Dissabte passat, Barcelona va treure la pols al manifestòmetre per acollir centenars de milers de joves irats que reclamaven una rebaixa del 50% del lloguer i amenaçaren amb una vaga del pagament de rendes si la cosa no millora (també hi havia gent més granadeta, és cert, perquè a molts vellards els encanta contemplar la impotència del seu fillam). Hom es pregunta on era tota aquesta penya mentre governava Colau i el cost d’una simple habitació a la capital s’elevava al preu d’una hipoteca de les d’antes. El fet no és balder, car la majoria d’aquests manifestants havien confiat als Comuns la lluita contra el capitalisme desmesurat al cap i casal i molts d’ells han acabat comprovant com, lluny de fer-los la vida més fàcil, aquests mateixos polítics han cardat el camp de l’Ajuntament amb el sarró ben ple de pasta. Aquesta generació no només s’ha quedat òrfena de pis; els manca una ideologia.
Després de l’enganyifa del procés, sense el boc expiatori del putaespanya i el sentit que regala lluitar contra la repressió de l’estat, als nostres joves només els ha quedat un sol dipositari on abocar tota la seva ira; amb tots vostès: el rendista català. Evidentment, el Sindicat de Llogateres no es refereix a la dissortada padrina que lloga un dels seus apartaments a un estudiant d’Alaska, per així complementar la magríssima pensió i també assegurar-se l’aguinaldo dels nets. L’enemic a batre són els grans tenidors que s’han dedicat a especular amb una cosa tan sagrada com els sostres que ens haurien de permetre ordir una llar; els felicito per haver descobert el capitalisme, aquell invent curiós que fa pujar de valor tot allò que necessitem i també, ja que hi som, ens fa maldar per tot allò que no hauria d’interessar-nos. Lamento aixafar-los la guitarra, però la seva lluita no acabarà amb el sistema.
Aquesta generació no només s’ha quedat òrfena de pis; els manca una ideologia
Molts conciutadans, per desautoritzar el jovent que sortí als carrers l’altre dia, han corregut a fixar-se en el fet que algunes de les portaveus d’aquesta manifa provinguin de famílies burgeses i hagin estat educades en escoles de tall monàrquic. No saben el que diuen, puix que (contra allò que encara ensenyen els professors comunistes a la universitat) la majoria de les revolucions sempre es fan des de les elits i compten inexorablement amb la conversió forçada del seu estament nobiliari. Però el problema (o la contradicció existencial) de la generació de lloguer no és pas el d’ésser molt més pijos del que aparenten, sinó de sentir-se fills d’uns pares que els van inculcar la filosofia del si vols, pots i ara els han deixat en boles, acusant-los de no voler sacrificar-se i d’ésser un poc dropos. La majoria d’ells se salvaran, justament perquè els papis acabaran incloent-los al testament.
Evidentment, Catalunya no veurà una reducció dels preus del lloguer, ni molt menys una rebaixa del 50%. Malauradament, encara que Salvador Illa aconsegueixi la proesa de buidar l’Everest de ciment per edificar cinquanta mil pisos, les nostres ciutats són molt atractives per a la classe mitjana del món i només podrem arrelar a les nostres ciutats (i ben aviat a les vil·les del país) si aconseguim apujar els sous i fer més pasta. La resta, i ja em sap greu, és poesia barata. La gran desgràcia de la nostra política no és que els nostres responsables no hagin aconseguit moderar el preu del lloguer, sinó que no hi hagi un sol partit que parli d’incentius econòmics i de la necessària revolució en l’ensenyament que, potser d'aquí a uns lustres, pugui ressuscitar la classe mitjana. El problema dels joves no és que hagin viscut pitjor que els seus pares, sinó que no han aconseguit traduir el seu esforç en calés.
La generació de lloguer té mala peça al teler; va coixa d’ideologia, té poques opcions d’esprémer el martirologi, i ha triat un enemic anònim amb poc glamur. Com a salvació, només té dues esperances; dedicar-se a la política per continuar vivint de la misèria aliena o resar perquè l’impost de successions li sigui benèvol. Nosaltres només podem ajudar-los generant una cultura on la feina torni a prestigiar-se i, donat el cas, pagant-los com Déu mana. La resta, insisteixo, són cants de sirena.