La guerra a Ucraïna pot induir a una imatge, no del tot exacta, del ressorgiment global de dos blocs monolítics enfrontats pel control del poder i l’hegemonia; a l’estil de la Guerra Freda, que va determinar la vida i l’evolució del món durant la segona meitat del segle passat. Però la realitat és diversa i alhora complexa, ja que certes tendències de fons de canvi del sistema internacional es mantenen o, fins i tot, s’aguditzen en el marc d’aquesta guerra.

La primera d’aquestes dinàmiques és el lent, tot i que progressiu, decreixement del paper hegemònic dels Estats Units a escala internacional; quelcom que va intrínsecament lligat —tot i que no exclusivament— a l’increment de la competència per part de la Xina per substituir-lo en la primacia del concert de nacions.

En aquests moments és evident que el principal teatre d’operacions de la lluita per la preeminència entre aquestes dues potències es troba a Ucraïna. Amb això no vull dir que aquesta terrible guerra no tingui les seves pròpies dinàmiques, començant per les apetències imperials del Kremlin i seguint per la valentia i capacitat de resistència encomiable demostrada pel poble ucraïnès, però és evident que es tracta d’un conflicte que va molt més enllà del marc geogràfic on es lluita. El contundent suport, per una banda, dels països de l’OTAN a Ucraïna (en armament, intel·ligència, sancions, etc.), i el més matisat —tot i que igualment rellevant— suport de la Xina i altres potències a Rússia en són les proves més que evidents.

A tot això, però, cal sumar-hi el recent anunci per part de l’Aràbia Saudita i l’Iran de reprendre relacions diplomàtiques, que representa no sols un terratrèmol geopolític a l’Orient Mitjà, sinó que a més posa en perill una part del terreny guanyat per Israel —aliat clau dels Estats Units en la regió— en base als anomenats “acords d’Abraham”, precisament en un moment delicat per aquest país després de la reelecció de Benjamin Netanyahu. Però sobretot ataca a la línia de flotació de la presència i influència dels Estats Units a la regió. Una ascendència que s’ha canalitzat durant dècades a través d’una relació especial forjada, tot i els seus perills com va demostrar l’11-S, entre Washington i Riad.

És cert que les relacions diplomàtiques entre aquests dos països que lideren les principals branques de l’islam (els sunnites per part de l’Aràbia Saudita i els xiïtes per part de l’Iran) i que alhora són uns dels principals productors d’hidrocarburs del món, s’havien trencat només recentment, el 2016. Però és molt significatiu que aquesta represa de relacions hagi estat finalment el resultat d’una meticulosa operació negociadora instigada per la Xina i tancada a Beijing. Especialment si considerem que fins molt recentment les negociacions entre l’Aràbia Saudita i l’Iran no es duien a terme a la capital xinesa, sinó en territori iraquià.

Ens trobem que mentre un dimarts l'Índia pot estar al costat de la Xina defensant una posició conjunta a favor de Rússia enfront dels Estats Units, l’endemà pot reunir-se de nou, en aquest cas amb els Estats Units i aliats, per intentar contenir la Xina

Com també són il·lustratius els arguments en defensa d’aquesta decisió donats per part del ministre d’Exteriors saudita, agraint públicament el paper jugat per la Xina i reconeixent el paper d’aquest país no sols com la seva principal contrapart econòmica, sinó que també la de tants altres països, “una realitat amb la qual hem de conviure i gestionar”, en paraules seves.

Però és que, a més, si sumem el que acabem d’esmentar a la progressiva pèrdua d’influència dels Estats Units sobre Turquia i el Pakistan, dues potències regionals claus, i hi afegim a la precipitada sortida d’Afganistan (i conseqüent caiguda de Kabul) de fa un any i mig; la pèrdua de pes de Washington és aclaparadora. Quelcom especialment greu en una zona geogràfica vasta i d’alt valor estratègic com és la que va des de la Mediterrània oriental fins a la mar d’Aràbia. I cal posar en valor el fet que en els dos darrers casos (Turquia i Pakistan), els canvis no es deuen tant a la influència xinesa, sinó a l’evolució pròpia interna d’ambdós països, en processos d’islamització creixent que els han anat allunyant dels Estats Units.

Tornant, però, a l’argument inicial d’aquest article, és a dir, el de la possible (o no) configuració d’una nova Guerra Freda, crec que és també necessari mencionar el joc de geometries variables que està duent un altre país clau a nivell global: l'Índia.

Primerament, hem de tenir en compte que l'Índia recentment ha esdevingut (o està a punt, no tots els demògrafs es posen d’acord) el país més poblat del món per davant la Xina, quelcom extremadament significatiu. Doncs bé, aquest país, que també és la cinquena economia mundial (i que s’espera que en els propers anys segueixi escalant posicions en el rànquing), s’ha posicionat en el conflicte ucraïnès en una posició de suport a Rússia com la Xina, si bé que de manera més matisada que la xinesa i puntualment ambivalent. Una posició, però, que s’ha d’entendre sobretot en clau de desafiament per part de Nova Delhi a un ordre internacional que considera que encara està massa controlat per, i fet a mida de, Occident.

No és estrany, doncs, que en la darrera reunió dels ministres d’Exteriors del G20 celebrada a Delhi a principis d’aquest mes, l'Índia juntament amb la Xina fossin uns dels països que es van posicionar en contra que el G20 adoptés sancions contra Rússia per la invasió a Ucraïna. Ara bé, no deixa de ser curiós el fet que l’endemà mateix, quan encara s’estaven desmuntant els escenaris de l’esmentada reunió, s’iniciava també a la capital índia una nova cimera, aquest cop encapçalada també per ministres d’Exteriors, però en aquest cas de l’anomenat Diàleg de Seguretat Quadrilateral, més conegut com a QUAD.

I què és el que defineix el QUAD? Doncs que es tracta d’un diàleg estratègic de seguretat entre quatre països: els Estats Units, l'Índia, el Japó i Austràlia. I si bé formalment no es presenta com a tal, tothom —començant per Beijing— entén el QUAD com un acord diplomàtic i militar creat per contrarestar el creixent poder econòmic, i també militar, xinès.

Per tant, ens trobem que mentre un dimarts l'Índia pot estar al costat de la Xina defensant una posició conjunta a favor de Rússia enfront dels Estats Units, l’endemà —dimecres— pot reunir-se de nou, en aquest cas amb els Estats Units i aliats, per intentar contenir la Xina. I és que els dos països més poblats del món no sols són competidors naturals en espai geopolític, sinó que també en l’econòmic, i mantenen diversos contenciosos importants, incloent-ne de naturalesa fronterera. Un cas paradigmàtic de geometria diplomàtica i geopolítica variable, en un món canviant.