Després de 2 anys lluitant contra les diverses ordres europees de detenció i lliurament (OEDE), tinc la sensació d'estar no ja en el mateix punt, que no ho estem, sinó explicant les mateixes coses. En aquesta ocasió existeix un afegit que és la campanya electoral, que està fent que alguns juristes, avui candidats, es prodiguin en dir el que no és i en provar de fer creure el que no passarà.

Evitant tecnicismes, podem dir que el procediment d'OEDE no és altra cosa que una mena d'"extradició simplificada", basada en la confiança entre estats, per al lliurament de persones reclamades tant per enjudiciament com per complir una pena, dins de l'àmbit de la Unió Europea.

La simplificació del procés extradicional, regulat abans al Conveni Europeu d'Extradició de 1957, ha fet que alguns confonguin simplificat amb simple i, potser per això o per una deliberada ignorància, estan dient coses que disten molt de ser reals. Provaré d'explicar-ho.

El principi bàsic de l'OEDE és la confiança entre estats, però ningú no ha dit que sigui una confiança cega, sinó una entre iguals quan es comporten com a tals. En qualsevol cas, aquesta confiança es pot veure alterada si, per exemple, l'estat reclamant no actua conforme als cànons comunament establerts en l'àmbit de la Unió Europea i, per tant, la confiança es trenca per diverses raons.

Per exemple, es trenca aquesta confiança quan els polítics d'un estat intenten que els jutges d'un altre se sentin pressionats o quan adverteixen amb diverses conseqüències en cas de no actuar tal com ells esperen... almenys durant la campanya electoral. Calvo, Marlaska i altres candidats s'estan transformant en una bona línia de defensa i mai no és tard per agrair-ho, però, no hi ha cap dubte, les seves manifestacions esquerden la confiança entre estats.

Una altra forma de debilitar, si no de destruir, la confiança és l'ús arbitrari de l'instrument de cooperació presentant i retirant OEDE en dues ocasions o marcant caselles que disten molt de reflectir la realitat de la reclamació, però que poden induir a error a algun despistat.

Una altra forma de debilitar la confiança és l'ús arbitrari de l'instrument de cooperació presentant i retirant OEDE en dues ocasions o marcant caselles que disten molt de reflectir la realitat de la reclamació

Superat el tema de la confiança, que ja avanço que està esquerdada, haurem d'entrar en alguns assumptes que tampoc no estan clars i que, traduïts al neerlandès o a l'anglès, costarà entendre'ls. Per exemple, no serà senzill assumir el concepte que s'ha donat al delicte de sedició per part del Tribunal Suprem ni com això és mereixedor de penes d'entre 10 i 13 anys; en realitat no és més que una mena de "desobediència agreujada" en funció del que s'ha desobeït i això té un mal encaix democràtic. Caldrà veure l'encaix penal que aquests "fets" puguin tenir en el dret belga i, al seu torn, en el dret de la Unió... crec que no m'equivoco si avanço que cap.

Tampoc no serà gaire fàcil de comprendre que uns mateixos fets abans es deien rebel·lió i ara sedició. El ball de qualificacions jurídiques, que s'ha assignat als mateixos fets al llarg d'aquests dos anys, fa molt difícil superar algunes barreres en matèria del degut procés i, més encara, que s'entengui com una cosa diferent del ja establert per l'ONU: una detenció arbitrària.

Una cosa semblant passarà quan hàgim d'entrar en el tema de la malversació que, d'una part, no és un delicte de corrupció i, d'una altra, no té encaix en l'ordenament penal belga. La doble incriminació que tant costa que alguns l'entenguin.

Arribats a aquest punt, una vegada més, hem d'insistir en una cosa essencial: la doble incriminació no implica comparar tipus penals, és a dir, no es tracta de saber si a Espanya i a Bèlgica, Escòcia o Suïssa hi ha un delicte d'igual denominació, sinó, al contrari, si els fets que es presenten són subsumibles (encaixables) en algun tipus penal en aquests països.

La sentència, amb tots els seus errors, el que fa és a ratificar una cosa que fa dos anys que diem: la interpretació que fan dels fets i l'aplicació del dret penal són incompatibles amb els estàndards europeus

Superat el tema de la doble incriminació, que ja avanço que no es dona, haurem d'abordar alguns altres problemes relacionats, igualment, més amb la "mitologia extradicional" que amb el dret aplicable. Un bon exemple el tenim des de fa mesos, en el qual s'ha pretès assentar la pagana creença que com que ara existeix una sentència, Bèlgica es veu obligada a lliurar-los. La veritat és just el contrari perquè és la sentència la que aporta les línies de defensa més rellevants.

La sentència, amb tots els seus errors, el que fa és a ratificar una cosa que fa dos anys que diem: la interpretació que fan dels fets i l'aplicació del dret penal són incompatibles amb els estàndards europeus, com es va demostrar l'any passat a Schleswig-Holstein.

Però no només existeix un problema de compatibilitat democràtica, també un de fets: serà interessant veure com es resol una reclamació contra Clara Ponsatí si la sentència estableix que la consellera d'Educació era Dolors Bassa. També resultarà interessant veure com es "divideix" la malversació que, en la sentència, la conceben com un "delicte medial" (un mitjà per cometre'n un altre) quan a Lluís Puig només se'l reclama per aquest "delicte medial" i no pel final: la sedició.

Un altre tema no menor, i que també sorgeix a partir de la sentència, és el de la proporcionalitat. No resulta compatible amb l'esmentat principi que el que no seria més que una desobediència, ja es veurà si ho és, sigui castigada amb penes excessives que arribarien, en el cas del president Puigdemont, a més de 13 anys de presó.

Aquests, i molts altres temes, estaran sobre la taula i els haurem d'anar desenvolupant dia a dia en els pròxims mesos, per la qual cosa, a diferència del que opinen els que no saben de què opinen, cada dia és més difícil preveure un lliurament en cap dels escenaris jurídics en els quals es donarà aquesta nova batalla. Ara bé, que ningú no es confiï ni abaixi la guàrdia, seran mesos trepidants en els quals tots haurem de fer el millor dret que coneguem per demostrar el que tots sabem: es tracta d'una persecució arbitrària tal com han determinat les Nacions Unides.