Els últims anys de repressió indiscriminada contra l'independentisme ens han fet acostumar a les males notícies en la jurisdicció interna i, per això, la recent sentència per la qual s'absol Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig ha pogut sorprendre propis i estranys.
Aquesta sentència no és fruit de la casualitat, sinó producte d'una feina molt ben feta, d'una gran estratègia jurídica i determinació defensiva molt clara, que, en definitiva, és l'única manera en què es poden abordar desafiaments d'aquesta envergadura. I, a això, s'hi ha de sumar l'honestedat intel·lectual i professional de dos jutges que han sabut assumir, amb valentia i determinació, el cost personal que tindrà la resolució que han dictat.
Després de llegir-la amb deteniment, és evident que estem davant d'una sentència fundada en dret, amb una raonada i, certament, metòdica i lògica valoració de la prova practicada i emmarcada en una concepció democràtica dels fets i del dret aplicable, per la qual cosa resulta francament complex plantejar-se una revocació, sigui en via d'apel·lació o, posteriorment, cassació... Encara que ja hem vist de tot.
Com en aquesta causa l'única acusació l'ostenta la Fiscalia, dependrà d'ella si es recorre o no la sentència. Si es fa, primer s'hauria de fer en apel·lació davant de la sala d'apel·lacions de la mateixa Audiència Nacional i després, i en funció del resultat, es podria presentar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
En qualsevol cas, el recorregut processal específic que pugui tenir aquesta sentència no és el més rellevant en aquests moments, sinó el recorregut que tindrà des d'una perspectiva més global, és a dir, com afectarà el conjunt de procediments que es van obrir a partir de l'1-O. És allà on més rellevància pot tenir i això per diversos motius.
L'1-O no va ser una conjunció de delictes, sinó un exercici democràtic ampli, massiu i col·lectiu, que només els qui viuen ancorats en el passat poden concebre com a criminal, i això ja no només ho veuen a Europa
El que, entre altres coses, ha demostrat aquesta sentència és que una valoració de la prova diferent, més objectiva, democràtica i ajustada condueix, irremeiablement, a un resultat molt diferent de l'establert pel Tribunal Suprem. Això és, justament, el que va resoldre el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein el juliol del 2018 i que tant va enfadar el Suprem i tot patriota de polsereta com déu mana.
Els fets, aquests pels quals avui nou persones compleixen condemna, no són constitutius de delicte i només s'entén una condemna des d'una valoració de la prova molt especial i errònia, que és el que va fer el Suprem i que tant dolor està causant.
Quan una sentència ve predeterminada, sigui per les causes que sigui, la valoració de la prova sempre s'aparta de les regles legalment establertes per a aquesta funció jurisdiccional, i el resultat, necessàriament, acaba sent erroni i, per tant, injust. Al contrari, quan se segueixen les regles de la lògica, de la crítica sana i es valora en funció de criteris racionals i assumibles per un ciutadà mitjà, llavors s'arriba a un resultat correcte, sigui de condemna o d'absolució.
La sentència dels magistrats Sáez i Vieira és un exemple de correcta valoració de la prova i, sense entrar en detalls, un bon exemple és com aborden la ingent quantitat de vídeos dels fets de l'1 d'octubre del 2017.
Sobre aquests vídeos, ambdós conclouen: "Aquests documents constitueixen una anècdota del que podria haver passat la jornada de l'1 d'octubre en centenars de centres. Resulten de difícil comprensió i només permeten conèixer el clima de tensió que es va viure".
I, ves per on, la conclusió a la qual va arribar el Tribunal de Schleswig-Holstein, després de visionar els 72 vídeos que els va remetre el jutge Llarena, va ser idèntica i afirmava que els vídeos no permetien establir cap conducta delictiva.
La sorpresa no és que aquests dos tribunals comparteixin la mateixa valoració, sinó que una instància que presumeix de tant coneixement i imparcialitat no ho vegi de la mateixa manera i, a més, li doni un caràcter totalment oposat i criminalitzador. L'explicació, segurament, està en la manera d'entendre el dret i en la manera en què s'ha utilitzat per implantar una determinada visió política més que per fer justícia.
D'aquests plantejaments tampoc no s'allunya gaire el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides o la Cambra del Consell de Brussel·les pel que fa al que hi ha darrere de la persecució dels independentistes catalans i, més tard que d'hora, s'acabarà de configurar una imatge clara d'una cosa que venim dient des de fa ja més de 3 anys.
Dit d'una forma més clara: des de baix i des de dalt o des de dins i des de fora s'està començant a demostrar que la concepció que ha mantingut el Tribunal Suprem, i els seus més fervents seguidors, sobre els fets de l'1-O no es correspon amb la realitat i, a més, aquests fets disten molt de ser delictius.
Aquesta sentència obre el camí perquè els altres jutges que vulguin actuar amb independència, racionalitat i honestedat intel·lectual, sense mirar de reüll el Suprem, puguin arribar a conclusions similars
Òbviament, l'absolució de Trapero, Laplana, Soler i Puig no produirà conseqüències immediates en els condemnats del procés; afirmar el contrari seria enganyar, però sí que les està produint des de ja en relació amb la construcció judicial muntada per reprimir els independentistes, i això ja és molt positiu.
No eren pocs els que van creure que una vegada que el Tribunal Suprem establís uns fets provats i els subsumís en unes normes concretes, cap tribunal no podria contradir-lo. En aquest punt s'han equivocat, perquè qualsevol jutge i tribunal ha de ser lliure i independent a l'hora de valorar les proves i arribar a les seves conclusions, en aquest cas absolutòries.
Aquesta sentència, a més de tot l'anterior, obre el camí perquè els altres jutges que vulguin actuar amb independència, racionalitat i honestedat intel·lectual, sense mirar de reüll el Suprem, puguin arribar a conclusions similars quan els toqui jutjar les més de 2.850 represaliats pendents de judici arran dels esdeveniments de l'1-O.
L'1-O no va ser una conjunció de delictes, sinó un ampli, massiu i col·lectiu exercici democràtic, que només els qui viuen ancorats en un passat, del qual cal desprendre's com més aviat millor, poden concebre com a criminal, i això ja no només ho veuen a Europa. Segurament aquesta és l'aportació més important d'una sentència que, com dic, és justa, no per les absolucions, que també, sinó perquè respecta els drets fonamentals i els principis democràtics bàsics.
I és així perquè la sentència també recorda una cosa que prediquem des de fa ja massa temps: el nostre ordenament jurídic comprèn també aquelles normes dictades al si de la Unió Europea i que garanteixen els nostres drets i llibertats, com són les contingudes a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.
En definitiva, de Schleswig a Trapero es va demostrant que per molt que es judicialitzi la política, al final, quan hi ha honestedat, el dret acaba posant les coses al seu lloc.