Segur que tots tenim al cap alguna persona significada dins del nostre camp de treball o de coneixement, de les arts o dels esports, a qui considerem que és un veritable geni. Aquest geni (sigui home o dona) ha marcat especialment algun moment de la nostra vida, potser l'hem conegut personalment, o l'hem trobat als llibres de text, o potser només hem gaudit les seves obres, llegit els seus llibres i articles, escoltat la seva música... Si aquest geni icònic és coetani nostre, segurament quan explica alguna pensada, l'escoltareu amb atenció, i si us passa que, desgraciadament, mor, sentireu la seva pèrdua d'una manera especial. Això és el que em passa avui a mi, després d'assabentar-nos ahir de la mort de Sidney Brenner, un immens geni científic encarnat en un follet del bosc.

Sé que dins del camp de la genètica molecular, els científics més coneguts són Watson i Crick, que són els qui van proposar l'estructura en doble hèlix de l'ADN, tot posant els fonaments del que avui dia és la genòmica, però Sidney Brenner ha sigut per a mi, el meu referent preferit, amb una personalitat única, entremaliada, un pèl irònica, amb una capacitat de treball envejable, una visió única i genial sobre la genètica, una dialèctica fluida i punyent, i una escriptura estèticament i racional seductora. Sidney Brenner va néixer l'any 1927 a una petita ciutat de Sud-àfrica, Germiston, de pares jueus que havien emigrat des de terres que, actualment, pertanyen a les repúbliques bàltiques. El seu pare, sabater, no sabia ni llegir ni escriure, i el petit Sidney va aprendre a llegir tot sol, mirant i remirant els diaris que hi havia a la botiga. Veient que el nen, amb 5 anys, era tan despert i espavilat, una clienta que tenia una llar d'infants, va dir als seus pares que acceptaria en Sidney a la seva escola de franc. En un any, va fer l'equivalent de tres cursos i va poder aconseguir una beca per anar a l'escola primària dos anys abans que els altres nens. Quan tenia 15 anys, va aconseguir una nova beca per a entrar a la universitat. Volia estudiar Medicina i va entrar a la Facultat, però també es va dedicar a estudiar una mica de tot, Física, Química, Zoologia, Botànica. Veient que acabaria la carrera essent massa jove per a poder practicar com a metge, es va dedicar a ajudar al departament d'Anatomia, on hi havia un petit grup de científics fent experiments. Va publicar el seu primer article científic, amb altres companys, quan només tenia 18 anys. Com podeu veure, era un estudiant excepcional, tot i que la carrera de Medicina la va acabar una mica "a empentes i redolons", perquè no s'hi volia dedicar. Havia descobert que la seva vocació era la investigació.

Tot i les seves grans aportacions inicials a la genètica molecular, li van concedir el Premi Nobel el 2002 per les seves aportacions al camp de la genètica del desenvolupament

Va aconseguir una beca per anar a Oxford, al Regne Unit, on va poder conèixer a Watson i Crick just abans que publiquessin el seu article sobre l'estructura de l'ADN, i va adonar-se que el que realment l'apassionava era aquella incipient genètica molecular (terme que justament va encunyar ell, juntament amb Crick, l'any 1958). Va maldar per tornar al Regne Unit, per fer una tesi en el camp que, llavors, s'anomenava Física Química. A partir d'aquell moment, es van fer tan amics amb Crick que van compartir despatx durant 20 anys, imagineu-vos quines idees eixelebrades i estimulants (tant de les que després es van demostrar correctes com de les que no) devien sorgir, tal com ell mateix reconeix a la seva biografia que podeu trobar a la pàgina web dels Premi Nobel (que se li va concedir el 2002, per altres grans investigacions que després us comentaré). Una de les preguntes que li donava volts al cap era, ¿Com es podia passar de la informació genètica que està emmagatzemada a l'ADN fins a la síntesi de proteïnes que són les que executen la funció? Després d'un dinar amb Watson i Crick, els tres van arribar a la conclusió que havia d'existir una molècula més petita que l'ADN, que pogués circular entre nucli i citoplasma com un missatger (tal com magistralment explica Siddharta Mukherjee en el seu llibre El Gen, per cert un llibre magnífic per a comprendre els avenços en la genètica durant el segle XX amb una visió íntima i personal dels científics). Va sospitar i després demostrar (també amb altres autors), que la molècula missatgera era l'ARN qui, a tall de fotocòpia d'una instrucció concreta codificada a l'ADN (un gen), podia dirigir la síntesi de proteïnes als ribosomes. També va inferir matemàticament que el codi genètic havia de ser en forma de triplets de lletres no enclavats. Tot això, mentre juntament amb 23 altres científics que també treballaven amb ARN van fundar el Club de la Corbata de l'ARN. Els membres d'aquest "selecte" club es trobaven dues vegades a l'any per gaudir de la companyia de forma totalment informal; allí compartien idees lliures i una mica boges, que després desenvolupaven, una sinergia mental de genis (podeu veure com el mateix Sydney Brenner ho explica en aquest vídeo curtet).

