La meva compareixença d'aquest dimarts passat al Congrés dels Diputats buscava exposar una veritat incòmoda: el discurs d'odi envers l'independentisme català no només persisteix, sinó que es troba profundament normalitzat en diversos sectors de la societat espanyola. Durant la meva intervenció, vaig assenyalar amb claredat els elements que configuren el delicte d'odi, segons l'estableix l'article 510 del Codi Penal espanyol, i vaig presentar exemples concrets que evidencien un patró d'hostilitat sistemàtica cap als independentistes catalans i els seus defensors legals. Tanmateix, la reacció a la meva exposició per part d'alguns sectors no va fer més que confirmar el problema que denunciava.

En la meva intervenció, vaig destacar que expressions com "colpistes", "traïdors" i "supremacistes" no només deshumanitzen el moviment independentista, sinó que també legitimen actes d'hostilitat que van des d'agressions físiques fins a amenaces a xarxes socials. Aquest discurs d'odi ha estat sostingut o tolerat per sectors polítics i mediàtics que, lluny de promoure un debat racional, perpetuen una narrativa polaritzant. Un exemple especialment simbòlic és l'"A por ellos", corejat el 2017 per membres de les forces de seguretat, que representa la institucionalització d'aquest menyspreu i el que hem vist al Congrés no fa més que reforçar aquesta institucionalització de l'odi.

Les crítiques que vaig rebre durant i després de la meva compareixença reflecteixen una paradoxa preocupant: la denúncia de l'odi és resposta amb més odi. La diputada de Sumar, Engracia Rivera, des d'un profund desconeixement o ignorància deliberada del problema, va desestimar els meus arguments, al·legant que certs atacs no generen un clima d'hostilitat real. Aquesta postura, disfressada de progressisme, minimitza l'impacte de la violència simbòlica i emocional que pateixen els independentistes, revelant un biaix jacobí propi d'un sector de l'esquerra espanyola que, abans que d'esquerres, és espanyola.

La desprotecció institucional perpetua l'hostilitat i legitima conductes discriminatòries, alimentant un cicle de violència simbòlica i física

D'altra banda, les intervencions de Cayetana Álvarez de Toledo (PP) i Carina Mejías (Vox) van mostrar com les reminiscències franquistes continuen vigents en el discurs polític espanyol. Ambdues diputades no només van intentar desacreditar-me pel que elles creuen que és el meu passat, sinó que també van ignorar deliberadament els exemples concrets de delictes d'odi que vaig presentar. Álvarez de Toledo va arribar a qualificar-me de "mercenari de l'odi", una acusació que busca desviar l'atenció dels problemes estructurals que vaig denunciar per centrar-se en atacs personals, potser confiant que un insult amb pseudosuficiència britànica dissimularia la manca d'arguments.

Pel que fa a Mejías, la seva intervenció bé podria servir d'exemple en un manual sobre fal·làcies lògiques: una concatenació d'afirmacions mancades de rigor i sentit que, lluny de desacreditar-me, reforcen la sensació que alguns discursos són incapaços d'elevar-se per sobre dels prejudicis més bàsics.

Vaig argumentar que els independentistes catalans i també els seus advocats complim els criteris per ser considerats un grup protegit sota l'article 510 del Codi Penal. La seva ideologia política, identitat cultural o la meva posició professional, ens converteixen en un blanc d'actes de discriminació i hostilitat. Exemples com agressions físiques, amenaces a xarxes socials i campanyes de desprestigi mediàtic —per tots conegudes i per algunes convenientment omeses— evidencien un patró sistemàtic que no pot ser ignorat.

Un aspecte especialment preocupant, i ho sé perquè a mi m'afecta directament, és la criminalització dels advocats que defensem els independentistes. En el meu cas, he estat objecte d'acusacions infundades i campanyes mediàtiques que busquen desacreditar la meva tasca professional —dimarts al Congrés això també va quedar evidenciat—. Aquests atacs no només vulneren el meu dret a exercir la professió, sinó que també envien un missatge intimidatori a altres advocats: defensar causes impopulars pot tenir greus conseqüències personals i professionals.

La sistematicitat d'aquestes accions revela una voluntat política de silenciar i deslegitimar una ideologia política legítima, utilitzant el dret penal com a eina de persecució

Vaig assenyalar també la preocupant falta d'acció per part de les institucions de l'Estat. Les denúncies de delictes d'odi contra independentistes rares vegades són investigades i, molt menys, sancionades. Aquesta desprotecció institucional perpetua l'hostilitat i legitima conductes discriminatòries, alimentant un cicle de violència simbòlica i física. Aquí vaig posar èmfasi en el nefast paper que ha jugat la Fiscalia en aquests anys, deixant clar —com tots sabem— de qui depèn la Fiscalia.

L'omissió institucional també es reflecteix en la tolerància envers discursos d'odi als mitjans de comunicació. Llocs web i plataformes han promogut continguts que deshumanitzen els catalans, sense que això comporti conseqüències legals o reguladores. Aquesta doble vara de mesurar —on certs discursos d'odi són sancionats ràpidament mentre d'altres són ignorats— posa en dubte el compromís de l'Estat espanyol amb la igualtat i la justícia.

Les conductes que vaig denunciar no són incidents aïllats, sinó part d'un marc general d'odi envers l'independentisme català. Aquest patró, com dic, inclou agressions físiques, amenaces a xarxes socials, campanyes mediàtiques i criminalització professional. La sistematicitat d'aquestes accions revela una voluntat política de silenciar i deslegitimar una ideologia política legítima, utilitzant el dret penal com a eina de persecució i, alhora, per generar als odiadors un marc d'impunitat.

La democràcia no pot permetre's tolerar l'odi com a eina política, i molt menys convertir-lo en norma. Protegir l'independentisme no és una qüestió d'ideologia, sinó de justícia i dignitat humana

En tot cas, aquesta compareixença al Congrés va treure a la llum una problemàtica que transcendeix el cas català: la instrumentalització del discurs d'odi per silenciar dissidències polítiques. Les crítiques que vaig rebre, lluny de refutar els meus arguments, els reforcen, en evidenciar la persistència d'un clima d'hostilitat envers l'independentisme català que és comú des de l'esquerra a la dreta.

En resum, si hi ha una cosa que uneix dues Espanyes que es diuen molt diferents, és el gen de l'odi al català i una visió de l'espanyolitat incompatible amb els més bàsics valors democràtics, no ja només d'esquerres. És hora que les institucions i la societat espanyola reconeguin aquesta realitat i prenguin mesures per garantir la protecció dels drets fonamentals.

La democràcia no pot permetre's tolerar l'odi com a eina política, i molt menys convertir-lo en norma. Protegir l'independentisme no és una qüestió d'ideologia, sinó de justícia i dignitat humana, així com de respecte a les resolucions judicials, perquè tots els odiadors que em van rebatre ometen una dada essencial: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha definit el que és un grup objectivament identificable de persones i aquest concepte és el que millor defineix, des del marc de la protecció institucional, el que són els independentistes catalans, el seu entorn i fins i tot els seus advocats.