Quan jo era petita els meus pares van comprar una enciclopèdia de més de 20 volums, l'Enciclopèdia Salvat, que em va ajudar a cercar informació i fer els deures sense necessitat d'anar sovint a la biblioteca. Era l'equivalent de la Viquipèdia actual i, sortosament, hi havia tota la informació contrastada que podia necessitar. Sort en vam tenir els estudiants de primària i secundària en aquella època de les enciclopèdies comprades a volums! Com a regal, hi anaven 10 volums més menuts, titulats El Mundo de los Niños, que va ser la meva porta a les cançons infantils, els contes, les llegendes, la mitologia i la fantasia d'arreu del món. Em van fascinar tant, que alguns dels toms els vaig arribar a rellegir fins a quasi saber-los de memòria.

En un dels toms hi havia la llegenda del Rei Mides, aquell rei que va pensar que l'or donava la felicitat, de forma que el déu Dionís li va concedir el do de convertir qualsevol cosa que toqués en or, fins i tot, el que menjava o a qui estimava. Ja es veu, doncs, que si no s'hagués desdit del seu desig, hauria mort d'inanició... i de tristesa. També hi havia un conte rus que explicava com era de valuosa la sal en certes zones asiàtiques, on maldaven tant per tenir sal i condimentar els plats, i per fer salaons per a conservar el menjar, que la bescanviaven per joies, or i seda. Aquestes històries explicaven, de manera ben diversa, com l'humà ha sigut capaç de considerar que certs objectes o materials eren objecte de desig per a molts altres humans i que, per tant, es podrien fer servir com a moneda d'intercanvi en situacions on un no era capaç de generar o produir tot el que li és necessari per sobreviure. Tu em vens i jo t'ho pago.

És evident que les monedes, els bitllets i les targetes de crèdit no han existit sempre. La història de l'economia i la monetització de les poblacions humanes és fascinant, puix que els humans han hagut de trobar maneres de poder pagar el que no tenien, ja fos el menjar, el dret a l'aigua, a la terra o a una casa. Històricament, els metalls preciosos, com ara l'or o la plata, han sigut acceptats universalment, per la seva escassesa i durabilitat (or), o per la seva duresa i facilitat de fer-ne eines i instruments (plata). Els denaris (una moneda romana) de plata van ser usats com a referent (patró moneda), i d'aquí que a l'Edat Mitjana, les monedes s'anomenessin "diners", mot derivat de denari. Un altre metall que es va emprar per a fer monedes és el coure, molt valorat per la seva ductilitat i conductibilitat (de l'electricitat) i continua sent-ho, ja que és un problema actual no resolt els robatoris de les catenàries dels trens (rics en coure). El bo dels metalls és que sempre es poden reaprofitar, fondre'ls i fer-ne noves monedes o nous estris. Altres "monedes de canvi" són molt més peribles, i s'havia d'anar amb compte perquè podien perdre valor. Encara hi ha països en què consideren vàlid pagar amb caps de ramat. Tots hem sentit parlar de pagar amb l'equivalent en camells o en vaques. De fet, la moneda índia, la rúpia, vol dir "ramat de bous", i quan parlem de despesa pecuniària, potser no sabem que pecus vol dir "bestiar" en llatí,  i que les primeres monedes romanes tenien dibuixats porcs i ovelles i s'anomenaven pecúnies, d'aquí que parlem d'obligacions o despeses pecuniàries (de manera fàcil i senzilla, podeu trobar aquestes i altres històries en dos documents públics d'educació financera per als estudiants de secundària).

El nostre món està canviant i avui dia no cal tenir reserves d'or que suportin el valor de les monedes i els bitllets que usem

A l'ésser humà li agrada menjar bé i, per això, les espècies sempre han sigut molt valuoses. Afegir gust al menjar insípid ha sigut sempre una prioritat molt valorada (i continua sent-ho). Ja he comentat el valor que té la sal en molts països. Els fenicis van estendre el seu imperi comercial pel Mediterrani, en part, comerciant amb sal; d'aquí, també, que el nostre sou s'anomeni salari. Però també eren extremadament valorats el pebre i moltes altres espècies. Com que molts d'aquests condiments, així com els teixits suaus i luxosos, com ara la seda, provenien de l'Est asiàtic, tots sabem que gran part del comerç i de l'intercanvi entre les cultures d'Orient i Occident es va produir gràcies a la Ruta de la Seda i les Espècies, que venia des de la Xina fins a Europa. El pagament, o els regals, en espècies o en teixits, era molt habitual. Cal recordar que a causa del preu desorbitat que podien assolir, es van propiciar els viatges a la cerca de les Índies i la consegüent expansió dels imperis colonials durant els segles XVI al XIX.

En determinades poblacions i èpoques, els grans d'arròs i ordi, i també el te, tots han servit per a comerciar i fer pagaments, però avui volia fer esment d'un volum especial de la revista Economic Anthropology, recentment publicat i dedicat a la financiarització. Un dels articles exposa com l'antic imperi maia clàssic feia servir els grans de cacau i la xocolata com a moneda d'intercanvi i pagament. Els maies mai van fer servir monedes. Els informes dels virreis i delegats espanyols a les colònies centreamericanes expliquen que l'intercanvi de béns i els pagaments es feien amb blat de moro, tabac, teixits i grans de cacau, però no se sabia si aquest pagament amb els grans que permeten fer la xocolata era un fenomen molt comú. La xocolata era una beguda extremadament apreciada, i hi ha textos de l'època que classifiquen els grans de cacau segons la seva procedència i qualitat per a produir la beguda. L'autora de l'article va recollir informació de l'època maia, des de 250 d.C. fins a 900 d.C., i arriba a la conclusió que en els últims segles d'aquest gran imperi, els grans de cacau (i també la roba de cotó) es feien realment servir com a mètode de pagament al mercat, de pagament de tributs i taxes, com a salari, per a jugar i apostar. I presenta evidències escrites de la rellevància del cacau per a pagaments a la península del Yucatán.

Com bé disserta l'autora, el nostre món està canviant i avui dia no cal tenir reserves d'or que suportin el valor de les monedes i els bitllets que usem. De fet, hi ha països com Dinamarca (i aviat Suècia) on ja no es fan pagaments amb monedes, sinó només amb targetes de crèdit. Fent un clic, els diners passen virtualment del nostre compte corrent a un altre compte corrent. No els hem vist, els diners, ni cal que els veiem. Només cal posar-hi fe. La mateixa fe que avui dia dona suport a les criptomonedes, com ara els bitcoins (les primeres que van sorgir i les més conegudes, que no les úniques) que només són un codi d'ordinador executat, assegurat i protegit. Una entelèquia que necessita molt suport informàtic, xarxes i dades, però que ben mirat, només val allò que estem disposats a pagar, o a somiar que val. D'aquí l'extrema variabilitat del preu que poden aconseguir els bitcoins, que pugen i baixen com una muntanya russa, segons els capricis dels qui hi especulen.

Pensem en grans de cacau, d'arròs o de fulles de te. Valen només el valor que els hi vulguem donar, i aquest valor és làbil. Però el que és cert és que sempre necessitarem una moneda d'intercanvi i pagament.