No puc presumir ni d'haver conversat llargament ni conegut a fons personalment Arzalluz. Això, en primer lloc, per raons de la meva pròpia situació professional durant els anys de l'anomenada Transició, i en segon lloc, perquè la meva arribada a la primera línia política va ser relativament tardana, la qual cosa va fer que la meva relació amb ell, encara que jo seguís la seva trajectòria molt de prop, fora esporàdica, fins ben entrada la dècada dels noranta.

Al contrari d'amics meus de Vitòria-Gasteiz, que ja en la clandestinitat militaven i tenien importants càrrecs interns en el PNB, com podria ser el cas de qui va arribar a ser conseller de Justícia del Govern Basc Joseba Azkarraga ―amb qui coincidia en activitats culturals o reunions clandestines―, o Patxi Ormazabal ―després president de les Juntes Generals, regidor a Vitòria-Gasteiz i conseller de Territori i Medi Ambient, a més d'integrant de la meva quadrilla―, no vaig militar al PNB. No obstant això, a més de la meva proximitat a molts dels seus postulats, he de dir que sentia una gran atracció per la figura política d'Arzalluz, i, sobretot, per aquella grandíssima capacitat oratòria que electritzava a aquelles desenes de milers de militants que any rere any es reunien en l'Alderdi Eguna, Dia del Partit.

La meva primera imatge em porta el record d'un míting en la campanya estatutària de 1979, en el Frontó de Bergara, on jo vaig cantar, al costat dels oradors, entre els quals es trobava Xabier Arzalluz, i també Carlos Garaikoetxea; encara tinc gravada a l'arxiu dels meus records la imatge de com acompanyava Arzalluz el ritme de les meves cançons amb el moviment dels seus peus.

Més tard, entre 1983 i 1985, vaig ser responsable de premsa i portaveu de Presidència del Govern Basc amb Garaikoetxea i, conseqüentment, em va tocar viure la greu crisi entre el govern del lehendakari Garaikoetxea i la cúpula del PNB. En aquell moment Arzalluz havia deixat la presidència de l'EBB i el president del partit era Román Sudupe. Però tot i l'absència de la primera fila d'Arzalluz, que es trobava, crec recordar, a Cambridge, tothom l'assenyalava com l'ordidor de l'assetjament del partit sobre el govern. Van ser temps durs, per uns i altres. Jo vaig aprimar-me diversos quilos (parlava de broma de la "dieta Arzalluz"). Ho vam passar molt malament, fins a la nostra sortida del govern. Allà vaig aprendre algunes lliçons de vida, com la de veure com persones que havien donat suport a Garaikoetxea i li havien jurat fidelitat eterna, van ser els primers a enviar telegrames d'adhesió incondicional al lehendakari Ardanza. Com jo m'havia quedat a Ajuria Enea per donar la benvinguda al nou lehendakari, aquells telegrames s'amuntegaven sobre la meva taula.

Va venir l'escissió, i la gran separació personal entre Arzalluz i Garaikoetxea, moment traumàtic en el qual jo em vaig afiliar a Eusko Alkartasuna, un projecte il·lusionant que uns lustres després llanguirà des de la seva inicial efervescència. Va ser llavors quan Arzalluz va desenterrar aquella frase ignasiana: "En temps de desolació, no fer mai mudança", que crec que va interioritzar el seu partit de forma general i amb disciplina espartana. Això, a més d'alguns encerts estratègics, com ordir el pacte amb Felipe González per tallar de soca-rel l'oportunitat d'un govern d'EA, Euskadiko Ezkerra i Partit Socialista d'Euskadi presidit per Garaikoetxea, obrint aquella etapa d'Arzalluz que Ramon Zallo defineix com la de l'Arzalluz pragmàtic, d'ordre i tacticista, de la qual les fites més notables van ser la cohabitació del PNB amb el PSE ―i amb EA del 95 al 98―, i els pactes amb González primer i amb Aznar després.

Descansi en pau un gran home culte i patriota, que deixa una gran empremta dins i fora d'Euskal Herria

Més tard, arribaria el període d'assetjament espanyolista d'Aznar i Mayor Oreja, en connivència amb el PSE de Nicolás Redondo, en què Arzalluz vira cap a l'Arzalluz més explícitament sobiranista, cosa que el farà pujar en el ranking com a enemic número u de l'espanyolisme, que no va dubtar a denigrar-lo tant com va poder, fins al punt de manipular i trastocar moltes de les seves frases; ¿qui no recorda allò de "uns mouen l'arbre i uns altres recullen les nous", que la Brunete mediàtica ―feliç terme encunyat pel seu sempre fidel i notable seguidor Iñaki Anasagasti― va interpretar com que els que movien l'arbre eren els d'ETA i els que recollien les nous els del PNB, quan, en realitat, Arzalluz es referia textualment a ETA i Herri Batasuna?

En aquesta fase es va produir el retrobament, sempre difícil, d'Arzalluz amb Garaikoetxea. Davant l'assetjament del PP i el PSOE, Garaikoetxea va llançar la famosa frase "a grans mals, grans remeis" i va proposar la coalició PNB-EA, que va concitar els majors suports que hagin aconseguit mai els dos partits: 604.222 vots que van fer arrossegar per terra el PPSOE. Ho vaig viure en primera persona, acompanyant en la llista a Juan José Ibarretxe i Joseba Egibar, en una campanya en què vam poder comptar amb la participació activa d'Arzalluz i Garaikoetxea. Aquí sí que vaig compartir moltes estones amb Arzalluz.

Quan es miren i analitzen els fets des de la distància temporal, és inútil preguntar-se què hauria passat si els camins de persones i partits no s'haguessin separat. El que sí que crec que és pertinent és constatar que la distància et fa adonar de la quantitat de temps i energies que gastem moltes vegades en combatre'ns i fins i tot en destrossar-nos. Per això sempre he estat un fervent defensor dels acostaments entre els diferents corrents del sobiranisme, sigui a Euskal Herria, sigui a Catalunya, com a arma imprescindible per concertar estratègies i combatre el que ara veiem en tota la seva magnitud: la volta de l'Estat i els seus poders fàctics reticents a les llibertats nacionals de les nacions que l'integren. Arzalluz ho va veure venir i no va amagar mai la seva oposició frontal.

Xabier Arzalluz va dedicar l'última etapa de la seva vida a les seves passions de sempre, família, estudi, docència, i també a compartir idees i activitats que el seu propi partit es mira amb distància ―com el seu suport a Gure Esku Dago― o a conrear acostament amb persones amb qui va estar enfrontat. Arzalluz en tota la seva dimensió, pragmàtic i tacticista, i l'inequívocament sobiranista, finalment respectat per tots els que defensen l'exercici del dret d'autodeterminació de les nostres nacions.

Goian bego. Descansi en pau un gran home culte i patriota, que deixa una gran empremta dins i fora d'Euskal Herria.