Alguns, cada vegada són menys, continuen insistint que el conflicte entre Catalunya i Espanya o entre Espanya i Catalunya ha de ser solucionat en els tribunals i, fins i tot, arriben a afirmar que, malgrat les sonades derrotes judicials que es van acumulant, res no impedirà que "la justícia espanyola continuï aplicant les lleis".

Com moltes vegades he dit, el problema no és jurídic, ni molt menys penal, i la judicialització d'aquest no és el que l'ha agreujat i està impedint de trobar una solució real, duradora i justa. És la resposta penal la que impossibilita avançar i, sens dubte, més aviat que tard, la història acabarà jutjant a qui erròniament i erràticament han apostat per l'esmentada solució.

Els qui creuen que el dret és un instrument al servei de les ideologies es confonen, els qui així pensen no entenen la veritable essència del dret i, sobretot, disten molt de poder aproximar-s'hi amb l'honestedat intel·lectual que requereix el seu ús adequat, com el que és: un instrument de solució de conflictes.

Segurament, la frase que he citat ens pot donar moltes pistes sobre com d'errònia és l'entesa de la realitat i, molt més, sobre per on ha de buscar-se la solució del conflicte.

Ho he dit més d'una vegada i sempre sembla bo que ho repetim: el problema és polític, el problema és polític, el problema és polític i, per tant, requereix una solució política, no una confrontació jurídica que, per cert, ja hem guanyat.

Els qui han apostat per reprimir, per fer un ús indegut del dret i per creure que tot se solucionaria en l'àmbit de la jurisdicció de l'estat s'han equivocat i han causat un perjudici tan elevat que, a data actual, resulta difícil de dimensionar.

Desmuntar la bastida jurídica creada per reprimir sol ser una tasca complexa, costosa, ingrata, no exempta de riscos i mai ràpida

Algun dia s'haurà de fer aquesta anàlisi i es veurà on ha estat la malversació i quin ha estat l'autèntic cop a la democràcia; ara no és el moment —ni els ànims ho permetrien— perquè un exercici d'aquestes característiques requereix serenitat d'esperit i perspectiva històrica, però que no hi hagi dubte que es farà.

L'important, en tot cas, no és atribuir culpes —ja hi haurà temps— sinó identificar causes, mètodes i culpables per evitar repetir aquests errors i apartar-ne els responsables, és a dir, aquells que ens han arrossegat fins aquest punt que, moltes vegades, sembla com de no retorn.

El dret mai no va ser la solució, molt menys ho era el penal, i fer creure que tot el fet fins ara en aquesta via és el correcte i provar de continuar conduint pel carril contrari, no és més que un símptoma d'una cosa molt més profunda: el dret s'ha utilitzat com a arma per destruir i no com a instrument per solucionar conflictes o problemes i, en tot cas, mai un conflicte polític es podrà solucionar a través de la seva judicialització.

Desmuntar la bastida jurídica creada per reprimir sol ser una tasca complexa, costosa, ingrata, no exempta de riscos i mai ràpida. Del que no hi pot haver dubte és que s'aconseguirà i tenim els resultats per demostrar-ho, però, per molt que guanyem, el problema no estarà resolt perquè alguns s'entossudiran a viure instal·lats en el relat autocomplaent que han construït i difós, però, sobretot, perquè no seran capaços de rectificar.

En qualsevol cas, el problema d'una estratègia tan desencertada, totalitària, errada i perversa no són les derrotes que hi és i continuarà patint sinó el fet d'haver empès el conflicte cap a un àmbit del qual difícilment hi ha tornada enrere.

Quan els problemes s'enquisten i se'ls dona una mala solució solen transformar-se en situacions impossibles de preveure i, sobretot, de controlar o mantenir en un àmbit concret.

En el cas del conflicte entre Espanya i Catalunya o entre Catalunya i Espanya s'ha abandonat ja l'àmbit de l política i s'ha endinsat en el del desamor... i, alerta, perquè d'aquí a l'odi hi ha només un pas.

Sí, fer voltes per Catalunya, que és una cosa que recomano i molt, tal com he fet recentment, parlar amb la seva gent, saber com es van fer moltes coses, per què es van fer, per a què es van fer i quines eren les respostes que s'esperaven, serveix per dimensionar com de profund és el problema i, sobretot, com d'equivocada és la resposta que va donar i està donant l'Estat.

Els que han de solucionar aquest problema haurien de ser conscients que hi ha realitats que sempre hi seran: Catalunya i Espanya sempre seran veïnes i, per tant, el que realment ha de buscar-se és una via perquè aquesta relació sigui el més correcta, fins i tot cordial, possible.

Ha arribat el moment d'abandonar l'ús abusiu del dret, de l'etnocentrisme judicial i el terraplanisme polític

No és viable pretendre imposar unes determinades maneres d'entendre la realitat, ni una estructura d'estat incompatible amb els sentiments de la majoria dels catalans, ni, molt menys, continuar utilitzant el dret per aconseguir el que políticament, jurídicament i emocionalment s'ha perdut. Continuar per aquest camí només servirà per acabar de caminar un camí molt perillós: el que va del desamor a l'odi.

El problema del desamor és que una vegada instal·lat resulta pràcticament impossible de tornar enrere i, per això, cada dia estic més convençut que és moment de reflexionar i de provarde preservar allò que encara podria ser salvable com és el respecte mutu.

En definitiva, ha arribat el moment d'abandonar l'ús abusiu del dret, de l'etnocentrisme judicial i el terraplanisme polític per endinsar-nos en un territori que a aquest costat del Pirineu em sembla inexplorat: el del reconeixement mutu com a subjectes polítics, el del diàleg honest, el de la recerca de solucions sense condicions prèvies. En el fons, es tracta d'avançar cap a un esquema democràtic de solució de conflictes que permeti consolidar el respecte mutu i, si les coses es fan bé, recuperar l'afecte, no pas l'amor, que permetrà una convivència veïnal adequada i pròpia de dos estats democràtics i de dret.