleccionar... Els científics que es presenten fa anys que estudien i investiguen, anys de carrera científica a laboratoris internacionals (no parlem d'un any o de dos, parlem de quatre i cinc i deu anys de vida lluny de la teva família), per tal d'aconseguir els mèrits suficients. Tots treballen en temes rellevants, tots fan un esforç magnífic per fer-nos comprendre la rellevància i la visió innovadora que aporten al gran edifici de la ciència. La majoria dels opositors tenien entre 35 i 45 anys, amb obligacions familiars i també professionals, que alhora estan formant investigadors més joves, mentre lluiten per tenir un salari assegurat any rere any. Un orgull per la seva capacitat i persistència, una vergonya per a un sistema públic que esmerça primer diners per a formar-los, però que els acaba mantenint precàriament perquè no hi ha diners per sostenir cap dels pilars bàsics de la societat. No hi ha diners per a l'educació pública, no hi ha diners per a la sanitat pública, no hi ha diners per a la investigació pública. Estem gestionant misèries, i un munt de polítics, amb molts menys mèrits, s'omplen la boca dient que som un país fantàstic. Un país que fa fora del sistema a la gent més ben qualificada i més ben formada, que haurà de cercar patents i coneixement fora perquè no ha sabut mantenir els seus cervells. Un país que aposta per un present incert perquè no sap invertir en futur.
Potser puc dir que, dins de tot, he tingut sort. O potser han tingut sort els concursants. Com tots els membres del tribunal vam admetre en una de les reunions de debat, cap de nosaltres no érem persones agressives. Quan saps que només podràs donar un lloc de treball estable i que als altres els condemnes a feines d'any en any, o potser a abandonar la carrera científica, no cal fer sang. Amb dues preguntes ben fetes, amb amabilitat i respecte, pots jutjar la vàlua relativa de tots els candidats. No cal enfonsar a qui no pot defensar-se i sobre qui tens poder de decisió. Cal mantenir el respecte, sempre. Crec que el sarcasme, la crítica, fins i tot, la ironia fina només es poden fer servir entre iguals, tot i que jo no en soc partidària mai. Dignitat, per sobre de tot, dignitat. Sobretot quan gestiones misèries i saps que, tot i donar la plaça al millor candidat o candidata, els altres també s'ho mereixen sobradament. Justícia i injustícia, alhora. Tristesa i satisfacció, alhora. Sense menystenir a ningú, hem filat molt prim i hem seleccionat una persona (de forma molt merescuda, sense cap mena de dubte), tot deixant a altres en el fang de la incertesa, sense solució de continuïtat.
Cal advertir-ho, aquest només és un símptoma que, des de fa ja uns anys, es repeteix dia si i dia també. Si no canviem de tornes, si no invertim més diners (no en calen tants, si ho comparem amb tantíssimes despeses en foteses) a assegurar que els nostres millors científics tenen suport, els donem medis i els assegurem un lloc de treball, serem un país petit i ferit, que mai no acabarà d'aixecar el cap, enfonsat en burocràcia i mediocritat, que ha de comprar el coneixement generat en altres països que inverteixen més diners en recerca. Ens estem empobrint intel·lectualment perquè estem fent una selecció negativa i triem, a mínims, entre els científics més capaços, els més formats, els més innovadors. És com si en una empresa que necessita 100 persones capaces, només li deixen triar-ne una. Ho podeu mirar com vulgueu, però és una pèssima gestió de recursos humans, que té una projecció de menyspreu, frustrant i devastadora, cap a les persones més preparades, més lluitadores i més motivades. Per això tants científics se'n van fora i ja no poden tornar, perquè si tornen, no hi ha lloc per a ells. Hem invertit en la seva formació per a deixar-los perdre, quant de talent malaguanyat! Si ens quedem sense científics, ens quedem sense futur.