Les lliçons que es poden, i que cal, extreure del cas de Josep Miquel Arenas Beltrán, Valtònyc, són moltes i com abans es faci aquest procés abans es podrà posar fi a una dinàmica que, sens dubte, està arrossegant Espanya cap a un punt de difícil retorn o de no retorn.
Pocs creien que seria possible impedir un lliurament de Valtònyc, perquè, a diferència del cas dels exiliats, ell ja estava condemnat per l'Audiència Nacional. Aquest pessimisme es basava, segurament, en una visió subpirinenca del dret i de la manera en què a l'estat espanyol s'apliquen les normes reguladores de les euroordres (OEDE).
Nosaltres, que sempre hem comptat amb la confiança de Valtònyc, pensàvem d'una altra manera i, gràcies a la magnífica feina de Paul i Simon Bekaert, s'ha aconseguit allò que molts no esperaven i que d'altres no desitjaven: la denegació definitiva del lliurament a Espanya.
La clau de l'èxit rau en una cosa molt senzilla, però molt complexa d'acceptar per sota del Pirineu: el dret a la llibertat d'expressió permet una sèrie de manifestacions que ni tan sols ens han d'agradar, només han de poder-se expressar.
Però a part d'això, el que ha quedat perfilat en la sentència dictada aquesta setmana pel Tribunal d'Apel·lacions de Gant, que ratifica el de primera instància, és la concepció tan diferent que existeix sobre determinats fets i la manera tan divergent d'interpretar les normes que tenen els jutges de Bèlgica i els d'Espanya, especialment en l'àmbit de les altes instàncies jurisdiccionals.
Mentre a Bèlgica es guien pels criteris que van establint els tribunals europeus —Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)—, a Espanya es continuen interpretant les normes des d'una perspectiva rància, en blanc i negre, pensant que els drets i llibertats dels ciutadans són una mena de prebenda de la qual no tots som titulars.
La condemna imposada per l'Audiència Nacional a Valtònyc el sanciona com a autor responsable de tres delictes diferents: injúries a la Corona, enaltiment del terrorisme i amenaces. Per denegar el lliurament per aquests delictes, la justícia belga es va basar, primer, en els fets provats de la mateixa sentència espanyola i, després, en una interpretació democràtica de les seves normes feta amb afecció als criteris establerts, prèviament, pel TJUE i el TEDH.
És a dir, són els fets declarats provats per l'Audiència Nacional els que permeten condemnar a Espanya i establir que no són constitutius de cap il·lícit penal a Bèlgica... Això, i no cap altra cosa, és el que també va passar amb l'OEDE del president Puigdemont a Alemanya respecte als delictes de rebel·lió, sedició i desordres públics.
Mentre a Bèlgica es guien pels criteris que van establint els tribunals europeus, a Espanya es continuen interpretant les normes des d'una perspectiva rància, en blanc i negre
Els fets provats ja comencen des d'un mal lloc: "L'acusat Miguel Arenas Beltrán, major d'edat i sense antecedents penals computables, utilitzant l'àlies de "Valtonic", va compondre diverses cançons, agrupades en sengles discos que ell mateix cantava en els seus recitals i que a més va publicar a través d'Internet; consentint que altres persones també difonguessin a la xarxa social diversos fitxers d'àudio i/o vídeo que contenien cançons de la seva creació. Tals publicacions es van efectuar durant els anys 2012 i 2013 i eren d'accés lliure i gratuït a la Xarxa".
En lloc de denominar-lo "nom artístic" o "pseudònim" salten directament a l'"àlies". En qualsevol cas, ja en aquest paràgraf estableixen una cosa que va acabar sent essencial: l'acció per la qual se'l va condemnar va ser per compondre diverses cançons.
I com si amb això no n'hi hagués prou, els mateixos fets provats estableixen que: "En les esmentades cançons, de les quals és autor l'acusat, que al seu torn les canta en els seus recitals públics, apareixen les expressions que seguidament s'explicitaran en suport i lloança a les organitzacions terroristes GRAPO, ETA, i a alguns dels seus membres, justificant la seva existència, enaltint les seves accions i fins i tot instant a cometre-les i presentant els seus integrants com a víctimes del sistema democràtic".
