En aquests temps de confinament, molts de nosaltres hem fet servir una infinitat de programes d'ordinador i apps de mòbil per poder parlar amb els nostres amics i família. Tot i que tenim càmera de vídeo, moltes vegades, apaguem les càmeres perquè no es trenqui la comunicació. No sé si heu reflexionat sobre el fet que, tot i que no podem mirar la cara de les persones amb qui parlem, inferim moltes coses del que està fent el nostre interlocutor. Podeu intuir si està enfadat o té ganes d'acabar la conversa només pel to de veu, però fixeu-vos que també podem inferir quins moviments està fent encara que no facin soroll. Per exemple, ens adonem de si està somrient mentre ens expliquen una anècdota, si està menjant o caminant, si està movent les mans per emfatitzar una idea (perquè el cert és que encara que no ens miri ningú, continuem movent les mans i la cara, com si ens poguessin veure).
Justament acaba de publicar-se un article en què estudien com els moviments dels braços impacten en com parlem, i com els humans hem après a distingir aquest moviment. Segurament, és molt important per a la supervivència de la nostra espècie saber comunicar i interpretar correctament els missatges que volem transmetre. I no es tracta només del llenguatge verbal, sinó de tot el que l'acompanya, aquest llenguatge no verbal i subliminar que els nostres sentits perceben acompanyant al missatge oral, i el nostre cervell sap interpretar. En el cas dels moviments del cos, es tracta d'una qüestió acústica. És evident que el to de la veu canvia si somriem (canvia la forma de la cavitat bucal i la disposició de dents i llavis), però segurament no havíeu parat esment en què també som capaços de distingir els canvis subtils que la nostra gestualitat amb braços i mans provoca en l'aire que surt dels pulmons. Segons els autors d'aquest treball, aquestes subtils diferències en la veu es donen per un doble efecte acústic: la vibració produïda pel mateix moviment, que es transmet a la resta del cos, incloent-hi pulmons i aparell de fonació (cordes vocals, gola, boca), i també perquè tot moviment implica un moviment compensatori d'altres músculs, que també alteren lleugerament el sistema respiratori-vocal. Per demostrar aquesta capacitat d'interpretació, els investigadors fan un experiment relativament senzill: graven diferents persones pronunciant la lletra "a" de forma seguida ("aaaaaaaaaa...") mentre van movent el canell de la mà a diferents velocitats i de manera aleatòria. Llavors, demanen a 30 persones desconegudes que, mentre escolten amb auriculars les veus gravades, moguin les mans. Recordeu que no ho veuen, només poden escoltar. Els investigadors observen que els oients mouen les mans amb la mateixa cadència (que és canviant) que les veus que escolten, sincronitzant els seus moviments de forma quasi perfecta. Sembla màgia, però no ho és, es tracta d'una comunicació no verbal i inconscient que sabem interpretar correctament. La nostra experiència prèvia sobre com afecten els moviments a la fonació ens ajuda, inconscientment, a interpretar quins moviments està fent el nostre interlocutor, afegint riquesa i context al missatge, fins i tot quan no el veiem. Imagineu si, a més, el missatge es veu reforçat per la visió! Penseu-ho la pròxima vegada que estigueu parlant i vulgueu emfatitzar el missatge. Els moviments són també un mitjà de comunicació important.
De fet, els humans (i també, els simis i altres animals), saben interpretar el llenguatge gestual. Una part de la comunicació no verbal es dona per imitació del que veiem en l'interlocutor. En els humans ho veiem clarament amb els nadons que, ben aviat, es fixen en les expressions facials dels pares i n'imiten els moviments, particularment, el somriure (tot i que no es veuen en un mirall). De somriures, en tenim de molts tipus diferents però, en general, els associem a un estat de felicitat o benestar. Quan entrem en una reunió, somriem. Quan som feliços, sense adonar-nos-en anem somrient a tort i a dret. I la gent que ens veu, percep aquest benestar interior i hi respon en consonància. És el que es diu "imitació facial espontània", que ens permet ser acceptats més fàcilment com a part del grup. Aquesta imitació facial (comportament) va unida però no és exactament igual a l'empatia (sentiment i emoció). Doncs bé, hi ha experiments que demostren que sota l'estrès, reaccionem amb una menor capacitat d'imitació facial, almenys pel que fa als somriures. És a dir, que quan estem estressats, no somriem tant, encara que tothom ens somrigui. Suposo que això ens ho podíem imaginar, però els investigadors ho demostren de manera quantitativa i fefaent posant els subjectes d'estudi en una situació d'estrès, i mostren que hi ha una gran correlació de manca de resposta imitativa amb la quantitat de cortisol en sang, una hormona produïda per les glàndules suprarenals en resposta a la percepció d'estrès. Com a exemple, quan estem en una reunió amb gent totalment desconeguda, generalment, ens sentim estressats. És molt probable que per aquest estrès, ens costi molt somriure davant de desconeguts. En canvi, curiosament, no ens passa el mateix amb altres gestos, com ara arrugar el front (quan estem preocupats). De fet, jo reconec que si em somriuen, somric en resposta, però si m'arruguen l'entrecella, no ho imito, sinó que intento evitar aquella persona. De nou, llenguatge no verbal.
Els humans ens mirem molt la cara els uns als altres i sabem percebre canvis d'expressió facial molt subtils que ens transmeten missatges no verbals. Entre algunes de les expressions que millor sabem reconèixer, amb més alta fiabilitat, és el senyal de malestar o de malaltia. Fa dos anys, un experiment va agafar molta volada quan es va demanar a diferents persones que identifiquessin, d'entre dues fotografies quasi idèntiques, quina persona havia sigut injectada amb uns components innocus, però que durant unes hores provocaven una elevada resposta del sistema immunitari, com si estigués malalta. Mireu vosaltres mateixos les fotos i dieu quina us dona la sensació que és una persona malalta. I intenteu esbrinar el perquè de la vostra tria.
Extret d'Axelson et al. Proc. R. Soc. B (2018) doi: 10.1098/rspb.2017.2430
En aquest article que us refereixo, demostren que la gent ens fixem en petits detalls diferencials: la pal·lidesa dels llavis, una lleu inclinació dels ulls i la boca, un to de la pell no uniforme i un pèl més gris, potser les ulleres sota els ulls, tot influeix en transmetre'ns una informació subliminar. Però fixeu-vos que això tant ens podria indicar malaltia, com manca d'hores de dormir, com tristesa... sigui com sigui, ens agrada i atrau més la foto de la dreta que la de l'esquerra, ¿potser perquè intentem evitar, inconscientment, la malaltia i el malestar que comporta?
Com veieu, el nostre cervell és capaç de processar i interpretar una gran quantitat d'informació subliminar contextual i de llenguatge no verbal, més enllà de l'expressió oral, que ens ajuda a una millor comunicació.