Una de les tares ancestrals de l’independentisme consisteix a resumir els seus cicles històrics en termes emocionals. Des de fa cosa d’un parell d’anys, la majoria dels partits polítics, opinaires i d’altres animals de la tribu repeteixen com un lloro que ara mateix ens trobem en plena “gestió del desencís”. Aital mandanga d’expressió vindria a referir-se a l’estat existencial de molts catalans decebuts amb les contínues traïcions de la partitocràcia, a la recerca d’un bot salvavides que els retorni l’esperança joliua dels instants previs a l’1-O. S’hi referiria fa poc el meu estimat Jordi Graupera, líder plenipotenciari d’Alhora (nen, anem a dinar un dia, que t’enyoro; si vols fem de franquistes i no xerrem de política), qui, en un dels nostres milers de pòdcasts de sobretaula, deia quelcom semblant a que als catalans ens han trencat políticament el cor i, com és natural, ara ens reca molt enamorar-nos.
Als catalans ens han trencat políticament el cor i, com és natural, ara ens reca molt enamorar-nos
A casa som gent més aviat volteriana i sempre ens ha cardat una mandra oceànica plantejar-nos la vida —i encara més la política— en termes emocionals, perquè subsumir els processos temporals al ritme del cor sempre deriva en cursileria i flagel·lamenta. Evidentment, en un context en què l’opi del poble (a saber, el PSC) està narcotitzant la societat catalana per tintar-ho tot de la grisa gestió administrativa del dia a dia i en què els partits independentistes continuen amb els mateixos líders que ens robaren el referèndum, resulta molt difícil no acabar parlant de frustració. Al seu torn, després d’anys de jornades històriques i manifestacions gulliverianes estèticament imponents, també s’entén que molts independentistes notin que la metadona que poden oferir-los Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a còpia de collar Pedro Sánchez al Congreso els resulti un líquid més aviat poc estimulant.
Però si alcem la mirada de l’àmbit sentimental, que és erroni per naturalesa, jo soc del parer que el desencís no marca la vida de l’àmplia majoria d’independentistes. Contràriament, diria que ara els electors s’han des-sentimentalitzat, i han arribat a la conclusió que l’actual sistema de partits (amb els seus respectius interessos i prebendes) és un vehicle necessàriament inservible per tal d’assolir la secessió d’Espanya. Lluny de comportar frustració o ressentiment, aquesta constatació ens ha regalat un plus de maduresa que cal celebrar amb gran entusiasme. Contràriament al que diu el tòpic de la “gestió del desencís”, aquesta expressió és quelcom que podria aplicar-se al pensament dels catalans durant l’autonomisme (és el que va explotar de forma magistral i cínica Jordi Pujol durant dècades); però la nova cultura política independentista no relega el ciutadà a ser un ploramiques.
De fet, una de les coses bones que ha tingut la història recent de Catalunya és que s’ha demostrat perfectament fins a on ha pogut arribar cadascú i quin és el nivell de sacrifici que els nostres polítics estaven disposats a assumir per tal de defensar el seu ideari. Més enllà del desencís, avui diria que som al temps de la clarividència. En aquest sentit, i seguint la metàfora grauperística, diria que l’independentista —lluny de tenir el cor trencat— és algú que, per fortuna, ja no creu en l’amor. Dit d’altra forma, és un individu que sap que l’estima es demostra amb fets i no pas amb un sac de promeses o de poesia barata. Tots els ideòlegs que aposten per expressions com el desamor o el perboc són els mateixos que, simplement, estan guanyant temps imaginant quina serà la nova pastanaga amb la qual fotran el pèl a la gent. I els electors, insisteixo fins a la nàusea, ara ja tenen moltíssima maduresa estomacal.
Conseqüentment, i per anar resumint, “la gestió del desencís” la farà i l’aguantarà sa tia en patinet. Nosaltres volem gestionar i pensar l’alegria. I aquesta tornarà aviat, perquè el conflicte —tot i narcotitzat— viu més present que mai i es farà més insalvable que mai. Una altra cosa és que, mentre el Govern faci vida funcionarial i Orriols cerqui bocs expiatoris per tal d’excitar la ira catalana, nosaltres hàgim de trobar nous espais on recobrar forces. Però desencís, insisteixo, ni de conya.