La batalla judicial que s'està lliurant a Europa no només ho és en defensa dels drets dels exiliats i del conjunt de la societat catalana, també constitueix una visió sobre com ha de ser una societat moderna, democràtica i europea en la qual tots, també els membres de les minories nacionals, tinguin reconeguts els seus drets.

Guanyar no és una tasca senzilla però menys encara ho serà que s'acceptin i respectin els resultats que finalment s'obtinguin.

El que ha passat a Sàsser i la reacció davant d'un èxit tan rotund és un bon exemple de com la resistència a acceptar la realitat serà un dels grans problemes per a l'assumpció d'una cosa que ja és imparable, com és el triomf de l'exili sobre la repressió.

Els qui veuen la realitat en blanc i negre, aquests tipus grisos que ostenten el poder real dins de l'Estat, han entrat en una dinàmica que dista molt poc d'aquella que estem veient a partir de la recent resolució del Tribunal Constitucional polonès que entén que el seu dret està per sobre del dret de la Unió.

Pensar i assumir el dret de la Unió com una cosa aliena, imposada des de la distància és, simplement, no entendre en què consisteix el procés d'integració europeu i la creació d'un espai únic de llibertat i seguretat en el qual hi hagi garantida la lliure circulació de persones i mercaderies.

El dret de la Unió, agradi més o menys, és, per imperatiu constitucional, el nostre dret i els qui continuïn resistint-se a entendre i assumir l'esmentada realitat estan, simplement, actuant al marge de la Constitució que tant diuen defensar.

El lloc on es gesti el dret que regeixi les nostres vides és irrellevant perquè el conjunt de les normes que componen l'ordenament jurídic és el que és autènticament important; fer distincions entre normes d'origen europeu i normes gestades a les Corts generals és una visió distòpica de la realitat.

Un bon reflex de la distopia en què es troben instal·lats alguns, el podem veure en un recent article publicat a La Razón pel Magistrat del Tribunal Suprem José Luis Requero i que no crec que reflecteixi una visió estrictament personal sobre el tema.

Les seves paraules són dignes d'anàlisi perquè mostren no ja una visió personal o personalíssima sinó les línies bàsiques de la distopia en què hi ha embarcats molts, especialment alguns que tenen encomanades altes funcions jurisdiccionals.

Requero, que reconeix l'existència i servituds d'un procés d'integració europeu, perd el rumb quan s'adreça al cas concret que afecta el conflicte entre Catalunya i Espanya.

Sota un reclam de mal entesa lleialtat mútua, pretén que "si els Estats deuen lleialtat a la Unió, també es pot esperar que la Justícia europea no s'excedeixi". És a dir, pretén que quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) realitzi algun tipus d'interpretació del dret de la Unió, no s'excedeixi... Com si això fos possible per part de qui té concedida, en exclusiva, la facultat d'aportar la interpretació correcta de les normes europees.

En la seva distòpica anàlisi del succeït a Polònia, porta a col·lació quin és el seu autèntic problema amb el TJUE i que no és cap altre que el futur que a la seu esmentada tindran els plantejaments que el Tribunal Suprem espanyol porta fent des que va assumir la direcció de la repressió als catalans.

La distopia en la qual s'han instal·lat uns, i a on volen arrossegar tots, no és la forma més adequada per abordar un tema que és polític i no jurídic

Sobre això, diu el Magistrat en exercici que: "d'això en sabem a Espanya i per citar una cosa pendent, a propòsit dels secessionistes escapats, ja veurem en què queda el nostre Tribunal Suprem i l'euroordre com a instrument de l'espai europeu de seguretat i Justícia."

El que està plantejant és d'una gravetat a valorar: si no se li dona la raó al jutge Llarena en els seus prejudicials, llavors el TJUE haurà actuat amb deslleialtat i, per tant i segurament, la seva resolució manqui, en la seva visió, de la legitimitat i obligatorietat que tindrà.

La distopia en què està embarcat, i en la qual no està sol, és molt més profunda i el porta a realitzar manifestacions que bé expliquen el com s'ha arribat al moment actual.

Seguint amb l'anàlisi, ens trobem amb afirmacions tals com que "de moment tenim la mala experiència d'altres tribunals, com l'Europeu de Drets Humans, o d'altres instàncies no judicials prescindibles com el Comitè de Drets Humans de l'ONU."

Que, per a un Magistrat del Suprem, que no està sol, sigui prescindible el Comitè de Drets Humans de l'ONU és tan greu com aclaridor dels criteris que s'estan seguint a l'hora d'interpretar i aplicar les normes, especialment quan es tracta de casos com el dels "secessionistes escapats".

Requero, que en això no està sol, acaba unint el que ha succeït a Polònia amb el que sembla veure com un maltractament a les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles i, després de raonar que "vistos recents pronunciaments qüestionant el nostre sistema judicial" es pregunta "s'han assabentat allà de com és la nostra Justícia?; o pitjor encara, s'ha sabut o volgut defensar-la davant d'aquestes instàncies?".

La realitat, que és del que prescindeix Requero, és que ni a Sàsser ni en al TJUE no s'està qüestionant al sistema judicial espanyol sinó determinades resolucions adoptades per les més altes instàncies jurisdiccionals.

Si bé no comparteixo la visió distòpica que presenta el magistrat Requero, per a les seves preguntes sí que tinc respostes.

Esclar que a hores d'ara a Europa ja s'han assabentat de com és "la nostra justícia" si per tal es refereix a com s'ha tractat el procés repressiu viscut a partir de l'1 d'octubre de 2017; no hi ha dubte que se n'han assabentat i, per això, hem guanyat a Bèlgica el 2017, el 2018, el 2020 i el 2021, i ho hem fet també a Alemanya el 2018, al TJUE el 2019 i a Sàsser el 2021.

Eclar que s'ha volgut defensar l'actuat en contra de l'independentisme català; tant s'ha defensat l'actitud de les altes instàncies jurisdiccionals que s'han traspassat tota mena de línies vermelles arribant-se, fins i tot, a actuacions manifestament il·legals i pròpies d'una guerra bruta.

Però no només en aquest terreny se'ls ha defensat sinó també en el jurídic amb una feina implacable que hem acabat esquivant amb la veritat i el dret de la Unió a la mà.

La distopia en la qual s'han instal·lat uns, i a la qual volen arrossegar a tots, no és la forma més adequada per abordar un tema que és polític i no jurídic, i com més s'allunyin de la realitat, més difícil serà acceptar el que ja és imparable i que no és cap altra cosa que el triomf del dret per sobre la brutalitat de la injustícia.