Ara que es reprèn el procés per a l'aixecament de la immunitat del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i veient que ha provocat tant nerviosisme, potser és un bon moment per recordar alguns temes que, amb el confinament i el pas dels mesos, s'han anat oblidant.
El procediment per intentar l'aixecament de la immunitat, més conegut com a suplicatori, és un procés reglat, així ho estableix clarament el Reglament del Parlament Europeu, i té dues facetes molt diferenciades: la política i la jurídica, que actuen com dues cares d'una mateixa moneda.
La primera fase del procediment es veurà en els pròxims mesos en l'àmbit de la JURI, que és la Comissió d'Assumptes Jurídics del Parlament (no s'ha de confondre amb el seu departament legal), composta per 25 eurodiputats i no tots ells són juristes. Aquesta comissió elaborarà un informe i després elevarà una proposta que, finalment, serà votada en el ple del Parlament.
Les decisions que s'adoptin en aquesta comissió, i la posterior votació en el ple, tindran molt a veure amb la política i, per tant, aquí poc o res puc dir. Tanmateix, és evident que el fet d'arribar a aquesta votació és un camí processal en el qual cal respectar una sèrie de normes que entren clarament en el terreny jurídic.
Cada pas que faci la JURI, també els que després faci el Parlament, té una transcendència jurídica, que és sobre la qual els advocats actuarem, si s'arriba a aquell moment. És per això que quan vaig sentint relats interessats, veient nerviosisme i, en general, molta confusió, crec que resulta important tenir present que aquí, com en altres ocasions, no es deixarà res a la sort ni a les casualitats.
Aquest suplicatori comença malament des de la base: el sol·licita una autoritat, el Tribunal Suprem, que no és l'autoritat competent per investigar ni jutjar els eurodiputats
El procediment, tot i tenir un fort component polític, no deixa d'estar subjecte a unes regles i aquestes comencen establint que qualsevol suplicatori ha de ser plantejat per una autoritat competent, que ha de ser tramitat conforme a regles prèviament establertes, que ha de comptar amb un rapporteur per cada parlamentari afectat, que l'esmentat rapporteur ha de ser, necessàriament, imparcial i que no es pot privar de cap dret fonamental als eurodiputats afectats.
Doncs bé, sobre aquesta base s'anirà actuant en la mesura que es vagin veient desviacions processals que afectin aquests drets i garanties.
Tots sabem que aquest suplicatori comença malament des de la base: el sol·licita una autoritat —el Tribunal Suprem— que no és l'autoritat competent per investigar ni jutjar els eurodiputats. Això no ho diem només nosaltres, sinó que ho ha dit ja Nacions Unides, la justícia belga i, com si amb això no n'hi hagués prou, ho ha acabat reconeixent el mateix Tribunal Suprem.
Sí, per sorprenent que sembli, el Tribunal Suprem, després de moltes insistències, va reconèixer el passat 23 d'octubre el següent: "És cert, com raonen, que immunitat no és exactament el mateix que aforament, ja que aquest últim l'únic que determina és la competència d'un determinat tribunal per conèixer de determinats assumptes concernents a determinades persones. També ho és que cap norma, ni europea ni interna, no atribueix expressament al Tribunal Suprem el coneixement de les causes contra europarlamentaris".
Amb aquest explícit reconeixement per part del Tribunal Suprem el que s'ha fet és, d'una part, donar la raó a Nacions Unides, d'una altra a la justícia belga, però, sobretot, assumir que mantenir la competència implica vulnerar palmàriament l'article 47 de la Carta Europea de Drets Fonamentals, que estableix: "Tota persona té dret que la seva causa sigui oida equitativament i públicament i dins d'un termini raonable per un jutge independent i imparcial, establert prèviament per la llei".
Quan no existeix una previsió legal i un determinat jutge o tribunal s'atribueix la competència per a un assumpte concret, s'està vulnerant un dret fonamental i, per tant, podem assumir que aquest suplicatori, des de la base, comença malament o molt malament. El Tribunal Suprem no és el jutge "establert prèviament per llei" i no ho és perquè fins i tot ells mateixos ho han reconegut.
Sigui quina sigui la decisió política, no tindrà cap conseqüència si, al final, acaba adoptant-se a costa dels drets dels eurodiputats afectats
No sabem si la JURI i/o el Parlament Europeu entraran en aquest tema, però no estaria malament que ho fessin, almenys per estalviar-se un procés que, tard o d'hora, acabarà arribant al mateix port al qual han arribat els intents previs d'arrossegar els exiliats cap a Espanya.
Òbviament, no ho fiarem tot només al tema del jutge "establert prèviament per la llei", els arguments són múltiples i molt variats i s'aniran posant sobre la taula en la mesura en què es vagin necessitant o que anem avançant en un procediment que, com dic, neix viciat de nul·litat.
Ara bé, que tinguem la raó jurídica de la nostra part no implica que, inicialment, les coses surtin com esperem. Segurament, i com així ha passat al llarg d'aquests més de tres anys de lluita a l'exili, haurem d'endinsar-nos en una batalla jurídica que no sempre transcorre al ritme que Twitter, els telenotícies o les pròpies angoixes voldrien... En tot cas, el que és rellevant serà el resultat final, que, a l'Europa de les llibertats i en el marc de la Carta Europea de Drets Fonamentals, tenim clar quin serà.
He començat dient-ho, un suplicatori és un procés que té dues cares: una política i una altra de jurídica, per la qual cosa, al final, s'ha de tenir molt clar que, sigui quina sigui la decisió política, no tindrà cap conseqüència si, al final, acaba adoptant-se a costa dels drets dels eurodiputats afectats.
Dit més clarament: si bé molts creuen que el tema va de vots, del que no s'adonen és que va de drets, i en aquest punt i malgrat defensar els drets d'una minoria nacional, sempre hem demostrat que sabíem el que estàvem fent. Per tant, deixeu-nos treballar, mantingueu la tranquil·litat, la paciència i la confiança, perquè això no només és qüestió de vots, sinó de drets.