El govern de Salvador Illa no és, malgrat ser del PSC, un govern socialista, ni socialdemòcrata, ni tan sols liberal en el sentit més social i obert del terme. És un govern sociovergent, que vol dir que és bàsicament conservador i de gent d’ordre, naturalment de l’ordre establert, que en aquest cas és l’ordre autonomista espanyol. És, per tant, un govern representant de l’autonomisme en la seva màxima expressió, que per si sol no és ni bo ni dolent, senzillament, és.

És un govern tan autonomista com ho ha estat el de Pere Aragonès i ho van ser els de Quim Torra i Carles Puigdemont, que d’independentistes no en tenien res tret de la retòrica buida de tot contingut amb què ERC i primer CDC i PDeCAT i després JxCat els van batejar. De fet, des del 1980 tots els governs que hi ha hagut a Catalunya han sigut autonomistes. Com ho havia estat el de Josep Tarradellas, de qui tan deixeble se sent el 133è president de la Generalitat, els de la Segona República o els de l’època de la Mancomunitat. Una altra cosa és que cadascú tingui les seves preferències al voltant de quin president (Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Macià, Lluís Companys, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas...) ho ha fet millor que els altres. Caldria remuntar-se abans del 1714 per trobar el que es podria equiparar a un govern estrictament nacional català.

En el de Salvador Illa hi destaquen, més enllà dels militants del PSC que en formen el gruix, els consellers que provenen del món de l’extinta CiU i que són els que li donen el toc sociovergent: Ramon Espadaler (Justícia i Qualitat Democràtica), Jaume Duch (Unió Europea i Acció Exterior) i Miquel Sàmper (Empresa i Treball). És la demostració que, si fa no fa, en el fons PSC i CiU —i els hereus que en queden escampats en diverses formacions— han estat sempre el mateix, dues forces polítiques garants de l’ordre constitucional espanyol que s’han anat intercanviant els papers en funció de les necessitats de cada moment i que l’únic que les diferencia és, si de cas, que el discurs de l’una posa més l’accent en Espanya i el de l’altra en Catalunya. Però el resultat final és que tots plegats es mouen exclusivament per tal que res no canviï i que, si alguna cosa ho fa, sigui perquè tot continuï igual.

El govern de Salvador Illa és un govern sociovergent, que vol dir que és bàsicament conservador i de gent d’ordre, naturalment de l’ordre establert, que en aquest cas és l’ordre autonomista espanyol

El principal exponent d’aquest component sociovergent és Ramon Espadaler, secretari general d’Units per Avançar, una de les poques marques que sobreviviu a la desfeta de la històrica Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que de seguida es va saber aixoplugar a l’ombra del PSC i a qui ara li ha arribat el premi en forma de conselleria. Ell és, de fet, un polític incombustible, un professional de la política —a l’estil, per exemple, de Miquel Iceta, que tota la vida no han fet res més que dedicar-s’hi—, que ja havia estat conseller, de Medi Ambient, amb Jordi Pujol i, d’Interior, amb Artur Mas. Jaume Duch prové també de l’entorn d’UDC, amb una llarga trajectòria com a portaveu i director general de Comunicació del Parlament Europeu, que comença abans com a assistent de Concepció Ferrer, i que li servia per fer els honors a Josep Antoni Duran Lleida i el seguici que l’acompanyava sempre que visitava Estrasburg en l’època, entre d’altres, del malaguanyat eurodiputat Francesc Gambús. Miquel Sàmper, en canvi, dimana de CDC i, tot i ser l’advocat de Lluís Puig —tots dos són de Terrassa—, ha acabat sortint de JxCat per diferències ideològiques.

