La banalització del dret

Qualsevol banalització implica riscos i cap de positiu, però, banalitzar el dret ens porta a situacions clarament absurdes que posen en dubte, fins i tot, la credibilitat del sistema jurídic. Això, i res més que això, és el que explica que el Tribunal d'Apel·lacions de París hagi denegat el lliurament de Josu Ternera a Espanya per un presumpte delicte de lesa humanitat. Buscar qualsevol altra explicació no és més que pretendre banalitzar la resolució denegatòria i, fins i tot, la institució que l'ha adoptat.

No hi ha dubte, ningú no ho pot discutir, que durant les dècades d'activitat d'ETA es van cometre greus delictes. Negar que això sigui així és, també, banalitzar els fets amb el greu risc de repetir aquests tràgics errors que tant dolor han generat.

Durant els anys de lluita contra ETA es van agafar dreceres, es va aprofitar l'estructura de l'Estat i el seu poder il·limitat i, també, es van cometre greus delictes, molts de coneguts, altres encara pendents de saber-se. Negar que això sigui així és, igualment, una banalització dels fets, amb el risc de repetir-los i del descrèdit que això suposaria per al sistema.

Un cop tenim clar això, hauríem de ser capaços d'assumir que aquesta no és la via per solucionar res: ni l'ús de la violència generarà una situació millor o un escenari polític més favorable a cap projecte, ni banalitzar el dret i fer-ne un ús espuri servirà per resoldre conflictes que, en la seva etiologia, són clarament polítics.

ETA va tardar molt a comprendre-ho, però així ho va assumir fa ja més d'una dècada i, tanmateix, els mètodes amb què alguns insisteixen a perseguir els qui van formar —o no— part de l'organització disten molt d'haver-se adaptat a una realitat afortunadament superada.

Tot el que ha fet ETA no pot ser considerat com a delicte de lesa humanitat, el dret no ho permet i només una absurda banalització del concepte i de les normes d'aplicació pot justificar qualificar-lo d'aquesta manera. Això, en tot cas, no és una opinió subjectiva, sinó el que es desprèn d'una anàlisi de la jurisprudència dels tribunals internacionals i del mateix Tribunal Suprem espanyol, que també s'ha pronunciat sobre què és i què no és un delicte de lesa humanitat.

El problema no rau en els qui fan aquest ús pervers del dret, sinó en els qui ho permeten, en els qui miren cap a un altre costat quan passa i en els qui, fins i tot, arriben a assumir-ho com una conseqüència lògica del funcionament del sistema

Entossudir-se a veure mans negres, conspiracions o operacions d'estat darrere de l'actuació del Tribunal d'Apel·lacions de París és tant com negar l'existència d'un sistema jurídic independent, amb fonts clares i interpretacions racionals de les normes.

El problema no és a París. Ni això de Josu Ternera era lesa humanitat ni allò de l'1-O era una rebel·lió o una sedició. I perquè no ho són però es voldria que ho fossin les reaccions són ara tan semblants a les viscudes en aquell moment en què el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va dir que no veia ni la rebel·lió ni la sedició per la qual, després, el Suprem va condemnar a dures penes de presó.

La banalització del dret i de la seva aplicació sempre és un risc que apunta a la mateixa direcció: la desestabilització de qualsevol sistema democràtic. Al seu dia, i en continuem veient les conseqüències, contra ETA tot estava permès i, ara, contra el procés passa el mateix, i tard o d'hora veurem les conseqüències que això tindrà per a la democràcia i, també, en la credibilitat de les institucions més enllà del Pirineu.

Però no cal recórrer als exemples del terrorisme o de l'1-O, n'hi ha prou de veure casos en què, fins i tot amb més claredat, es posa en evidència aquest ús arbitrari del dret: la prohibició de les banderes independentistes... Es va començar amb aquests símbols i ara resulta que també és il·legal penjar banderes reivindicatives dels drets LGTBI.

La sorpresa i indignació que ha generat la prohibició de banderes LGTBI reflecteix que poc que mirem, analitzem i mesurem les conseqüències de la banalització del dret i de la seva aplicació. Si quan es van començar a prohibir les estelades, haguéssim reaccionat adequadament, segur que avui no estarien prohibides altres banderes que, pels de sempre, són igual de molestes o perilloses perquè qüestionen el tipus de societat en què aquesta gent vol viure.

Quan el dret s'utilitza com a instrument per destruir els enemics no hi ha cap dubte que no només no es complirà la funció pròpia del dret, sinó que, a més, pel camí deixarà una reguera de víctimes i modelarà la societat a imatge i semblança no del sentir social i majoritari, sinó dels desitjos d'uns quants que, en el fons, són uns de totalitaris.

A París, el que s'ha establert és que uns fets concrets no eren constitutius del delicte pel qual es plantejava la reclamació, que estàvem davant d'un "abús de qualificació" i que, a més, no encaixaven en cap tipus penal conegut

El problema, potser, no rau en els qui fan aquest ús pervers del dret, sinó en els qui ho permeten, en els qui miren cap a un altre costat quan passa i en els qui, fins i tot, arriben a assumir-ho com una conseqüència lògica de com funciona el sistema. Tan perillós com la banalització del dret és l'assumpció de l'esmentat procés com una realitat imparable, incontrastable i, pitjor encara, assumible acríticament.

Acceptar aquest tipus de comportaments no només és un error, sinó, també, una covardia que només servirà per consolidar una visió de l'Estat que dista molt de ser democràtica i que, a més, pel camí deixarà moltes víctimes, la gran majoria innocents.

Només quan assumim que el que és socialment reprotxable i autènticament sancionable és la banalització del dret i de la seva aplicació, haurem avançat cap a una solució a un problema que està llastant el desenvolupament democràtic i que ens situa, dia a dia, més fora del marc propi de la Unió Europea.

Ara per ara, no sembla que anem en la direcció correcta i, lamentablement, veurem una i més vegades aquest ús espuri del dret i d'un arbitrari aprofitament dels instruments de l'estat. A conseqüència de tot això, no serem pocs els que passarem a engrossir la llista de víctimes d'una cosa que, mitjançant l'aplicació democràtica del dret, mai no seria considerada com a delictiva.

A París, com ja va passar a Schleswig-Holstein, el que s'ha establert és que uns fets concrets —per cert, molt amplis i forçadament poc clars— no eren constitutius del delicte pel qual es plantejava la reclamació, que estàvem davant d'un "abús de qualificació" i que, a més, no encaixaven en cap tipus penal conegut. Això i no una altra cosa és el que ha passat, no busquem conspiracions, que no n'hi ha, ni busquem culpables més enllà dels qui han pretès abusar del dret per provar d'instal·lar un relat que no se sosté cada vegada que es travessa la frontera actual.

Banalitzar el dret té aquestes coses i, ara per ara, poques conseqüències per als qui ho fan, però va sent hora que tots prenguem consciència de què és el que realment està en joc i, en lloc de mirar cap a un altre costat, en lloc d'un silenci còmplice, ens comprometem amb una lluita gens còmoda en contra de l'abús, l'arbitrarietat i la mala aplicació del dret.