I encara que la redacció no sigui la millor, es continua donant per provat que: "De la mateixa manera es contenen en algunes de les esmentades cançons les frases que també s'especifiquen a continuació contra el titular de la Corona i els seus familiars i contra determinats càrrecs del Govern Central i dels Governs Autonòmics."
La resta dels fets provats no són més que una reproducció de les lletres de les cançons, és a dir, la constatació d'aquests "actes criminals".
Cada dia és més vergonyós el xoc entre com s'aborda el dret dins i fora d'Espanya i cada vegada és més i més complex continuar sostenint les virtuts d'un sistema que al més mínim contrast europeu suspèn
De les lletres de les cançons és d'on es dedueixen, segons la sentència nacional, les finalitats criminals d'"àlies Valtònyc" i s'estableix la comissió dels tres delictes pels quals se'l va condemnar i, posteriorment, se'l va reclamar a Bèlgica.
De tot això, dedueix l'Audiència Nacional, després amb la confirmació del Tribunal Suprem: "En efecte, les reiterades expressions detallades en el factum contingudes en les lletres de les cançons de les quals és autor l'acusat, difoses a través d'Internet pel mateix, en obert en diverses xarxes socials i pàgines d'accés públic i cantades per ell en els seus recitals tenen, d'una banda, un indubtable contingut laudatori de les organitzacions terroristes ETA i GRAPO, dels seus integrants i de les accions violentes desplegades per ells, justificant-les i incitant fins i tot a la seva reiteració i comporten, d'altra banda, un clar menyspreu i humiliació de les víctimes del terrorisme, incardinables en el delicte referenciat al seu doble vessant d'enaltiment del terrorisme i els seus autors i d'humiliació a les víctimes."
Per l'Audiència Nacional, "no es pot admetre que resultin emparats pel dret a la llibertat d'expressió o de creació artística invocats per l'acusat i la seva defensa", justament el contrari del que opina el TEDH i la justícia belga, la qual cosa és paradoxal i acaba sent tremendament preocupant.
Passa una cosa semblant respecte a les presumptes amenaces i a les injúries a la Corona. Tot el raonament de l'Audiència Nacional, amb el ple suport del Suprem, gira entorn d'una molt particular visió de la realitat que, d'una part, xoca frontalment amb el dret a la llibertat d'expressió i, d'una altra, representa un clar retrocés en matèria de drets i llibertats que en lloc d'integrar-nos a la Unió Europea ens n'allunya cada dia més.
Segurament ha arribat el moment que més d'un reflexioni, amb visió de país, perquè, si se segueix aquest camí, tard o d'hora ens veurem fora d'aquesta Unió Europea a la qual tant va costar entrar i que, amb totes les seves mancances i imperfeccions, continua sent el millor dels entorns en què situar-se si es viu en un país la democràcia del qual dista molt d'estar consolidada ni ser exemplar.
"Àlies Valtònyc", tal com va passar amb els exiliats, va entendre des d'un principi que si volia trobar justícia i si volia defensar el seu dret a la llibertat d'expressió, i el de tots, hauria de marxar fora de l'estat espanyol i, des d'allà, lluitar per allò que amb tanta facilitat se'l priva a partir de presentar com a àlies el que no és més que un nom artístic.
Cada dia és més vergonyós el xoc entre com s'aborda el dret dins i fora d'Espanya i cada vegada és més i més complex continuar sostenint les virtuts d'un sistema que al més mínim contrast europeu suspèn.
Segurament, i així ho vull pensar, els qui creuen que estan defensant Espanya i les seves essències no siguin conscients del mal que li estan fent i de com estan arrossegant el país, la judicatura i el conjunt de la professió jurídica a un descrèdit que, en termes generals, no ens mereixem.
Aquí, sens dubte, es pot fer bon dret i es fa bon dret, però això no és el que està passant en les altes instàncies jurisdiccionals, des d'on a través de les resolucions judicials s'està pretenent, fins i tot aconseguint, esculpir un país a imatge i semblança del seu passat i no pensant en el futur.
En qualsevol cas, quan passin els ardors nacionals i les coses es vegin amb més perspectiva i serenitat, estic segur que seran molts els que acabin reconeixent la gran aportació que "àlies Valtònyc", més enllà de la seva faceta com a músic, ha fet tant en la defensa de la llibertat d'expressió com en la d'una interpretació democràtica del dret.