Dimarts passat, quan el vicepresident del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va fer pública la seva sentència, per la qual s'estima el nostre recurs de cassació en contra de la resolució del vicepresident del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), que ens havia denegat les mesures cautelars sol·licitades a favor del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, les reaccions van ser de tota mena però, segurament, el que molts van compartir va ser la sorpresa respecte al que l'esmentada sentència deixa veure de la nostra estratègia europea. La sentència, que ja és definitiva, el que ve a reconèixer és, d'una banda, les particularitats del cas i, de l'altra, la solvència dels angles des dels quals vam atacar, en essència, els acords que van aixecar la immunitat dels tres eurodiputats, tema encara pendent de la decisió del TGUE. Però anem per parts.

No només és rellevant aquesta sentència pel que diu sinó, també, per qui la dicta, si tenim present que la nostra demanda en contra de la concessió dels suplicatoris, pendent de la decisió del TGUE, pot ser, en cas de no ser estimada, recorreguda davant el mateix òrgan (TJUE) i jutge que ha dictat la resolució d'aquest dimarts passat. Entrant en el fons de la qüestió i sent plenament conscients des d'un començament que rebatre la concessió d'un suplicatori és un exercici jurídic complex i gairebé sempre abocat al fracàs, és rellevant que el vicepresident del TJUE —actuant com a òrgan de revisió o cassació— hagi establert que existeixen clars elements que permeten establir, a priori, la viabilitat de la nostra demanda d'anul·lació i que, per tant i juntament amb altres elements, no és forassenyada sinó necessària la concessió de les mesures cautelars.

Principalment, la sentència es basa en dues consideracions que són essencials en la nostra demanda, com són, d'una banda, la falta d'imparcialitat d'Adrián Vázquez (president del Comitè d'Assumptes Legals del Parlament Europeu —JURI—) i Ángel Dzhambazki (Ponent dels tres expedients pels quals es va privar de la immunitat als exiliats), i de l'altra la possibilitat certa de revocar un aixecament de la immunitat si el procediment seguit no s'ha ajustat al dret, una cosa que mai no s'havia plantejat.

Digui el que digui el becat futboler que presideix la JURI, és evident que la seva actuació al llarg del procediment per a la concessió dels suplicatoris ni va ser imparcial ni es va ajustar als principis de bona administració; és més, així li ho vam fer veure durant 2020 i en els primers mesos de 2021, però en la voràgine inquisitorial en la qual s'havia embarcat, amb la finalitat de defensar la indissoluble unitat de la nació espanyola, el ferit orgull patri i, de passada, consolidar una carrera política, no va guardar ni tan sols les formes.

Li vam fer veure a ell i a una comissió estratègicament copada per nacionalistes espanyols que això era un error; sempre vam posar les cartes sobre la taula i, justament per això, ara només podran recórrer als laments o a uns etílics insults dirigits contra el vicepresident del TJUE, que l'únic que ha fet és revisar les argumentacions de les parts i aplicar el dret. El mateix passa amb el sancionat nazi que, estratègicament i il·legal, els seus confrares espanyols van col·locar com a ponent dels tres expedients i que, fins i tot no havent estat present en part essencial de la vista del suplicatori, es va permetre redactar unes propostes que van acabar sent aprovades, primer, per la JURI i, després, pel ple del Parlament.

Afortunadament, tot, absolutament tot, està per escrit, documentat, ordenat i va ser posat de manifest, en aquest ordre, tant a la JURI com després al TGUE i al TJUE, i les sorpreses del nacionalisme espanyol a Europa no són més que postureig perquè ells sabien des d'un començament què era el que nosaltres havíem al·legat i provat.

Guanyar no és només concloure la via judicial d'un problema eminentment polític, també implica ajudar a construir un espai democràtic que tant incomoda el nacionalisme espanyol; és a dir, quan guanyem haurà guanyat, sobretot, la democràcia perquè aquesta batalla sempre ha anat d'això

Ara bé, independentment que la sentència posa al seu lloc manipuladors i tramposos, el veritablement rellevant és que, entre altres coses, determina que: "incumbeix a les institucions, als òrgans i als organismes de la Unió complir el requisit d'imparcialitat en els seus dos vessants, que són, d'una banda, la imparcialitat subjectiva, en virtut de la qual cap dels membres de la institució interessada no ha de prendre partit ni tenir prejudicis personals i, d'altra banda, la imparcialitat objectiva, d'acord amb la qual la referida institució ha d'oferir prou garanties per descartar qualsevol dubte legítim sobre un possible prejudici".

I això és important perquè: "la suspensió de la immunitat d'un membre del Parlament que es realitzés de manera irregular i que portés a la seva detenció o a la seva privació de llibertat menyscabaria el bon funcionament de la democràcia representativa en la Unió" que és, en definitiva, una cosa amb la qual els nacionalistes espanyols no comptaven quan van dissenyar l'estratègia per, mitjançant la cooptació de la Comissió JURI, assegurar-se l'aixecament de la immunitat dels exiliats.

Per tant, haver determinat ambdues situacions ha estat fonamental per al dictat de la sentència, però, també, determinant per al futur de la demanda en contra de la concessió dels suplicatoris.

En qualsevol cas, i ja com avís a navegants, la sentència no es queda només en la falta d'imparcialitat de Vázquez i Dzhambazki i en la possibilitat de revocar els suplicatoris, amb el qual ja n'hi hauria prou, sinó que també es pronuncia sobre una cosa que és essencial tant en el procediment del suplicatori com, especialment, en el de les qüestions prejudicials quan s'afirma que: "Ha de subratllar-se també que l'esmentat procés porta substanciant-se des de 2017 i que el Regne d'Espanya no ha rebatut l'al·legació dels recurrents que la seva durada es deu en part a la retirada en dues ocasions d'ordres de detenció europees emeses prèviament contra ells i al prolongat període transcorregut abans de l'emissió de noves ordres de detenció europees".

En resum, es tracta d'una sentència que els mitjans nacionals silencien o intenten diluir, però que ha vingut a posar les coses al seu lloc, centrar el debat i establir les vies per on, més aviat que tard, acabaran discorrent els diversos procediments sorgits a partir de la concessió del suplicatori i la remissió d'unes qüestions prejudicials que poden acabar explotant a la cara dels qui les van dissenyar.

Juntament amb tot l'anterior, si alguna altra virtut té la sentència de dimarts passat, és la de permetre veure —perquè ja és pública— com hem abordat els diferents temes i les raons del nostre convenciment en el resultat final, si bé tenim molt clar que hem fet un pas més, un de molt rellevant, però encara no s'ha guanyat la batalla decisiva.

Sí que he d'insistir en una cosa que em sembla fonamental i que fa anys que dic: guanyar no és només concloure la via judicial d'un problema eminentment polític, també implica ajudar a construir un espai democràtic que tant incomoda el nacionalisme espanyol; és a dir, quan guanyem haurà guanyat, sobretot, la democràcia, perquè aquesta batalla sempre ha anat d'això.