Com més avancem en la defensa dels exiliats, més m'adono que existeix un desenfocament de tal magnitud que costa pensar que els mateixos que han portat el tema judicial fins al punt en què es troba siguin capaços de reconduir-lo a un punt que permeti superar una etapa tan inútil com nefasta de la judicialització de la política.
Sembla, i sempre em puc equivocar, que el desenfocament prové d'una concepció de la realitat que és tan local que no els deixa veure que els seus esquemes, mètodes i solucions no troben encaix més enllà del Pirineu, i això és greu, perquè és tant com quedar-se mirant el dit en lloc de fixar-se en els cràters de la lluna, els quals, per cert, són visibles des de la distància, si un s'hi fixa bé.
Exemples d'aquesta mena de visions confuses, més aviat borroses, que impedeixen de veure la realitat, n'hem tingut molts i, encara que sembli sorprenent, es van repetint una vegada i una altra sense que ningú sigui conscient de la vida tan curta que tenen, encara que per al consum intern poden servir... per una estona.
Ara ja sabem que el Tribunal Constitucional ha rebutjat, d'una tirada, 33 recusacions correctament presentades i fonamentades en contra de dos dels nous magistrats del Tribunal Constitucional i tot l'esforç i imaginació s'ha centrat a buscar la via per inadmetre-les amb l'excusa d'evitar una mena de paralització de l'esmentat tribunal.
La solució que hagin trobat, i que coneixerem quan siguin notificades les interlocutòries corresponents, sens dubte que s'estavellarà, una vegada més, contra aquesta muralla europea que cada dia es fa més i més infranquejable per als qui consideren el dret un instrument d'opressió i control social en lloc d'una tècnica de solució de conflictes.
En realitat, solucionar aquest tema era senzill, però han acabat fent el que els ha semblat, però això no vol dir que hagin superat un escull que no és culpa dels exiliats ni de la seva defensa, sinó dels criteris seguits per elegir els components del mateix Tribunal Constitucional i la idoneïtat d'aquests per assumir temes amb garanties d'imparcialitat.
Els criteris que hem utilitzat a l'hora de plantejar aquestes i les anteriors recusacions són tots els que, prèviament, han establert els grans tribunals europeus i, per tant, tots són àmpliament coneguts per qualsevol jurista com cal i, per tant, clarament previsibles.
No hem plantejat res sobre el que el dret europeu no s'hagi pronunciat anteriorment i aquests criteris, insisteixo, eren i són coneguts, per la qual cosa no poden sorprendre ningú.
Rebutjar les recusacions plantejades, que és el que ha passat, i pretendre que Europa avali Arnaldo com a persona idònia per formar part d'un Tribunal Constitucional és demanar massa a Europa
Pensar ―i mirar de justificar― que les recusacions no són més que maniobres dilatòries o artificis de picaplets és tant com pretendre tapar el sol amb les mans. No són artificis i, és més, per a la defensa de l'exili, no hi ha res millor que el fet que s'esgoti ràpidament la via interna, cosa que ens permet arribar, més aviat, a tribunals europeus. Per la qual cosa, no hi ha res més allunyat de les nostres intencions que dilatar el cas i aquest plantejament sembla més aviat una excusa de mal pagador.
La garantia del dret al jutge imparcial, ben absent en tot el procés seguit en contra dels exiliats, és un dret fonamental reconegut, per exemple, a la mateixa Constitució espanyola, al Conveni Europeu de Drets Humans i a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.
És a dir, les recusacions es basaven en l'exigència d'un dret i no en les ganes d'empipar, que és com ho deuen entendre aquells per als quals el dret és només un conjunt de referències i no un marc de convivència.
Com dic, estic convençut que han trobat una solució i que l'estan venent com una resposta contundent a un nou desafiament dels exiliats, però el problema és que aquesta solució tindrà, com totes les que han anat buscant aquests anys, un recorregut tan curt com el que han tingut les altres respostes sorgides de l'imaginari nacional, en lloc de procedir dels llibres de dret.
Justificar davant dels tribunals europeus 33 inadmissions a limine d'altres tantes recusacions sense que això sembli la resposta a una causa general contra l'independentisme català serà tasca impossible, d'això n'estic segur.
Des que els avui exiliats van decidir continuar la seva lluita des d'un escenari jurídic imparcial, tot plegat ha partit d'una premissa que alguns continuen sense assumir: en un context europeu, les respostes nacionals tenen un escàs recorregut.
Rebutjar les recusacions plantejades, que és el que ha passat, i pretendre que Europa avali Arnaldo com a persona idònia per formar part d'un Tribunal Constitucional és demanar massa a Europa. En realitat, és demanar-li que rebaixi els criteris en matèria de drets fonamentals fins a uns nivells que implicarien que no actuï com Europa, i això no passarà.
Una cosa semblant passa amb la recusació que hem plantejat respecte al jutge Llarena en el Tribunal Suprem. Creure que a Europa s'entendrà que un jutge que és premiat per perseguir els exiliats i que ho fa en un acte al qual assisteixen, entre altres, una representació de Vox, que és acusació popular, continua sent imparcial, és tant com pensar que més enllà del Pirineu també creuen que la Terra és plana.
No entenen Europa i mentre no l'entenguin, serà molt difícil, segurament impossible, que trobin respostes que a Europa estiguin disposats a comprar
Les recusacions, que haurien d'haver estat abstencions, no són accions pensades per empipar ni fer-los passar una mala estona als qui des de les seves corresponents talaies veuen un escenari que ja ningú no veu, sinó que són mesures necessàries per intentar restaurar els exiliats en els seus drets fonamentals o, almenys, posar en evidència que aquí això no s'aconseguirà.
Mai no hem concebut la defensa en clau interna o nacional, sinó en clau europea i internacional i, per tant, tot allò que fem no hauria de ser vist ni avaluat des d'una perspectiva que ja s'ha demostrat errònia, sinó sota el prisma d'una Europa sense fronteres concebuda com a espai de llibertat, en el qual es garanteixen els drets de les minories.
Qualsevol resposta que no assumeixi aquest escenari és, insisteixo, una sortida en fals, una vegada més, que portarà a un nou fracàs d'unes tesis que, clarament, s'han demostrat equivocades i incapaces de passar pel sedàs democràtic que ha establert la jurisdicció europea.
Pensar, com fan alguns, que Europa no els entén o que no tenen sort a Europa és un error; en realitat, el problema és just el contrari: no entenen Europa i mentre no l'entenguin, serà molt difícil, segurament impossible, que trobin respostes que a Europa estiguin disposats a comprar.
Ja han arribat grans titulars i explicacions sobre la forma en què han posat els "colpistes" al seu lloc, però res d'això tindrà un gran recorregut ni servirà per solucionar un problema que, fa anys que ho dic, no és judicial sinó polític.
Potser, i sempre pensant que hi hagi algú al volant, la solució passa, com en futbol, per treure nous jugadors al camp i que amb les energies i les idees renovades puguin trobar la sortida del laberint en el qual s'han ficat solets.
El que no podran dir, perquè serà fals, és que no els ho hem posat fàcil i no els hem indicat, escrit a escrit, per on han d'anar si volen abandonar l'embolic en el qual s'han ficat.
N'hi ha prou amb fer una atenta lectura al conjunt dels nostres escrits i, fins i tot, només caldria que es fixessin en alguns, perquè trobin el camí a Europa i la sortida del laberint... En qualsevol cas, de solució n'hi ha, però no és la que estan pensant. No els donarem més pistes.