Avui, mentre esperava saber si Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí havien tornat a guanyar la Pilota d’Or, m’ha deixat amb la boca oberta el gol que s’ha marcat Yolanda Díaz sense ni parpellejar. Segons la presidenta de Sumar, no sabia res i quan ho han sabut ha actuat amb celeritat. Es refereix al cas d’Íñigo Errejón i les denúncies de violència masclista en les seves pràctiques sexuals que han sortit a la llum aquesta setmana passada. 

Però ella mateixa, en un fil cronològic molt ben detallat i en principi convenient a salvaguardar el seu paper en tot l’assumpte —que ve d’anys—, ha tocat la pilota amb la mà, més d’una vegada. De fet, ha intentat portar-la fins a la porteria agafant-la amb les dues mans. Díaz ha deixat clar que s’entrevistà dimecres a la tarda amb el llavors encara diputat i que aquest li confessà o va reconèixer —no sé pas quin és el verb adient—, comportaments “masclistes i vexatoris” contra dones.

Per tant, la pregunta és clara: per què el mateix dimecres o dijous al matí a tot estirar, Yolanda Díaz no va fer una compareixença en viu o un comunicat? I més important encara, per què ha necessitat 5 dies de marge per sortir a donar explicacions? Si és que es pot dir que és això el que ha fet. En el primer supòsit se n’hauria sortit només explicant els fets; en el segon calia una compareixença a l’altura de les circumstàncies, i ha estat, talment, com si es justifiqués un pur i dur representant del més tradicional patriarcat. Això es fa en cinc segons de no pensar, per a què han necessitat la resta de temps, ella, el partit i/o les seves assessores? Per a res que tingui a veure ni amb les víctimes ni amb el feminisme, només amb el joc polític d’intentar minimitzar els danys.

La violència masclista no s’erradica no només pel nombre tan elevat d’homes que la perpetren i per l’estigmatització de les víctimes, sinó per l'alt nombre d’homes i dones que encobreixen aquests casos, els minimitzen i així ajuden a la impunitat dels perpetradors i a l’aïllament i al descrèdit de les víctimes

Els fets són vergonyosos, a banda de delictius —si així ho acaba determinant el jutge—, però no només els d’Errejón. Si a hores d'ara no tenim clar que la violència masclista no s’erradica no només pel nombre tan elevat d’homes que la perpetren i per l’estigmatització de les víctimes, sinó per alt nombre d’homes i dones que encobreixen aquests casos, els minimitzen i així ajuden a la impunitat dels perpetradors i a l’aïllament i al descrèdit, entre altres calvaris, de les víctimes, és que no sabem res de violència masclista.  Això ens ha quedat clar per les diferents declaracions que han fet les formacions on ha militat aquest polític. Del seu propi comunicat ni en parlo, tot i que dona per a una bona anàlisi del feminisme dels homes d’esquerra.  

Quina vergonya que el poc espai transformador que deixa la política l’ocupin formacions —i ara només parlaré des del punt de vista del gènere, però el problema abasta tots els drets fonamentals de les persones—, amb tan poc nivell. És insultant que una formació o conjunt de formacions i sensibilitats com aquesta, que ha fet bandera del feminisme posi com una de les solucions al problema anar a classe de violència masclista. És habitual que hi hagi en política contradiccions grosses, però que no tinguin cap problema a mostrar que no en saben —de fet suspenen estrepitosament— d’un dels principals temes dels quals han fet bandera política és especialment sagnant. I no ho dic figuradament, perquè les víctimes del masclisme, les víctimes de la violència de gènere es compten per mils de milers; i totes sabem que les xifres només abasten una petita part de la realitat existent.

Per a mi Yolanda Díaz s’ha marcat el gol en pròpia porta i espero i desitjo que perdi el partit.