El perill més gran que corre Catalunya ara mateix és que la política internacional torni a trencar el país en dues meitats espanyolitzades, com ens va passar en els moments més delicats del segle XIX i el segle XX. Si encara avui parlem tant de Prat de la Riba o d’Antoni Gaudí és perquè van entendre millor que cap altre català dels últims 200 anys que el país necessitava solucions pròpies als seus problemes. A diferència de Francesc Cambó o de Domènech i Muntaner, per exemple, no es van deixar arrossegar pel sectarisme, ni les modes, ni la nostàlgia del passat. 

Busqueu artistes i polítics i veureu què vull dir. Hi ha una relació molt fina entre l’eficiència i l’originalitat. La popularitat de Jordi Pujol o de Josep Pla neix de la mateixa capacitat de sintetitzar contraris i de projectar la història cap al futur, tot i que haguessin de fer-ho en una Catalunya molt empetitida per la por, sota la closca del franquisme i de la Guerra Freda. La desorientació que s’ha apoderat del món polític català ve del fet que les estructures que ens aixoplugaven s’han trencat, i ara qualsevol cosa és possible, començant per una altra ensulsiada.

La resposta visceral dels ciutadans esporuguits és assenyalar Aliança Catalana, igual que en altres temps, quan manava l’esquerra americana, era assenyalar la CUP. Però el problema no és Aliança Catalana. El problema és que el món polític català que va fracassar amb el procés no vulgui reconèixer fins a quin punt Sílvia Orriols està connectada amb la història. El perill és que els mateixos sectors que han beneït, per deixadesa o covardia, que el país fos sotmès a una política de repoblament que ja havíem viscut amb Franco i Primo de Rivera, donin lliçons de democràcia a la batllessa de Ripoll. 

Orriols no és un invent del trumpisme, ni necessita els americans per fer política. Té una història pròpia, que es remunta a la Unió Catalanista, més d’un segle enrere. El farciment ideològic que exhibeix el seu partit només és una disfressa de la por, una estratègia de camuflatge tan fàcil de pervertir com la que ha destruït l’esperit llibertari de la CUP, que també tenia molta història. Així com l’esquerra cupaire s’ha autodestruït seguint els preceptes buits de l’esquerra americana, també s’autodestruirà Aliança Catalana si no és capaç d’articular una resposta genuïna als problemes del país.

L’única alternativa al gen ripollès és l’abstenció, o bé el paternalisme progressista del règim de Vichy

Orriols ho té difícil perquè es troba encaixonada entre les dèries americanes del seu partit i el menyspreu dels fracassats que no van saber defensar res quan van tenir-ne l’ocasió. Alguns espavilats de la vella CiU es pensen que podran copiar els discursos d’Orriols o convertir-la en una mena de David Fernández. Ningú no sembla voler acceptar que, a diferència del gen ripollès, el gen convergent ja no té capacitat per vertebrar el país. De fet, perquè el país no prengui mal, l’espai que liderava Artur Mas hauria d’anar dissolent-se a poc a poc en dues meitats. Una hauria d’anar cap a Aliança Catalana i l’altre cap a ERC o el PSC.

El gen convergent va perdre el contacte amb la història en el moment que Mas va fer servir el cas Pujol per treure’s la corbata i desviar el procés cap als discursos de Podemos i els comuns. Puigdemont i Junqueras, que són els babaus que l’autonomia va promoure per fer de cap de turc de les mentides del procés, hauran d’aprendre a respectar Orriols, si volen netejar la seva imatge i sobreviure. Orriols té una memòria massa catalana per als espanyols, i per això els polítics del sistema l’odien o se la miren amb recel. Però a mesura que la propaganda falli, es veurà que l’única alternativa al gen ripollès és l’abstenció, o bé el paternalisme progressista del règim de Vichy. 

Deixar-se arrossegar per polaritzacions polítiques com les que van propiciar la guerra civil pot interessar les xarxes clientelars del món autonòmic, però no faran cap bé al país. La història ja ens hauria d’haver ensenyat que rere la virulència dels debats ideològics sovint hi ha lluites de poder relacionades amb la geografia econòmica i els orígens ètnics de les elits. El gen ripollès encara està verd, i rebrà atacs enverinats de tota mena perquè no pugui desenvolupar-se, però la vella Convergència no tornarà a aixecar el cap, sota cap de les seves formes.

Catalunya es troba en un moment de gran força cultural, però ja no pot cedir ni un pam més de terreny. És una cosa que tothom pot entendre, però que només els sectors del país alliberats per l’1 d’octubre poden expressar fora del marc psicològic i social de l’autonomia. A molts països d'Occident, començant per Alemanya i els Estats Units, la globalització ha desencadenat una lluita interna pel poder, disfressada de debat ideològic. Però Catalunya no té fronteres estatals i la lluita interna és més aviat una lluita de reconquesta contra el domini espanyol, que fa segles que dura. 

En aquesta lluita, que és l’única que ens situarà a Europa i ens ajudarà a surar en el món que ve, Orriols va ser la primera que va entendre que és millor passar per fatxa que fer el joc als espanyols.