És una obvietat que la mobilització de l’independentisme a l’última Diada Nacional de Catalunya ha sigut la més baixa que es recorda des que les manifestacions van començar a ser multitudinàries a partir del 2010 amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. És un fet que les 73.500 persones que, segons les guàrdies urbanes respectives, van sortir al carrer a Barcelona (60.000), Girona (6.500), Lleida (3.000), Tarragona (2.800) i Tortosa (1.200), és una xifra que queda molt per sota de les protestes milionàries que de manera ininterrompuda hi va haver, sobretot, entre el 2012 i el 2017 i, fins i tot, fins que la pandèmia de la covid va restringir l’activitat i els desplaçaments de la gent el 2020. Ni que haguessin sigut 100.000 els qui es van manifestar dimecres passat arreu de Catalunya, la quantitat hauria estat igualment molt pobra.

Però no costa gens reconèixer que la realitat és aquesta. Bàsicament, perquè en aquest cas la baixa mobilització no vol dir que el moviment independentista estigui acabat, com els agradaria a alguns, en especial a Espanya, però també a Catalunya. Està sota mínims, és veritat, però hi continua sent. La gent no ha deixat de ser independentista d’un dia per l’altre. El que passa és que està molt cremada després de l’ensarronada col·lectiva del 2017, en què els dirigents que s’havien posat al capdavant del moviment amb el compromís de conduir-lo a bon port el van deixar, literalment, penjat. I com que aquests dirigents no hi ha manera que s’apartin del mig, perquè, malgrat el fracàs, continuen volent remenar les cireres com si res no hagués passat, el gros de l’electorat independentista prefereix quedar-se a casa, que vol dir no sortir al carrer, en el cas de celebracions com la de la Diada Nacional de Catalunya, i no anar a votar, abstenir-se, en el cas de les successives convocatòries electorals que es vagin produint.

Gràcies a la pressió dels independentistes que es queden a casa, sigui a la Diada Nacional de Catalunya, sigui quan hi ha eleccions, s’està aconseguint que una necessitat de canvi es comenci a fer palesa

És així com protesten, com miren de deslegitimar els qui fan servir l’independentisme amb finalitats completament espúries, només per anar-hi bé ells. El problema principal del moviment independentista en aquests moments és que no té ni líders ni partits polítics que l’encapçalin i el representin. Els qui hi havia el 2017 estan més que cremats, i el fet que ells i les seves camarilles no es vulguin enretirar d’una vegada per totes, és un tap que impedeix que en surtin de nous. I mentre això no passi, no hi ha res a fer, el moviment independentista romandrà captiu d’aquests dirigents polítics que ho han tingut tot a favor i que ho han malbaratat tot, inclosa la majoria absoluta, no tan sols en escons, sinó també en vots, que per primer cop, i únic, hi va haver al Parlament el 2021. No va servir de res. Al contrari, les forces polítiques que continuaven fent servir l’etiqueta d’independentistes, ERC, JxCat i la CUP —fraudulentament, perquè en realitat ja feia temps que havien deixat de ser-ho, si és que mai ho havien estat de veritat o només ho havien fet veure per no quedar fora de joc d’entrada—, encara es van barallar i dividir més.

I la conseqüència és que aquest 2024, per primer cop des del 1980, han perdut, fins i tot, la majoria absoluta en escons al Parlament, i han vist com se’ls escapava la presidència de la Generalitat, que se l’ha endut un PSC que serà tan espanyolista com es vulgui, però que és on és gràcies a la incompetència i la ineptitud d’ells mateixos. No és estrany, amb aquest panorama, que el votant independentista estigui fart de tots plegats i no estigui de romanços per sortir al carrer a fer un numeret que, amb la sonsònia de ni un paper a terra, s’ha demostrat que no serveix per a res. Perquè el rol de les entitats sobiranistes, no tan sols el dels partits, també ha estat ben galdós, tot i que aquesta Diada Nacional de Catalunya hagin estat capaces de fer una convocatòria unitària, que tampoc no ha de costar tant, si realment tothom està per la feina. L’anomalia s’ha produït quan aquestes entitats, en lloc de jugar la carta de la gent, han jugat la carta dels partits, i algunes, de fet, encara ho estan fent descaradament.

Que ningú no s’esquinci les vestidures, ni aquí ni allà, perquè hagi sigut la vegada que menys gent s’ha manifestat i que ningú tampoc no es posi a saltar i ballar, ni allà ni aquí, pel mateix motiu, pensant els uns i els altres, en sentit i amb intencions completament oposades, que això de l’independentisme català ha passat a millor vida. Erren en l’anàlisi els qui ho creguin així. El moviment independentista hi és, però reclama a crits partits i líders nous, que ara com ara no hi són ni se sap si hi seran ni quan. Però que ningú no s’equivoqui, ni allà ni aquí, que quan hi siguin es tornarà a deixar veure i sentir, tornarà a sortir al carrer i a omplir les urnes i a fer el que calgui, es tornarà a fer escoltar amb tota la seva força i amb la plenitud de les veus milionàries que, de moment, vetllen armes en espera d’oportunitats millors. I quan això passi aquest cop ho farà encara que sigui a costa de tirar uns quants papers a terra.

Es veu que tot plegat, però, no és aplicable a JxCat, que de les enredades del 10 i el 27 d’octubre del 2017 i del reguitzell de promeses incomplertes de llavors ençà, el seu líder, Carles Puigdemont, no en sap res i, per tant, no té per què retirar-se. Si de cas, això, per variar, afecta només els dirigents d’ERC, Jordi Turull dixit. De l’experiència se n’aprèn, dels bons moments, però també dels dolents. I amb una certa perspectiva del temps, ja es pot dir que és gràcies a la pressió dels independentistes que es queden a casa, sigui a la Diada Nacional de Catalunya, sigui quan hi ha eleccions, que s’està aconseguint que una necessitat de canvi es comenci a fer palesa. Molt lentament, però inexorable. Primer eren pocs els que deien que havien de plegar, ara són majoria.