I si ara l'heu vist al vídeo, podreu entendre per què em recorda tant a un follet, petit d'alçada, els ullets molt desperts i vius, les orelles punxegudes i una fesomia particular. Diuen que era un enfant terrible, capaç de conduir i dominar, argumentativament, tota una reunió. Era l'ànima de les converses perquè el seu cervell àgil li procurava un pensament agut i un verb clar. Tot i les seves grans aportacions inicials a la genètica molecular, li van concedir el Premi Nobel a 2002 per les seves aportacions al camp de la genètica del desenvolupament. En Sidney Brenner estava obsessionat per comprendre com es construeixen els organismes a partir de les instruccions genètiques a l'ADN. I, per respondre a aquesta pregunta, va cercar en llibres de zoologia antics per trobar un organisme que tingués poques cèl·lules i d'una complexitat relativament senzilla. Volia saber com es construeix un cervell, però en lloc de fixar-se en el cervell complex dels mamífers, va anar a cercar un nematode (un tipus de cuc) anomenat Caenorhabditis elegans, el qual segueix un pla de desenvolupament molt precís, i té exactament 959 cèl·lules de l'adult hermafrodita, de les quals 302 són neurones. Ell solet amb l'ajut d'estudiants entusiasmats (molts d'aquests estudiants han guanyat després també el Premi Nobel) es va proposar cultivar aquells animals model al laboratori i fer totes les anàlisis genètiques, cel·lulars, fisiològiques i de comportament d'un únic tipus d'animal, per tal d'obtenir patrons i lleis que després puguin ser aplicades a tota la resta d'organismes, inclosos els humans. Si volem comprendre la mecànica, no ens posem a estudiar com funciona un avió, comencem primer per entendre com funciona una bici i després una moto, i així anirem creixent. Quan el van jubilar, amb 65 anys, va continuar investigant a Califòrnia i ara, últimament, a Singapur. Ha fet molts més avenços dels que jo us puc explicar en aquestes quatre ratlles (les podeu trobar en la seva biografia), però ja podeu començar a intuir per què li tinc una gran admiració.

He d'admetre, però, que el seu enginy intel·lectual em va captivar definitivament quan vaig adonar-me que cada mes, des dels anys 1994 al 2000, publicava una pàgina d'opinió en una revista científica anomenada Current Biology (els podeu trobar tots en aquesta adreça). Sota un dibuix d'una ploma de tinta hi abocava, amb un anglès excel·lent, una prosa fluida com si fos el seguit del seu pensament; sabies com començava però no com acabava. Hi havia frases iròniques, agudes, autoreflexives, còmiques, ingènues, punyents... sobre els científics, la ciència i el coneixement científic. Sempre acabaves l'article pensant, amb un somriure als llavis. Quan un és tan intel·ligent, és capaç de filar un discurs sense agror, només amb la bellesa de les paraules i els arguments ben filats, sempre traspuant la seva passió per la recerca. Entre un geni i un follet.

Descansa en pau, Sidney Brenner.