La desescalada sembla que només ho serà en termes mèdics, perquè el panorama que ja s'entreveu i al qual ens anirem apropant a mesura que passem de fase no sembla gens encoratjador. Encara resulta difícil tenir una visió global de com ha quedat tot després de la pandèmia, però hi ha coses que ja es veuen força clares, d'altres encara no.
Falta que es reincorpori molta gent a l'activitat, això diuen, i potser per això les ciutats es veuen més buides de l'habitual i encara amb molts sectors i comerços tancats. La cafeteria de la cantonada del meu despatx no ha obert encara, tot i que disposa de terrassa, i sorgeix el dubte de si no ho fa perquè l'amo ha estat víctima de la Covid-19 o perquè no ha resistit el tancament de més de dos mesos i mig. És només un exemple, la realitat és que continua tancada i això pot ser la tònica de molts altres negocis, la qual cosa tindrà unes clares conseqüències econòmiques que, segurament, encara no s'estan percebent del tot.
El factor econòmic marcarà molt els propers anys i la resposta que s'hi doni també afectarà la convivència i la manera en què ens enfrontarem al futur. Molts quedaran exclosos de la "societat del benestar" o, potser, es comprovarà que mai no hi van pertànyer. La primera de les conseqüències d'una crisi econòmica tan profunda serà l'efervescència social, i de com es canalitzi o de qui la patrimonialitzi dependrà en quin tipus de clima o model polític viurem.
Però no tot serà econòmic, de fet, l'efervescència o, més ben dit, la crispació política ha començat molt abans que la social i, en certa mesura, és la que s'està comunicant cap als carrers i agitant-los d'una manera i fins a uns nivells que després seran difícils de controlar i molt menys de desescalar. El debat, la discrepància i la confrontació dialèctica són positius i necessaris, però la crispació, l'insult i la política de trinxeres són una altra cosa molt diferent.
Una societat crispada és el pitjor dels escenaris per als mesos i anys que vindran, d'això n'haurien de ser conscients els qui diuen que estan en la política per vocació de servei. És ara quan veurem si era per això o, simplement, com a manera de guanyar-se la vida o d'aconseguir quotes de poder.
Si som sincers, si som demòcrates i si som prou valents, aquesta pandèmia i la seva desescalada poden ser una gran oportunitat per posar límit als abusos
Però la culpa de tot no només és dels polítics, hi ha grups de poder que estan veient l'actual situació com una gran oportunitat per augmentar aquest poder i per esculpir el panorama que ens envolta a imatge i semblança seva o, millor encara, en la forma en què ells volen, i això, quan a més no han estat elegits per ningú, és tremendament perillós, perquè els falta una cosa essencial: la legitimitat democràtica per fer-ho, la qual cosa unida a la inexistència de contrapesos els converteix en un poder omnímode, totalitari i absolutament antidemocràtic.
El que s'està veient en el cas Marlaska-Pérez de los Cobos és un clar exemple de com funcionen des de fa anys, potser des de sempre, algunes estructures o grups de poder que, en definitiva, són els que manen, que és una cosa molt diferent a governar. Res del que hem vist fins ara ens crida l'atenció i, segurament, el més nou és la sorpresa amb què molts estan veient un fenomen que ve de lluny, només que no els afectava directament.
Que dins dels cossos i forces de seguretat de l'Estat hi hagi amplis sectors que mai no s'han vist impregnats d'una cultura democràtica, és una cosa que no ens hauria de sorprendre. Els exemples que apunten en aquesta direcció són múltiples, variats i prolongats en el temps. La qüestió és saber fins quan es permetrà.
Que dins de la judicatura hi hagi grups de poder que tampoc no estan imbuïts de valors democràtics i que interactuen per mantenir el seu control sobre les altes instàncies jurisdiccionals i interpretar la llei des d'una perspectiva incompatible amb les normes de la Unió Europea, també és una cosa sabuda. Una vegada més, la qüestió és saber fins quan es permetrà.
La combinació, complicitat i interactuació entre aquests dos grups de poder és una autèntica bomba de rellotgeria que en 40 anys d'inconclusa Transició no s'ha volgut desactivar, bé per por, bé per incapacitat, bé per comoditat o, pitjor encara, potser ha estat per por. El problema és que cada dia que passa es van fent més i més forts i, temps al temps, veurem com aquest tic-tac de la seva explosiva rellotgeria acaba per deflagrar remuntant-nos a temps no tan llunyans.
Com dic, les estructures de poder existents dins de l'Estat, les més profundes, estan veient en aquesta crisi una oportunitat. El més greu és que en aquesta ocasió no entraran al Congrés pistola en mà ni trauran els tancs: simplement actuaran utilitzant els mecanismes de què disposen i que, a més, fins i tot arriben a semblar legals i legítims, quan no ho són.
Fa anys que ho denunciem i el preu pagat, i per pagar, no és menor, però cal continuar fent-ho si aspirem que no engoleixin el més preuat que tenim com a societat, que és la llibertat.
Els mètodes amb què operen són sempre els mateixos, poden canviar els actors i les tàctiques, però no les estratègies ni les tècniques i, pitjor encara, el resultat sempre és el mateix: control del poder a costa de les garanties i estabilitat democràtica per imposar un model de societat que ni és al qual majoritàriament aspirem ni el propi d'un estat membre de la Unió Europea.
Si som sincers, si som demòcrates i si som prou valents, aquesta pandèmia i la seva desescalada poden ser una gran oportunitat per posar límit als esmentats abusos. Per fer-ho, i aconseguir-ho, no hi pot haver mitges tintes ni pensar que el mal d'uns no és el de tots.
El que li està passant al govern de Sánchez és un fidel reflex, però encara incipient, del que ja s'ha viscut al País Basc i a Catalunya, perquè aquestes estructures de poder, més poderoses que un govern, no desistiran en un objectiu que té com a motivació impedir que avancem cap a un escenari en el qual la majoria estaríem més còmodes, però en el qual ells perdrien el seu poder i modus vivendi.
El que està passant i el que s'entreveu en aquest horitzó cap al qual anem desescalant no sembla gaire encoratjador, però assegurar-nos-en, amb plena certesa de com serà, és una cosa que només podem fer amb el pas del temps.
El millor és assumir ja que ens volen portar al passat, a una vida en blanc i negre, al NO-DO, al Tribunal d'Ordre Públic i a tot allò que alguns assumien com a part del passat i d'altres tenim clar que no està tan passat i sí molt present.
Probablement, l'única solució és, assumint els costos que això tindrà, posar fi a aquestes estructures de poder, desfranquitzar les institucions i embarcar-nos obertament en un procés de consolidació democràtica. Això implica, necessàriament, assumir que ha arribat l'hora d'acabar de fer o simplement fer l'autèntica i necessària transició del franquisme cap a un model democràtic compatible amb els valors i principis rectors de la Unió Europea.