La setmana passada teníem el Tribunal Suprem espanyol obrint causa contra el president Puigdemont i Ruben Wagensberg perquè això del terrorisme és, segons ells, “un concepte en constant evolució”. És a dir, avisaven que podrien adaptar-lo a qualsevol concepte de terrorisme que una nova llei d’amnistia pogués fixar i fer inútil, doncs, qualsevol protecció del text als encausats perquè sempre tindrien ells, els jutges, la capacitat d’interpretar el Codi Penal per ajustar-lo als fets que els convingués. Finalment, no els caldrà: el nou redactat de la llei d’amnistia remet al concepte de terrorisme que marca la directiva europea sobre el tema (la 2017/541 del Parlament Europeu i del Consell). En cas de dubtes interpretatius, o de veure el concepte massa “en constant evolució”, ja saben els jutges que poden acollir-se a un criteri gens voluble. I, pel que fa a la traïció, només caldrà remetre’s a la Carta de les Nacions Unides i a la Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU del 24 d’octubre de 1970. El concepte de malversació, per la seva banda, queda precisat referint-se als criteris i recomanacions de la mateixa Comissió de Venècia. Tot plegat és dret directament aplicable, com ho ha estat sempre, cert, però és que en aquest cas no només caldrà mirar les directives, sinó també la jurisprudència europea sobre terrorisme, que no és precisament poc concreta. És a dir: interpretar una norma no té per què ser prevaricació, és la feina dels jutges, però interpretar incorrectament la jurisprudència europea sí que ho és. A banda que, tractant-se d’una llei orgànica, hi ha aspectes del Codi Penal que ja hi queden directament “interpretats”. Tot és prou explícit, malgrat les opinions escèptiques (unes de respectables, d’altres que no mereixen comentari), i en tot cas, tractant-se d’Espanya, sempre va bé una ajuda clarificadora. Interpretar de vegades costa molt, i demana massa imaginació. I la imaginació pot ser perillosa.
Estem en una etapa en què Espanya és obligada a rectificar la seva aposta repressora
Girar full. És a dir, avançar en el llibre. El capítol que estem llegint es diu “la fi de la repressió”, i compta amb la col·laboració inestimable del Consell d’Europa i la Comissió de Venècia, que es podrà dir que no són organismes de la UE, però el cas és que cap país no s'ha adherit mai a la UE sense pertànyer abans al Consell d’Europa. El TEDH forma part, també, d’aquest organisme i té pendents interessants sentències que condicionen tota l’actuació judicial que Espanya pugui exercir contra l’amnistia. Pedro Sánchez ja va córrer (literalment) a aprovar els indults i a modificar el Codi Penal l’endemà que aquest organisme “no vinculant” li ho “recomanés”. Sàvies recomanacions, doncs. En resum: estem en una etapa en què Espanya és obligada a rectificar la seva aposta repressora. Només cal estar atents, arribats al final d’aquest capítol, a quina és la pàgina que ve després. Que és el que tothom es pregunta, i cap a on vaig. Un apunt previ, però: davant de la taula de Ginebra, i amb la presència de verificadors internacionals, el que no podia ser era que una part s’assegués a negociar en inferioritat de condicions envers l’altra. És a dir, que persones amb risc d’anar a la presó no poden asseure’s a negociar un conflicte polític. Per tant, una de dues: o es compleix amb la llei d’amnistia o es compleixen les sentències dels tribunals europeus, però no hi ha negociació sobre el conflicte sense fi de la repressió. I, per si no ha quedat prou clar, per mi el nou redactat de la llei permet salvar qualsevol temptació prevaricadora dels jutges (fins i tot per a la renovació del CGPJ a Espanya li ha calgut la intervenció europea). Girar full? D’acord, girem full: fi de la repressió, i ara comencem a parlar.
“Reconciliació", en diuen alguns, el mateix dia que Salvador Illa es fa fotos amb el Papa. Però la via negociada només ha estat possible perquè la via unilateral és encara factible, i això ho sap tothom, especialment els espanyols, morts de por davant del latent i omnipresent ”ho tornarem a fer”. Que s’hagi aparcat la via unilateral per poder establir un diàleg de fons sobre el conflicte ens acosta a precedents com Montenegro, des del punt de vista purament formal, o simplement a un intent de trobar la cobertura legal i política per a casos com el nostre. Europa no s’hi vol tornar a trobar i per tant, a banda de protegir els drets individuals (que és el que s’ha fet), ara pertoca saber què fem amb els drets col·lectius. Ara és quan arriba el debat més interessant, i ara és precisament quan els líders independentistes han de poder sentir que la unilateralitat no només depèn d’ells. Si parlem de drets col·lectius, el dret a l’autodeterminació ens pertany a tots i pot impulsar-se el seu exercici també des de baix. Per tant, la principal “reconciliació” ha de ser de l’independentisme amb ell mateix, i no oblidar mai que un dret col·lectiu no està en mans de cap líder ni és un dret renunciable. Puigdemont mateix ho va dir fa pocs dies, afortunadament. Em sembla una bona manera d’entrar a seure a la taula.
Girar full és imprescindible perquè tot s’acabi, però també perquè tot comenci. I una pista d’aterratge té exactament el mateix aspecte que una pista d’enlairament.