Els indults, que ja són una realitat, han estat una carta ben jugada per un Executiu que no s'ha de confondre amb l'Estat; estan ben argumentats i molt pensats de cara tant a reescriure la història, com a impedir que siguin anul·lats per un Tribunal Suprem que segueix aliè a la realitat que l’envolta i que no és altra que l'europea.

Ha estat una mesura valenta, segurament molt estructurada i ben negociada, que serveix com punt de partida però que no pot ni ha de ser interpretada com l'objectiu o com el final d'un conflicte que és molt més profund, complex i ampli que la situació personal de 9 persones que mai haurien d'haver estat a la presó.

La solució al conflicte no és senzilla —o sí— però passa per diverses fases i per diferents escenaris que caldrà, primer, determinar, després assumir i, finalment, abordar. No serà un camí de roses, però tampoc no implica un recorregut impossible per a qualsevol estat democràtic... El problema serà determinar si compta amb aquesta condició, que és bàsica per poder avançar.

En paral·lel a la via dels indults —que per definició són una solució individual, personal i intransferible—, una part essencial dels poders de l'Estat no només s'oposa a la gestió governamental, sinó que, a més, està disposada a boicotejar-la de totes les formes possibles, com anirem veient en les properes setmanes i mesos.

Els processos penals segueixen el seu curs, el procés expropiatori iniciat pel Tribunal de Comptes també i, pitjor encara, no sembla que existeixi predisposició a abandonar una via clarament equivocada com ha estat la de la judicialització de la política.

És tot just ara, quan veuen que han perdut la baralla europea i quan la internacionalització del conflicte se'ls ha escapat de les mans, quan volen que des dels diferents sectors de l'Estat se'ls defensi davant d'alguna cosa que no són capaços de comprendre: Europa.

Tanmateix, ara, quan alguns comencen a adonar-se que la batalla plantejada a Europa no era una quimera ni un festival de focs artificials sinó l'única amb viabilitat real, és el propi poder concernit el que pretén deixar-se protegir i defensar per aquell que han subjugat durant ja massa temps.

És tot just ara, quan veuen que han perdut la baralla europea i quan la internacionalització del conflicte se'ls ha escapat de les mans, quan volen que des dels diferents sectors de l'Estat se'ls defensi davant d'alguna cosa que no són capaços de comprendre: Europa.

La setmana ha estat molt dura per als qui continuen vivint en una realitat en blanc i negre i pretenent configurar la societat espanyola a imatge i semblança d'una manera d'entendre les coses que resulta incompatible amb l'existent en el nostre entorn.

L'informe aprovat per l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa ha estat la cirereta d'un pastís que ha provocat el començament d'una escalada d'una cosa que fa temps la periodista Elisa Beni va definir com "fer-se bola". Traduït: no és cap altra cosa que enrocar-se i que, ara, a més pren forma de victimització.

Algunes associacions judicials han sortit a demanar al Govern que els protegeixi d'aquests "atacs" i el Consell General del Poder Judicial no ha quedat curt en la seva defensa de l'indefensable.

Continuen sense entendre que no es tracta d'atacs, sinó de constatacions d'evidències que només ells i els qui alegrement han comprat els seus relats no volien veure: s'havien apartat de qualsevol indici d'interpretació democràtica del dret en un afany sense embuts per reprimir l'independentisme català.

Una vegada més s'equivoquen de diagnòstic i, també, d'enemic. El problema no està en el Consell d'Europa sinó en els "actes propis" que són la base sobre la qual ha dictaminat el Consell, la mateixa base sobre la qual s'han vingut pronunciant Bèlgica, Alemanya, Escòcia, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i el propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

La criminalització de la política o la politització de la Justícia tenen aquestes coses: s'aplica el dret amb finalitats alienes a la seva funció, es fan càlculs fora del marc no ja de les seves competències sinó fins i tot dels seus coneixements i, al final, tot són sorpreses, enutjos i ofuscació.

Quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va dir, el juliol de 2018, que els fets pels quals es reclamava al president Puigdemont no eren constitutius de delicte, tot van ser insults i durs atacs a un "tribunal regional" que no podia donar lliçons al Tribunal Suprem. Aquest i no un altre va ser el moment en què van perdre la batalla del relat, però, sobretot, l'europea i no van voler veure-ho perquè, entre altres coses, molts dels seus portaveus continuaven comprant-los un discurs mancat de qualsevol base jurídica.

Podran continuar generant relats, podran continuar reprimint, podran continuar queixant-se que ningú no els comprèn, que tots els ataquen, però arriba un moment que ni amb tota una cort de corifeus no s'aconsegueix apaivagar una cosa que és fonamental: mai no van tenir raó.

Han passat ja 3 anys i han perdut moltes batalles, també la guerra, i és ara quan alguns —els menys obcecats— comencen a comprendre que ja tot està perdut. Aquests, que encara són minoria, són els qui han de fer veure els seus parells que el problema no és jurídic sinó polític i que la solució no passa, ni passava, pels Tribunals.

Els qui s'han posat a estudiar el panorama, els qui han començat a comprendre'l, saben que allò del Consell d'Europa no és tan greu com sembla, que el més greu està per venir i adoptarà forma de sentències, i que en elles es deixarà en evidència com de malament s'ha fet tot i com d’incompatible és el succeït amb una autèntica pertinença a l'Europa de les llibertats.

Podran continuar generant relats, podran continuar reprimint, podran continuar queixant-se que ningú no els comprèn, que tots els ataquen, però arriba un moment que ni amb tota una cort de corifeus no s'aconsegueix apaivagar una cosa que és fonamental: mai van tenir raó.

Avançar en resoldre el conflicte no passa pel perdó, que ajuda, sinó per reconèixer la naturalesa de la confrontació i comprendre on i amb qui ha de buscar-se la solució a tan profunda problemàtica.

Ara, solucionat l'urgent, com era la situació personal dels 9 presos, toca abordar l'etiologia del problema i, des de la claredat, la discreció, l'honradesa intel·lectual i política, així com des d'una clara visió d'Estat, s'ha de buscar el mutu reconeixement entre les parts, provar de reconstruir la confiança destruïda per anys de repressió i començar a aprofundir en solucions que siguin vàlides per a tots... Però sense dogmatismes ni maximalismes incompatibles amb qualsevol sistema democràtic.

Es pot començar ara o esperar al desenllaç de la mare de totes les batalles: la que s'està donant en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En tot cas, el quan es comença i amb qui es parteix sí que és rellevant als efectes no només del resultat, sinó dels costos que impliqui l'esmentat camí.

El rellotge de la justícia, de l'autèntica justícia que dona les campanades a Luxemburg i no a les Salesas, ja s'ha engegat i el temps per a una solució consensuada comença a delimitar-se molt més del que alguns s'imaginen. El que resolgui el TJUE no serà menor i configurarà l'esdevenir de qualsevol procés polític que després es pretengui abordar.

Són molts els fronts oberts, cap amb bons auguris per a aquest recalcitrant nacionalisme espanyol que ens ha arrossegat fins aquí, i, per tant, el moment i el lloc estan clars si es té en compte que el rellotge de la justícia és imparable i al tauler ja hem posat totes les peces del puzle dissenyat per reconduir un conflicte al punt del qual mai no havia de sortir: el de la política. En tot cas, ara ja és qüestió d'estadistes no de polítics.