Malgrat la ràbia que provoca sentir la declaració del tinent coronel Baena, també conegut com a Tácito, se'n poden treure una sèrie de conclusions que expliquen d'on ve tot, i què es pot continuar esperant d'un judici que no hauria d'haver començat mai. El més destacable, a parer meu, són tres coses: queda clar que en algun element del seu testimoni va mentir, que els fets que es jutgen no són els del 20-S i l'1-O, i que hi ha qui és capaç de retorçar el dret fins a límits incompatibles amb un estat democràtic i de dret.

Acreditar que un testimoni ha faltat a la veritat no sempre és una tasca fàcil, i moltes vegades i per lògica jurídica només es pot fer quan ja és massa tard. En el cas de Baena sembla que tenim elements per poder-ho acreditar ja: les seves pròpies manifestacions gravades en què va reconèixer que no només està al darrere del compte de Twitter a nom de Tácito sinó que aquest el gestionava un col·lectiu o grup de persones.

L'activitat del col·lectiu Tácito és prou reveladora del posicionament ideològic d'un grup de persones entre les quals, com a mínim, hi ha el coronel de la Guàrdia Civil Baena, que entre altres funcions ha estat el director operatiu de la investigació policial en què se sustenta l'acusació en el cas del procés. La importància no és pas poca si tenim present el que estableix la llei de Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat com a principi bàsic: el deure d'"actuar, en el compliment de les seves funcions, amb absoluta neutralitat política i imparcialitat i, en conseqüència, sense cap discriminació per raó de raça, religió o opinió".

Si Baena, àlies Tácito, va actuar vulnerant l'esmentat precepte legal, no hi ha dubtes que el que va fer ell i els seus subordinats està viciat de nul·litat i, per tant, no s'hauria de valorar com a prova de càrrec. Òbviament, tot plegat independentment de les altres responsabilitats que se li poguessin exigir directament.

En qualsevol cas, el més rellevant del testimoni de Tácito no seria la seva falta d'afecció a la veritat sinó l'origen de tota la investigació i, sobretot, el moment que es comença a investigar el procés polític independentista i sobre el que es basa. Ha estat a preguntes de la fiscal Consuelo Madrigal, abans fiscal general de l'Estat, que Tácito va reconèixer que investigava el procés des de l'any 2015 seguint instruccions del llavors fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Javier Zaragoza.

Sí, a vista de tothom, l'una i l'altre han posat sobre la taula una cosa molt greu: l'objecte d'investigació no són pas fets concrets sinó un procés polític determinat. En termes jurídics es diu "investigació prospectiva", però en termes reals es diu qüestionament democràtic... Com que no els agradava una determinada deriva política calia investigar-la per si en algun moment hi havia elements que es poguessin judicialitzar i acabar en un procés penal, tal com ha passat finalment.

Javier Zaragoza va donar ordres, sempre segons Tácito, d'investigar el llavors Govern de Catalunya, i a partir del 2015 així ho han estat fent. Un fiscal va considerar que una declaració de sobirania d'un parlament autonòmic podria ser constitutiva d'una sèrie de delictes i, per tant, calia posar en marxa una investigació penal. Dit clarament: per a un fiscal de l'Audiència Nacional, ara al Suprem, una declaració política, després anul·lada pel Constitucional, era una base prou sòlida per atribuir-se competències que no tenia, per posar en marxa una investigació i per gastar-se una ingent quantitat de diners en la persecució del dissident.

Ara, i no pas abans, s'entén per què Llarena posa en marxa la seva ordre de processament fent un recorregut històric molt anterior als fets pels quals finalment s'acaben acusant. Algú dirà que això és posar els fets en context, però veient el que ha declarat Tácito no sembla que el procés fos el context sinó allò autènticament investigat i criminalitzat, i els fets del 20-S i de l'1-O són l'excusa que permetrà encaixar una persecució política en determinats tipus penals.

Aquesta sola revelació és suficient per entendre que estem davant un judici polític. No importava el 2015, com no importa ara: els fets concrets pels quals tants polítics catalans s'asseuen al banc dels acusats, el que és autènticament rellevant, des de la perspectiva de l'acusació, és el procés no pas com a realitat criminal sinó política... A partir d'aquí tot el que passi, i passarà, és absolutament previsible.

Criminalitzar el procés, ja des del 2015, és un exercici complex que demana uns coneixements jurídics no menystenibles i, a més, una autèntica estratègia a llarg termini que, quatre anys després, porti fins a un judici en què es condemnarà una part important dels líders del procés no pel que hagin fet, que no han fet res, sinó per haver desplegat un programa polític que no agradava a les entranyes d'un estat que es defensa molt bé en el fang.

Retorçar així el dret no és senzill. No està a l'abast de qualsevol i només aquells que coneixen molt bé el dret i els foscos ressorts d'un estat, a qui li continua costant democratitzar-se, pot dissenyar, implementar i sortir victoriós d'un exercici tan complex com aquest. I, mireu per on, no seria la primera vegada que es fa, i no seria la primera vegada que s'aconsegueix. Abans es va estructurar el "tot és ETA", i ara estem en el "tot és el procés". Les realitats, processos i contextos són absolutament diferents, però la resposta del deep state és la mateixa i sempre demana distorsionar el dret fins a límits incompatibles amb un estat democràtic.

Quan es posen en marxa aquesta mena de maquinàries ja no ens pot estranyar res. Es criminalitzen actuacions polítiques, es criminalitzen acudits i opinions, es criminalitzen símbols i persones. L'adversari polític passa a ser l'enemic. Contra l'enemic s'hi val tot i, a partir d'aquí, no només es travessa la barrera del Codi Penal i es creuen impunes, sinó que també s'engeguen empreses criminals sense ni tan sols preveure les conseqüències.

En aquesta lògica, el dret és un instrument i una referència, les fronteres no són un límit sinó una oportunitat, i la tecnologia és un mer instrument que permet avançar en l'aniquilació de l'enemic i que fins i tot arriba a relativitzar i infravalorar la capacitat del contrari, i, sobretot, la d'altres sistemes policials i judicials.

En qualsevol cas, i sense aturar-nos en les tortuositats d'un procés que no hauria d'haver existit, el més important és que hagi estat justament Tácito qui ens ha donat els elements essencials per acreditar que aquest és un judici polític en què s'investiga, es jutja i es condemnarà el procés pegant al cap dels acusats.

Madrigal va interrogar Tácito sobre l'origen de tot no pas per blanquejar una investigació prospectiva sinó per deixar-ho clar al Tribunal, per si encara no l'hi tenien. Que aquí els fets no importen... Això no va de fets sinó d'ideologia i de la indissoluble unitat de la nació espanyola.