Hem assistit a unes eleccions no sé si crucials, però de conseqüències imprevisibles: tot i que era fàcil anticipar l'ordre que han ocupat els diferents partits en la preferència dels electors, no són tan clares les previsions sobre els acords que puguin resultar d'aquests números (de fet mentre escric això ni tan sols sabem si un nou tripartit, pel qual tants càrrecs en l'aire sospiren, continuarà sumant després del recompte definitiu del CERA). En poques paraules, ni sabem quina suma s'imposarà i si, en cas de donar-se, l'esmentada suma serà estable, ni si no hi haurà suma i, per tant, a l'octubre hauríem de tornar a votar un altre parlament autonòmic. A l'espera de comprovar si en res no s'obrirà una legislatura tan claudicant com la darrera (la naturalesa de l'escorpí sempre present), o si els sempre abocats a governs de coalició hauran après a conviure sense odiar-se. Sí que coneixem algunes dades que ens porten a pensar que estem com al final de la transició, mentre d'altres semblen dir-nos que hem tornat a transitar, però cap a un escenari nou.
Entre el que sona a vell hi ha els nivells de participació, o el paper que ha jugat en la campanya el tema de l'independentisme. Les fronteres entre partits s'han desdibuixat en la mateixa mesura en què ha perdut part del seu sentit el tradicional doble eix de confrontació. És cert que alguns partits, més que en la transició, es continuen dient independentistes, i no dubto que aquest esperit animi la seva vocació política, però cap d'ells ha semblat preferentment interessat en l'esmentat front com a element definitori de campanya. Es tracta d'una espècie de tàcita reconducció del debat emancipador als quarters d'hivern, gràcies al que sembla, d'acord amb la voluntat popular, l'enterrament definitiu de la seva última variant coneguda, l'anomenat procés. Sembla com si parlar del que es va prometre i després no va ser o del que es farà i sembla poc viable assolir, amenacés de donar ales als qui des de fora de l'arc parlamentari han pugnat per entrar al crit de “traïdors”. Encara que com que algun (Aliança) ho ha aconseguit, i altres (Alhora), no, sembla més justificat l'èxit o el fracàs en altres punts del programa, en concret aquell que agermana el partit de Sílvia Orriols i Vox, això és, haver identificat un malestar creixent que ha estat mal gestionat i més mal resolt per aquesta esquerra suposadament amiga dels desfavorits. Ja se sap que el principal enemic de l'últim a arribar és gairebé sempre el penúltim.
Diuen que Pedro Sánchez ha amenaçat Puigdemont amb convocar eleccions generals el dia en què aquest frustri la designació d'Illa com a president de la Generalitat
Passar de puntetes per aquesta zona del passat recent en què la independència semblava a un pas, ha obligat els partits a abordar, per compensació, els “temes que interessen a la gent”, i en aquests temes l'esquerra és no només variada, sinó de vegades cruel: l'Esquerra Republicana de Catalunya que va voler ser més de Rufián per “eixamplar la base”, ha patit un transvasament de vot al PSC (entre l'original i la còpia…) i una cosa similar s'ha esdevingut quant a la patrimonialització dels èxits socials recents i més sonors que eficaços: apujar el salari mínim sense que compensi la inflació, revalorar les pensions actuals en detriment de l'eventual desaparició de les futures, són èxits aparents que ha capitalitzat més el PSC que els comuns. Mentrestant, l'informe PISA, les fuites d'aigua en plena sequera, la precarietat del parc públic d'habitatge o la incapacitat d'aconseguir que l'Estat resolgui el drama ferroviari o l'agrícola s'estavellaven contra la campanya de qui, des de no fa pas tant, és l'únic titular del Govern.
Però hem de parlar també d'allò nou: la generació de vidre ja es troba definitivament instal·lada en la majoria d'edat. No ha deixat de ser anímicament fràgil, però ha imposat les seves formes i preocupacions, de manera que o no vota, o ho fa convençuda a cop de tuit, és a dir, polaritzadament. La seva abstenció d'avui és per això potser menys militant que la d'ahir, més efecte de la indiferència davant de tot el que fa o diu la classe política. I la seva participació els ubica en molts casos en els extrems, siguin a l'esquerra o a la dreta, encara que amb els vents que bufen a Europa, avui més en aquest costat. Aquesta generació ja assumeix que els polítics els menteixen quan canvien, diuen, d'opinió, i a parer meu seran peça fonamental per a un canvi de sistema electoral que altres països han viscut abans. D'aquesta manera podria ser més difícil un panorama com l'actual, fragmentat i de creixent variabilitat geomètrica. Diuen que Pedro Sánchez ha amenaçat Puigdemont de convocar eleccions generals el dia en què aquest frustri la designació d'Illa com a president de la Generalitat. És una possibilitat molt en la línia de la manera d'actuar a què ens té acostumats el president Sánchez, i obligaria el líder de Junts a visualitzar la contingència dels seus set vots a les Corts. Però qui diu que avui, com ahir, l'emoció no sigui tan important com la raó en la presa de decisions i no ens enfrontem a l'octubre, caigui qui caigui, no a una, sinó a dues cites electorals?