Cal fugir una estoneta del nostre país per mirar a Europa i després retornar el bumerang cap a la tribu. Fa només una setmana, Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu, lliurava un patracol de quatre-centes pàgines (d’aquells que no es llegeix ni Déu) a Ursula von der Leyen, on s’hi retrata la lenta però inevitable agonia econòmica del Vell Continent. “Per primera vegada des de la Guerra Freda, hem de patir de forma genuïna per la nostra existència”, deia l’italià a la capatassa d’Europa, amb aquell rostre d’àguila vaticana que t’anuncia per igual una febrada lleu que la necessitat de cridar un frare de guàrdia, tot recordant que Europa haurà d’augmentar un 5% el pressupost i invertir urgentment en noves tecnologies si no vol esguardar Amèrica i la Xina des de regional. De les cinquanta primeres empreses en això dels xips, afirmava Draghi, només quatre són europees.
El diagnòstic sembla demolidor; sense una transformació industrial a gran escala, Europa no serà capaç de mantenir el seu model (ja ben coix) de cohesió social i pot tercermunditzar-se d’una manera alarmant. Ho recalcava fa ben poc l’historiador Gavin Mortimer a The Spectator: “Si França fos un ens federat dels EUA, la seva renda per càpita es trobaria entre Idaho i Arkansas, el quaranta-vuitè i el quaranta-novè Estat més pròspers del país, mentre que Alemanya seria el trenta-novè, just després d’Oklahoma”. Ens agradi o no, el boc expiatori d’aquesta recessió seran els nouvinguts. Després dels aldarulls del Regne Unit, i coincidint amb els intents de Keir Starmer de refer els ponts amb la Unió Europea, el govern progressista d’Alemanya (escarmentat per les darreres eleccions federals) anunciava mesures d’enduriment del control fronterer. Quan baixa el calé, els murs s’endureixen.
A qui vulgui combatre aquest enclaustrament dels estats contra l’estrangeria apel·lant als discursos romàntics sobre Europa, només li podem desitjar bona sort. Imputar la crisi europea al fenomen migratori (exculpant els governs que no han invertit prou en formació universitària i innovació) pot semblar-nos delirant, però el món gira com vol, sense adaptar-se a la nostra bonhomia moral. Ara per ara, i qui sap si a les dècades vinents, la política equivaldrà a una lluita descarnada per gestionar la por amb el mètode ancestral de cercar un enemic exterior. No és estrany que una de les polítiques espanyoles més hàbils (justament perquè s’agrada abillant-se d’ignorant), Isabel Díaz Ayuso, hagi iniciat una croada sistemàtica contra un estament, la burgesia catalana, a qui la lideressa del macro-Madrid acusa de voler deixar els nens espanyols sense dinar per continuar la seva vida de disbauxa.
Mentre Europa es tanca, Catalunya sembla encantada d’esdevenir un nou centre d’acollida per a qualsevol persona que es declari amb ganes de pencar
Els moviments europeus no són aliens a Catalunya, i la capatassa de la gran capital afina molt més del que sembla, car sap que el ressentiment social també té seguidors prou fidels a la tribu. No resulta casual que la pel·lícula més vista d’aquests últims anys en català sigui Casa en flames, un film que regurgita les misèries d’una família catalana prototípica de l’Eixample que ha tingut prou calerons per comprar-se una bella torre a Cadaqués, ni que la segueixi de ben a prop una cinta espanyola sobre un autobús que atia el ressentiment contra els barris catalans (suposadament de primera). Tampoc és casualitat que Salvador Illa hagi transformat la definició pujolista nacional de tot bon conciutadà en una versió molt més laica, segons la qual és català tothom qui ve a ajudar-nos. Estaria bé que el president la intentés patentar a Europa, a veure si els danesos o els alemanys l’adopten amb tanta satisfacció.
Mentre Europa es tanca, Catalunya sembla encantada d’esdevenir un nou centre d’acollida per a qualsevol persona que es declari amb ganes de pencar. Aquest és l’humanisme cristià del nostre president i del PSOE, que ja frisa amb veure el país mig col·lapsat per allò que el Molt Honorable anterior definia com “La Catalunya dels vuit milions.” No sé si Mario Draghi pensa en nosaltres quan parla de la no continuïtat del model social europeu, però hom pot amoïnar-se per la seva subsistència sense comprar les tesis alarmistes de Sílvia Orriols. Servidor és liberal de professió i la cançoneta de tancar fronteres no em plau gaire; però ignorar la gestió de la por amb un discurs que no s’adapta als criteris europeus i fer-se l’orni mentre el país es veu incapaç d’absorbir els nous catalans, tampoc em sembla una solució feliç. De fet, ignorar la qüestió és la benzina ideal pels nous extremismes.
Si em permeteu la ironia, jo faria més cas a Díaz Ayuso, puix que davant d’un diagnòstic econòmic tan agònic i d’un engabiament progressiu dels estats, qui sap si allò que necessitem més que mai és una regeneració d’una burgesia autènticament catalana. Insisteixo; autènticament catalana.