Des de fa molts anys mantinc que, des d'una perspectiva estrictament jurídica, la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya s'ha d'estructurar, d'una banda, dins del marc del dret de la Unió i, de l'altra, en el reconeixement dels drets i llibertats que al poble català, com a minoria nacional que és dins de l'estat espanyol, li corresponen, la sistemàtica vulneració dels quals ens ha portat fins al punt actual.
Recordo que la primera vegada que ho vaig exposar públicament va ser a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada i, sobretot, recordo les cares de sorpresa, fins i tot algunes de rebuig, dels presents, cosa que va ser significativa. Ningú vol ser membre d'una minoria nacional ni ser tractat com tal, però part de la solució al conflicte, la part jurídica, passava i passa per l'assumpció i el reconeixement d'aquesta condició que no necessàriament és una cosa negativa, simplement és un fet a partir del qual es pot construir una sortida a un conflicte que té una solució complicada.
Però si el fet d'assumir la condició de minoria nacional ja és complex, molt més ho és assumir la seva existència des d'una perspectiva de la o les majories nacionals. Dit més clarament, i directament relacionat amb el conflicte entre Espanya i Catalunya: si a un català li costa assumir que forma part d'una minoria nacional, a un espanyol li costa encara més acceptar que en el seu estat hi hagi minories nacionals i que ell formi part de la dinàmica repressiva per molt que no hagi fet res o, més ben dit, justament perquè no ha fet res per impedir-la, acceptant la situació i digerint-la com a lògica o natural.
Penso que després de més de quatre anys que fa que insisteixo sobre aquest concepte, que l'he explicat en multitud d'articles d'opinió, d'escrits judicials i, fins i tot, que l'he sostingut com a causa de la condemna al president Torra en la vista oral de cassació davant del Tribunal Suprem, ja a cap català no li sembla ni estrany ni absurd aquest plantejament, ni en cap cas ofensiu.
Però, és més, aquest plantejament tampoc els sembla ofensiu o erràtic als jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que han tingut ja diverses ocasions de sentir-lo de la meva boca i, especialment, al llarg de la vista oral que vam tenir el passat 5 d'abril. A més, és un concepte i una manera de descriure l'estat de les coses que s'ha pogut llegir en moltíssims paràgrafs dels nostres extensos escrits dirigits a l'esmentat tribunal.
El nacionalisme espanyol és incapaç de veure que la realitat de l'actual configuració del Regne comporta la reclusió d'una sèrie de minories nacionals i que algunes d'aquestes se senten francament incòmodes dins del marc estatal vigent
En el cas dels jutges europeus, aquest plantejament no els va semblar estrany ni extravagant, perquè, per una banda, són grans coneixedors del dret de la Unió —i el concepte forma part d'aquest dret— i, de l'altra, perquè és l'únic que, des d'una perspectiva estrictament jurídica, explica el comportament del Regne d'Espanya mentre que, alhora, obre una via de solució al conflicte —solució que ha de ser política, però que necessita emmarcar-se en una estructura jurídica—.
Tanmateix, a qui li costa assumir el concepte, i les conseqüències que es faci servir i que existeixi, és al nacionalisme espanyol, que és incapaç de veure que la realitat de l'actual configuració del Regne comporta la reclusió d'una sèrie de minories nacionals i que algunes d'aquestes se senten francament incòmodes dins del marc estatal vigent. Fins i tot, se senten discriminades, maltractades i privades d'una sèrie de drets entre els quals destaco el de decidir sobre el seu futur, i fer-ho des d'una perspectiva sobirana, així com ser tractats com a iguals davant i en l'aplicació de la llei.
Esclar que no els agrada i ho entenc, perquè, com dic, si és complex assumir la condició de membre d'una minoria nacional, molt més ho és assumir ser part d'una majoria generadora de la discriminació d'una minoria. I no és un joc de paraules, sinó la constatació d'una dura realitat: les minories només se senten maltractades quan són privades de l'element correcte que permet entendre complert el dret a la igualtat davant de la llei així com al ple exercici dels seus drets i llibertats, però des d'una perspectiva sobirana.
