Ara que sembla que els indults es poden fer realitat, potser és hora que tots tinguem clares algunes coses que són rellevants i que, sens dubte, marcaran l'agenda juridicopolítica en els pròxims mesos.
La concessió de qualsevol indult, més quan són parcials, no suposa de manera immediata l'alliberament dels afectats. Això és així perquè la llei estableix un curs d'acció que implica una sèrie de tràmits que, obligadament, han de complir-se i que poden trigar, fins i tot mesos.
Una vegada publicats al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), i notificats al tribunal sentenciador, aquest òrgan jurisdiccional haurà de procedir a activar els tràmits per dur a terme una nova liquidació de les penes corresponents per així saber quant temps queda per complir.
L'elaboració d'una nova liquidació de condemna comporta que el tribunal sentenciador, en aquest cas la sala segona del Suprem, requereixi a l'administració penitenciària perquè els remetin un nou "full de càlcul" de compliment, que és el document mitjançant el qual les presons calculen el temps que s'ha complert i el pendent de complir.
Aquest tràmit, que sol tardar algunes setmanes, s'emplenarà de la manera més ràpida possible per part de les diferents presons involucrades i, amb aquest document a la mà, serà, una vegada més, la sala segona la que farà una liquidació provisional de les penes, i traslladarà el resultat a les parts perquè es pronunciïn.
Serà en aquest punt on tots haurem d'estar molt atents en la interpretació que faci la sala segona respecte al denominat concurs medial, segons el qual, d'acord amb el previst a l'article 77.3 del Codi Penal, "s'imposarà una pena superior a la que hauria correspost, en el cas concret, per la infracció més greu".
Haurem d'estar molt atents, com dic, a quina acaba sent la mètrica penològica que consideri la sala segona que és d'aplicació, però sense oblidar-nos que en la mateixa sentència del 14 d'octubre del 2019 van deixar establert que "el delicte de malversació, com a expressió de la deslleialtat a l'administració dels fons públics, forma part de la referència típica integrada per una actuació «fora de les vies legals», que és el que precisament exigeix el delicte de sedició. Queda així patentitzada la seva instrumentalitat respecte de la finalitat sediciosa, en el sentit de l'art. 77.3 del CP".
Dit més clarament: en la sentència el Suprem va establir que la malversació era el mitjà per a la sedició i, per tant, va imposar la pena corresponent a la sedició... Veurem si ara no obliden el que van dir, però, en tot cas, el marge interpretatiu del decret d'indult vindrà establert pel govern central i no pel Suprem.
Tant la concessió dels indults com els peatges que s'han hagut de passar per obtenir-los són decisions estrictament polítiques, i es tornarien a cometre els greus errors del passat si es deixa el poder de decidir sobre la política en mans dels qui no estan cridats a complir aquesta funció
Un cop dut a terme l'esmentat tràmit, i sense que la llei estableixi un marc temporal perquè es materialitzi, la sala segona dictarà les interlocutòries corresponents de liquidació de les condemnes i, a partir d'aquestes interlocutòries, una vegada siguin fermes, les presons hauran de fer nous càlculs per, sobre aquesta base, establir els beneficis penitenciaris que corresponguin a cadascú.
En definitiva, el temps que passi entre la concessió dels indults i la materialització efectiva en la situació dels presos serà, tenint en compte tot això, el que vulgui determinar la sala segona del Tribunal Suprem, perquè, com estableix la llei: "L'aplicació de la gràcia haurà d'encomanar-se indispensablement al tribunal sentenciador".
En paral·lel a tot això, estic convençut que, a instàncies com a mínim de Vox, es jugarà una altra partida, aquesta vegada davant de la sala tercera del Suprem, la qual, com a element clau de les seves deliberacions, tindrà en consideració l'informe emès per la sala segona on s'oposa a l'esmentada mesura de gràcia.
Molt s'ha especulat sobre el parer que adoptarà el Suprem, sala tercera contenciosa, i sobre la legitimació que puguin tenir el Partit Popular i Vox per interposar els esmentats recursos. No són poques les persones que han parlat insistentment d'una sentència concreta, però crec que, en material de legitimació activa, al final, i depenent de com es compongui la sala que ha de resoldre, es pot acabar donant per bons els arguments de la 2013/11507 STS de 20 de febrer de 2013.
Aquesta sentència es va pronunciar sobre la legitimació com a parts dels recurrents. En aquesta ocasió, el Suprem va establir —en contra del criteri de l'Advocacia de l'Estat— i basant-se en una doctrina constant del Tribunal Constitucional, que "l'interès legítim és qualsevol avantatge o utilitat jurídica derivada de la reparació pretesa".
Amb un criteri tan ampli en matèria de legitimació activa, serà senzill per a ells admetre que, com a mínim, Vox sí que té aquesta capacitat d'instar un procediment per intentar anul·lar els reials decrets de concessió dels indults i, a més, en cas que això s'admeti, res no impediria que, igualment, es pugui acceptar que s'ha de suspendre cautelarment l'execució dels esmentats decrets.
Per molt complex que sigui l'escenari a partir de la concessió dels indults, com a decisió política que és, hauria de ser respectada pels tribunals per així garantir aquesta separació de poders que tant reclamen quan algú critica alguna resolució judicial
En resum, els indults —que són una decisió estrictament política— acabaran sent judicialitzats com judicialitzat està el conflicte entre l'Estat i l'independentisme català. Per tant, i sigui com sigui, el desenllaç d'aquest episodi està molt lluny de produir-se de manera ràpida, perquè, com es pot veure, estem davant d'una matèria complexa, amb múltiples arestes i no totes elles, segurament una petita part, controlables des de la política.
Ara bé, per molt complex que sigui l'escenari a partir de la concessió dels indults, no hi ha cap dubte que, com a decisió política que és, hauria de ser respectada pels tribunals per així garantir aquesta separació de poders que tant reclamen quan algú critica, que no interfereix, alguna resolució judicial.
Tant la concessió dels indults com els peatges que s'han hagut de passar per obtenir-los són decisions estrictament polítiques. Partint d'aquesta perspectiva, es tornarien a cometre els greus errors del passat, els que ens han portat fins a aquest punt, si s'intenta judicialitzar la política i es deixa el poder de decidir sobre la política en mans dels qui no estan cridats a complir aquesta funció dins de l'Estat, per molt que els agradi fer-ho.
Dubto molt que els indults siguin la solució al conflicte entre l'Estat i l'independentisme català, però respecto, i molt, la decisió política dels qui han apostat per l'esmentada sortida.
Dit això, els qui s'omplen la boca amb la Constitució, i abans de posar rumb a Colón, haurien de recordar que Espanya, almenys sobre el paper, es defineix com "un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític", la qual cosa implica, necessàriament, una separació de poders clara i rotunda. L'incompliment sistemàtic d'aquests valors és el més gran dels seus problemes... i no l'independentisme, que, per definició, entra dins del denominat "pluralisme polític".