Catalunya és una oportunitat

Desinflamar un conflicte mai sol ser senzill, però quan part de la solució passa per les mans dels qui no volen, o no els interessa, desinflamar-lo, llavors es converteix en una tasca realment complexa. En el cas del conflicte entre l'Estat i Catalunya, el problema no només rau en la major o menor voluntat negociadora que puguin tenir els polítics, sinó en la nul·la intenció que tenen les altes instàncies jurisdiccionals de permetre-ho. Els exemples són diaris i és on caldria posar el focus.

Les altes instàncies jurisdiccionals, que irresponsablement van ser cridades a participar en el que era només un problema polític, han vist en el mal anomenat "cas català" una ocasió per posar de relleu la seva pròpia agenda política i, també, la seva visió sobre què ha de ser l'estat espanyol, que, sens dubte, dista molt de ser compartida per una majoria de la societat. A favor seu tenen una cosa de la qual no disposa cap altre poder de l'Estat: l'absoluta falta de contrapesos que permetin, almenys, exigir-los responsabilitats pels seus actes.

La falta de contrapesos ―els checks and balances― fa que les seves decisions acabin transformant la realitat i generant escenaris polítics tan complexos que impediran una solució al conflicte polític que no resulti acceptable per a ells, que, en definitiva, són l'autèntic poder dins de l'Estat.

Segurament, en els propers mesos viurem una realitat que, dia a dia, serà més difícil de comprendre, i de solucionar, perquè amb cada pas que es faci per resoldre el conflicte sorgiran nous i més enrevessats escenaris jurídics que intentaran fer descarrilar qualsevol iniciativa política. Resoldre el conflicte polític amb Catalunya implica, també, fer els deures respecte a una Transició inconclusa que no va assolir les altes instàncies jurisdiccionals ni la implantació d'una concepció democràtica del dret com a instrument de solució de conflictes.

Buscar solucions a un conflicte polític, si es vol que siguin reeixides, implica, en primer lloc, analitzar l'escenari en el qual s'ha d'operar i, també, identificar les diverses variables que poden arribar a entrar en joc. En el cas de Catalunya, s'ha de fer el mateix i, una vegada fet això, veurem que cap solució no serà viable sense tenir present que una variable rellevant seran les traves que posaran des de les altes instàncies jurisdiccionals per arribar a una solució si no satisfà, íntegrament, les seves expectatives o desitjos.

Com abans s'assumeixi que a cap país democràtic la vida política pot estar en mans de les seves altes instàncies jurisdiccionals, abans ens trobarem en el camí correcte per trobar una resposta que sigui satisfactòria per a tothom

En qualsevol cas, solucionar el conflicte no passa per donar la raó als qui, encara que tinguin molt poder, representen una visió antidemocràtica i antieuropeista de la realitat, sinó per assumir, com més aviat millor, que ells no són part de la solució, sinó del problema. Afegeixo que, si es fa una anàlisi desapassionada, intel·lectualment honesta i políticament valenta de la realitat, es veurà que aquesta part del problema és el que requereix una solució més urgent perquè no només representa un escull per solucionar el mal anomenat "cas català", sinó per a qualsevol avenç en matèria de consolidació del que ha de ser un estat democràtic, social i de dret.

El poder, almenys el poder real, no es troba avui en mans dels qui la majoria dels espanyols van confiar el destí d'Espanya, sinó en les d'altres als quals ningú no va elegir, sense que, a més, existeixi cap forma real d'exigir-los ni la més mínima responsabilitat... almenys no al sud dels Pirineus.

Com abans s'assumeixi que a cap país democràtic la vida política pot estar en mans de, o condicionada per, les seves altes instàncies jurisdiccionals, abans ens trobarem en el camí correcte per trobar una resposta que sigui satisfactòria per a tothom. Afrontar aquesta dimensió del problema no és senzill i, sens dubte, cal partir de premisses molt clares que ja es van assumir, amb bons resultats, en altres latituds.

Quan els cops d'estat es feien amb tancs, es va arribar a la conclusió, àmpliament assumida, que els militars no podien ser "deliberants", és a dir, i resumidament, que no podien tenir cap participació en la vida política més enllà de l'exercici del dret de sufragi actiu. És evident que a partir de l'àmplia implementació del lawfare, el concepte de "no deliberants" ha de ser necessàriament aplicat a aquells sectors que fan la guerra per altres mitjans.

En democràcia les regles són clares: governen els més votats i dels seus actes responen en cada nou procés electoral, sense perjudici d'altres responsabilitats que puguin sorgir dels esmentats actes. Quan els qui manen, sense ni tan sols governar, no estan sotmesos a les esmentades regles és evident que no es pot parlar ni presumir de sistema democràtic i, sens dubte, no assumir-ho és un error perquè és l'autèntica clau del problema.

Per tant, els qui creuen que els presos, els exiliats, els investigats, els inhabilitats, etc. són el problema, s'estan equivocant, ja que no són més que símptomes d'una malaltia més greu; provar de "curar-los" amb homeopatia no només és un error, sinó, a més, una irresponsabilitat que provocarà la cronificació i, segurament, conduirà a un estadi irreversible.

En resum, si som capaços, entre tots, de diagnosticar quin és l'autèntic problema, potser som capaços, igualment entre tots, de trobar una cura per a una cosa que ja es va fent insofrible. Per això, no hem de veure Catalunya com un problema sinó com una oportunitat.