Cap estament estatal no ha volgut entrar mai en aquest debat, ni tan sols per desmentir-lo o desacreditar-lo, simplement s'han limitat a ignorar-lo en totes i cadascuna de les ocasions en què ho hem plantejat. Per les diverses instàncies estatals, el concepte de "minoria nacional" ni existeix ni es debat, almenys això era el que passava fins aquesta setmana, encara que el canvi de situació ha passat gairebé desapercebut entre tant soroll electoral, electoralista i de descomposició sistèmica al qual alguns no ens acabem d'acostumar.
Si és complex assumir la condició de membre d'una minoria nacional, molt més ho és assumir ser part d'una majoria generadora de la discriminació d'una minoria
Hem hagut d'esperar que el Partit Popular tingués un nou líder i que aquest, des d'una tribuna gairebé subsidiària al Senat, en comptes del Congrés, tingués l'ocasió de debatre amb el president del govern espanyol per, finalment, escoltar no només el terme, sinó, a més, veure com es proposava assumir el problema que el seu reconeixement comporta.
Sí, enmig del debat —si és que es pot dir així la xerrada que van tenir Feijóo i Sánchez al Senat—, el president popular, membre ell mateix d'una minoria nacional, va proposar al president espanyol el que ben bé poden ser les bases d'una futura gran coalició, de iure o de facto, entre els dos grans partits estatals, i en l'esmentat plantejament va acabar filtrant-se una assumpció implícita de la realitat estatal: l'existència de majories i minories nacionals, amb el que això comporta.
Núñez Feijóo va dir obertament, en format de proposta de mà oferta a Pedro Sánchez, que calia "deixar d'estar a l'altura de les minories i posar-se a l'altura de la majoria dels espanyols". D'interpretacions n'hi deu haver moltes, però, sens dubte, del que s'estava parlant és de la necessitat que veuen els populars d'allunyar-se de qualsevol mena d'acord amb els representants de les minories nacionals per continuar governant Espanya, el Regne, des de la perspectiva de la majoria espanyola.
Si hi ha cap dubte del reconeixement per part de Núñez Feijóo de l'existència d'un conflicte entre minories nacionals i majoria espanyola, només cal recuperar les seves paraules quan, esbossant un marc de gran coalició, va concloure la discussió proposant a Sánchez que estigui "a l'altura de la majoria dels espanyols i no de les minories independentistes".
En una intervenció d'escassos minuts, Núñez Feijóo, gallec i coneixedor de l'existència de minories nacionals dins del Regne d'Espanya, no només va reconèixer que existeixen, però tampoc va proposar de solucionar els conflictes com l'existent entre Catalunya i Espanya o el reconeixement dels drets d'aquestes minories, sinó que, doblant l'aposta, va convidar Sánchez que, junts, s'aliïn en la defensa de la majoria a costa dels drets d'aquestes minories nacionals.
Insisteixo, la proposta va ser actuar conjuntament per estar "a l'altura de la majoria dels espanyols i no de les minories independentistes".
Un plantejament d'aquestes característiques, si s'arriba a acceptar, només comportarà més discriminació, més repressió i un allunyament més gran de l'essència del que és la Unió Europea... Però vist des de la perspectiva oposada, aquest plantejament només reforça la legitimitat i necessitat dels postulats i pretensions de l'independentisme, que busca no només el reconeixement del seu dret a decidir, sinó la consolidació d'un marc jurídic i polític dins del qual es vegin garantits en els drets sobirans i que són dels quals són privats, causa última del conflicte.
Sigui com sigui, si al final alguna cosa s'ha d'agrair a Núñez Feijóo, és que hagi tingut la claredat, també la valentia, de reconèixer l'existència de minories nacionals, encara que ho faci en el marc d'una proposta destinada a consolidar la repressió i no la protecció dels drets.