Esclar que és un Nadal atípic, però, en el fons, són dies que serviran, o haurien de servir, per, entre altres coses, recarregar les piles de cara a un any que sembla que serà complex des de qualsevol perspectiva. Hi haurà obstacles, moments difícils i, sobretot, molta repressió descontrolada, per a la qual haurem d'estar preparats.
Ja fa temps que dic que l'Estat va per una banda i el govern per una altra. En realitat, que una part de l'Estat actua pel seu compte, fent ús i abús d'un poder que no té cap mena de contrapès i que, justament per això, s'ha tornat tan perillós.
El perill que representa l'existència, dins de qualsevol estat, d'un poder que no disposa de frens i contrapesos és que finalment ocupa totes les esferes de la vida pública i arriba, fins i tot, a suplantar altres poders de l'estat i determina la vida, hisenda i agenda de tots imposant la seva particularíssima visió sobre com han de funcionar les coses.
En el procés per aconseguir l'hegemonia del poder, res no passa sense una raó i tot s'esdevé no només sobrepassant els límits sinó movent-los més enllà del que seria tolerable en qualsevol estat que es vulgui continuar considerant democràtic i de dret.
Aquest procés d'apropiació de l'Estat no és nou, va començar ja fa temps, només que era més còmode, més confortable, mirar cap a una altra banda i deixar fer, ja que no semblava que el tema afectaria tothom sinó només aquells que s'havien tornat molestos per a l'Estat... Greu error, perquè la veritat és que no es tracta dels qui s'han tornat molestos per a l'Estat, sinó de l'essència mateixa del que ha de ser un sistema democràtic.
No només s'ha deixat fer, sinó que, a més, s'ha justificat el que s'ha fet i, en alguns casos, la justificació s'ha acabat convertint en complicitat... Però tant era, perquè era en contra d'uns quants, dels enemics.
El perill que representa l'existència, dins de qualsevol estat, d'un poder que no té frens i contrapesos és que finalment ocupa totes les esferes de la vida pública i arriba, fins i tot, a suplantar altres poders de l'estat i determina la vida, hisenda i agenda de tots
D'altres, com si no fossin igualment víctimes d'aquest mateix procés d'apropiació de l'Estat, han caigut en la trampa, segurament per ingenuïtat o per temor, de creure's que podien revertir el procés i superar les conseqüències, a través de pactes, arranjaments i rendicions... Però no és així, els qui s'estan apropiant de l'Estat no fan presoners.
Les causes d'aquest procés d'expropiació forçosa que actualment viu l'estat espanyol són múltiples i molt variades, però gairebé totes tenen el seu origen en un moment històric que se'ns ha presentat com a "exemplar", fins i tot diria que també com a "màgic", quan no ha estat ni una cosa ni l'altra.
La Transició espanyola, punt històric en què podem situar l'origen de la situació actual, no va ser exemplar, perquè no ha servit d'exemple a cap estat que després hagi acabat sent una autèntica democràcia. En termes reals, només va consistir a disfressar amb roba democràtica unes estructures de poder i unes maneres de fer pròpies de qualsevol sistema totalitari com el que deien que havien abandonat.
Tampoc no va ser màgic, més aviat, tota una enganyifa, segons la qual una àmplia massa de franquistes van desaparèixer o es van convertir, d'un dia per l'altre, en autèntics demòcrates... Això sí que és màgia: anar-se'n al llit franquista i llevar-se demòcrata.
En el fons, ho van canviar tot perquè res no canviés i, amb el transcurs del temps, i davant de l'aparició de nous escenaris polítics i geopolítics, finalment s'ha demostrat que ni hi va haver tal transició —entesa com a procés de democratització i exigència de responsabilitats— ni s'ha convertit un estat atàvicament repressiu en un de democràtic i de dret.
En definitiva, el problema al qual ens enfrontem ara és que aquest franquisme sociològic, incrustat especialment en les altes instàncies d'un dels poders de l'Estat, ha decidit que ja n'hi ha prou i que toca tornar al punt del qual la societat no s'hauria d'haver mogut mai, i per tornar les coses al seu estat natural faran el que calgui.
La refranquització de l'Estat està agafant una velocitat de vertigen que, a més d'atropellar molta gent, està deixant descol·locats a gairebé tots i, especialment, als que van creure en la màgia i l'exemplaritat de la Transició, que eren com una mena de veritats revelades que no acceptaven cap qüestionament.
Encara hi ha marge per tractar d'assentar unes bases sòlides sobre les quals construir una societat autènticament democràtica en què tots tinguem cabuda i en què ningú sigui perseguit per pensar diferent, ser diferent o pertànyer a un grup diferent
En qualsevol cas, encara no estem davant d'un procés irreversible, encara hi ha marge per parar-lo, revertir-lo i tractar d'assentar unes bases sòlides sobre les quals construir una societat autènticament democràtica en què tots tinguem cabuda i en què ningú no sigui perseguit per pensar diferent, ser diferent o pertànyer a un grup diferent.
Però perquè això sigui possible, els altres poders de l'Estat hauran d'assumir la responsabilitat que tenen en aquesta deriva totalitària, fer autocrítica i buscar els mecanismes per recuperar el control d'aquelles esferes que li són pròpies i han estat usurpades, així com establir els canvis legals que permetin implementar els mecanismes jurídics i polítics necessaris per disposar dels frens i contrapesos que permetin, en primer lloc, limitar el poder expansiu d'aquestes altes instàncies i, en segon lloc, poder exigir responsabilitats pels excessos que s'han comès i es continuen cometent.
La culpa, en primer lloc, és dels qui estan duent a terme el procés d'expropiació forçosa de l'Estat i, en segon lloc, podem parlar d'una mena de culpa in vigilando per part dels altres poders de l'Estat que havien i han de controlar que aquests excessos no tinguin lloc.
El keep tracking, un terme jurídic anglosaxó que m'agrada molt, és una obligació de supervisió i control a la qual han renunciat els altres poders de l'Estat i, per tant, tard o d'hora, si no actuen, acabaran sent tan responsables com els mateixos autors d'aquests excessos.
Deixo aquí aquestes reflexions perquè, malgrat que ens han espatllat el Nadal, no ens agenollarem ni estem disposats a formar part d'un silenci còmplice que acaba sent tan culpable com aquells que, il·legalment, falsària i antidemocràtica s'han apropiat d'un Estat que podria tenir un gran futur com a democràcia... Però, per a això, s'ha d'actuar i actuar ja.