Tots tres representen aquell fil molt prim del catalanisme que encara aspira a regenerar Espanya i que no farà, en tot cas, res que la perjudiqui. Per això no són contraris que Catalunya exerceixi el dret a decidir, però sempre que sigui de manera acordada —que és la garantia que no passarà mai—, o que ho faci dotant-se d’un nou Estatut o simplement aprofitant les potencialitats del vigent que encara no s’han desplegat. Res d’unilateralitat ni de fulls de ruta cap a la independència. Una concepció del marc polític que lliga perfectament amb la que té Salvador Illa, que en la seva estrena com a president de la Generalitat no s’ha estat de parlar obertament de la nació catalana, però sempre dintre de la plurinacionalitat, diu ell, espanyola, que ara com ara no es veu per enlloc malgrat que Pedro Sánchez fins i tot s’hagi atrevit a situar el cas del finançament dit singular com l’exemple de l’evolució d’Espanya cap a un estat federal. Una cosa, tanmateix, són les paraules i una altra els fets i s’haurà de veure com evoluciona l’actuació del nou govern català en camps tan sensibles com els de la llengua, l’ensenyament, la cultura o els mitjans de comunicació públics, que, conjuntament amb altres prioritats com el benestar social, la seguretat, la política migratòria, la projecció exterior o el finançament, són els que omplen de contingut les senyes d’identitat pròpies de Catalunya i els que permeten, a partir d’aquí, calibrar el gruix de la catalanitat.

Aquesta serà una de les principals pedres de toc de la bona marxa del govern. I no perquè els departaments encarregats d’algunes d’aquestes àrees romanguin en mans de noms de l’òrbita d’ERC, com és el cas de Francesc Xavier Vila a Política Lingüística o de Sònia Hernández Almodóvar a Cultura, sinó perquè el responsable últim de tot plegat, l’encarregat de marcar la línia, serà el mateix Salvador Illa, a qui JxCat el millor dels qualificatius que li ha dedicat és el d’espanyolista i sucursalista. És aquí on caldrà escodrinyar si hi ha per part seva voluntat de desnacionalització —que malauradament ja s’ha produït els últims anys essent JxCat i ERC els que tenien el govern— o, al contrari, voluntat de mantenir per sobre de tot els trets que vertebren la personalitat de Catalunya com a nació. També en el seu moment la presidència de José Montilla va despertar moltes reticències, sobretot igualment dintre de CiU i pels mateixos motius, però al final el seu mandat va ser institucionalment impecable. En clau autonòmica i autonomista, per descomptat, que és l’única amb què es podia fer abans i es pot fer ara l’anàlisi.

A partir d’aquest escenari no exempt de complexitat, no hi ha dubte que el govern del líder del PSC serà escrutat amb lupa i jutjat tant pel que faci com pel que deixi de fer. Una situació en què Salvador Illa pot reeixir perfectament, perquè fins ara ha demostrat com ningú que sap adaptar-se a les circumstàncies, al que més convingui en cada ocasió, encara que sigui a costa de canviar radicalment de posició com ha fet ell mateix: primer va donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autogovern català, va negar que hi pogués haver amnistia i va rebutjar la possibilitat que Catalunya sortís del règim comú del finançament autonòmic, i ara apressa els jutges perquè apliquin la llei d’amnistia i assumeix un model de finançament propi per a Catalunya que haurà de defensar, si cal, davant de Pedro Sánchez.

D’això alguns en diran manca de conviccions o oportunisme o, fins i tot, canvi de camisa. Però aquesta és, en realitat, l’essència del gen sociovergent, el sí però no, el ni sí ni no sinó tot el contrari, que tan bé dominava en tots els seus registres la desapareguda CiU. El saber què toca en cada moment. I ara al 133è president de la Generalitat, pel que sembla, no li falten habilitats en aquest sentit. Tot i que les primeres relliscades només estrenar-se —no assistir a la commemoració del setè aniversari dels atemptats gihadistes del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils perquè estava de vacances a Lanzarote justament amb el president del govern espanyol i permetre que els seus consellers col·loquin parelles i germans i siguin acusats de nepotisme— no apunten precisament en la bona direcció.