Si hi ha una cosa que ha estat una constant durant aquests anys de repressió, i així continuarà mentre no posem fi a la creença que tot el que es publica té realment base per ser publicat, és la creació de relats, el fet que s'instal·lin i que es facin servir com a mètode per debilitar l'independentisme, els seus suports i, fins i tot, la seva defensa, així com un mètode per anar assenyalant els objectius, perquè, després, qualsevol cosa que diguin, facin o els passi sembli normal quan no ho és.
El mecanisme segons el qual sorgeixen els relats és de sobres conegut, però no per això menys nociu: alguna "font" oficial explica un "fet" —en alguns casos, fins i tot, suposadament el "documenta"— a algun periodista de confiança, qui, dies més tard, ho publica. A partir d'aquesta publicació, l'anomenada "notícia" comença a tenir vida pròpia a través d'altres mitjans, i el que no és més que una falsedat malintencionada acaba esdevenint una mena de veritat publicada que una gran majoria de la ciutadania s'acaba creient. D'aquesta manera, es genera una aparença de realitat molt perillosa per a qualsevol societat democràtica que té de dret a una informació veraç.
Quan han tingut lloc aquests processos i ens han afectat directament o als nostres defensats, i no han estat pocs els casos, hem contactat amb els divulgadors, que no vull anomenar periodistes, i el primer que ens diuen és: "Bé, això m'ho ha dit una font de molta solvència", "això no ho hem contrastat perquè la font ens ho ha assegurat" o "per què n'he de dubtar si qui m'ho diu és de solvència?", i altres respostes per l'estil que mai no compleixen els mínims estàndards d'ètica periodística.
En realitat, sempre són filtracions interessades, que algunes vegades provenen de les més altes instàncies jurisdiccionals o fiscals i, altres, dels cossos i forces de seguretat de l'Estat; és a dir, sempre d'una part interessada a instal·lar un determinat relat.
Però el problema no és aquest, sinó el d'assumir com a propi el marc mental i el relat del contrari, és el que alguns denominen "deixar-se colonitzar l'imaginari", que és un pas previ a l'assumpció d'una situació, fins i tot, d'una derrota que ni tan sols s'ha produït, però amb la qual es coqueteja a partir de, justament, l'acceptació del relat del contrari.
Era evident que les clavegueres de l'Estat, en la seva incessant defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, no desaprofitarien el moment polític, ni el creixent ambient de russofòbia imperant a partir de la invasió d'Ucraïna i que, dins del marc de ressorgiment de la política de pensament únic, rescatarien i posarien novament en circulació un relat suat segons el qual va existir una influència russa en el procés que arribava fins al punt de la delirant idea d'una força expedicionària de 10.000 soldats russos que vindrien a garantir la independència de Catalunya al bell mig d'un país membre de l'OTAN.
Si s'ha de passar llista de qui hem o no tingut contacte amb ciutadans russos i, a partir d'aquí, establir bons i dolents i creure'ns tot el que les clavegueres irradiïn, malament rai
Insisteixo: el problema no és que sorgeixin els relats i que, de tant insistir, s'acabin instal·lant. De fet, això és una cosa amb la qual sempre s'ha comptat i per a la qual s'ha d'estar preparat. El veritable problema sorgeix quan el relat és avalat i difós per qui se suposa que han de ser companys de viatge o, com a mínim, tan víctimes de la repressió com els destinataris del relat... En definitiva, no hi ha pitjor atac que el que es produeix des de dins de la mateixa trinxera, però que, a més, respon no ja a interessos mesquins, sinó, sobretot, a un veritable canvi de trinxera.
Assumir acríticament una ideació repressiva, ser-ne part i revifar-la com si fos real, no és que sigui una mala idea, simplement, és una traïció no als afectats directes del relat, sinó a tots aquells que fa anys que patim una repressió salvatge construïda a partir de relats insostenibles, viciosos i molt mal construïts.
Gestar idees delirants sobre suposades xarxes d'espionatge rus, de col·laboracions amb aquestes i d'acceptació d'ajuts i d'intervenció dels centres de poder més foscos del Kremlin, no és més que una cosa que sorgeix amb una finalitat molt clara i el que no s'ha de fer, mai, és donar-li ales, sinó, fermament, oposar-s'hi.
Si s'ha de passar llista de qui hem o no tingut contacte amb ciutadans russos i, a partir d'aquí, establir bons i dolents i creure'ns tot el que les clavegueres irradiïn, malament rai, perquè, llavors, entrarem en una dinàmica maccarthista, en una autèntica caça de bruixes que sempre se sap com comencen, però mai on acaben i de la qual només surten beneficiats els de sempre.
La caça de bruixes, amb tot el que ens ha ensenyat la història, té una sèrie d'inconvenients i un d'ells és que, com dic, sempre se sap quines són les primeres bruixes que cremaran a la foguera, però un cop revifada, al final sempre calen noves víctimes per mantenir el foc i, a més, satisfer l'ànsia repressora dels qui encoratgen aquests processos.
Per molt que s'entossudeixin a buscar proves d'una suposada ingerència russa en el procés i es gastin centenars de milers d'euros de diners públics en aquest deliri, no en trobaran cap, perquè no n'hi va haver. Esperonar aquestes falsedats porta a escenaris en els quals, al final, tan creïbles resulten les connexions dels independentistes amb l'espionatge rus com les d'Esquerra amb polítics o agents prorussos, perquè, posats a comprar relats, tant és un que un altre, si tots serveixen per revifar el foc de la foguera, tant el que ja existeix com el que encara ha d'aparèixer, perquè és impensable que s'hagi fet política exterior i que aquests contactes s'hagin limitat a una única persona, ara sospitosa.
El marc mental en què s'han d'instal·lar les víctimes de la repressió no és aquell que estableix el repressor i les seves clavegueres, sinó el propi, el construït a partir dels desitjos i aspiracions d'aquells que són víctimes de la repressió, entre els mètodes de la qual també es troba l'ús sistemàtic del relat com a instrument de desgast i dany de l'enemic com el que s'ha seguit fins ara.
Pensar que un es troba en una mena de talaia moral, pel fet de ser més a prop del repressor, no és només un error, sinó simplement una traïció.
Traslladar-se de marc mental no només és un error, segurament també és una traïció i, per tant, com abans decidim en quina trinxera hem d'estar, abans estarem en condicions d'assumir com s'ha d'actuar davant de situacions com les viscudes aquests últims dies... Fixem-nos bé qui talla realment el bacallà i, segurament, veurem qui són les víctimes, quina és l'autèntica realitat de les coses i, a més, comprovarem que, a Bond, James Bond ni hi és ni se l'espera.