Vaig aterrar a Barcelona després del llarg, penós i humiliant procés de l'Estatut del 2005. Justament quan a Euskadi, els de sempre, és a dir, els que parlen molt de pluralitat i poc o gens la practiquen (han hagut de passar 40 anys perquè els socialistes no fossin suficients per sumar els seus vots a la dreta bàsicament antibasquista i s'hagi produït un canvi tan esperat com a saludable a Navarra), ens parlaven que s'havien de fer les coses com a Catalunya, on l'Estatut s'havia consensuat amb gairebé el 90% dels vots del Parlament. Avui, fins i tot les pedres saben que l'Estat espanyol no respecta ni el 90%, ni el 51%, ni de bon tros el 48% (com tampoc va respectar, amb la inestimable ajuda del PSOE, la majoria absoluta del Parlament Basc i no va concedir ni tan sols l'admissió a tràmit al Congrés de la proposta de Nou Estatut impulsada pel govern del lehendakari Ibarretxe).

En aquells temps érem els menys els que ja consideràvem inevitable treballar per la independència per aconseguir que Catalunya fos el que es mereixia, un país millor, i acabar amb la submissió a Espanya, submissió de la qual era genuïna expressió el drenatge de recursos que significava el dèficit fiscal, insostenible i injust; ja en aquell temps havien ensenyat la poteta els autèntics divisors de Catalunya, obsessionats a acabar amb la immersió lingüística, tema estrella en el naixement de Ciutadans. Però, en general, un basc independentista a Catalunya era una persona que comptava d'entrada amb enormes simpaties, entre el món independentista explícit, i en el món del catalanisme polític bàsicament autonomista, però que sentia una mena de complex d'estar contenint les seves passions independentistes. D'aquests n'hi havia en diverses formacions polítiques, inclòs el PSC. El PSC d'abans i d'aleshores, és clar. No el PSC que avui va a les portes del Tribunal Constitucional i es fa fotos amb PP i Ciutadans, o es manifesta amb ells o, el que és més preocupant, amb organitzacions d'extrema dreta.

Els temps van canviar després de la sentència del TC del 2010 i no cal que expliqui aquí que s'ha produït, paradoxalment, un distanciament entre el nacionalisme polític basc majoritari i el sobiranisme / independentisme català, que s'ha traduït en relacions impregnades per una extrema fredor. Ja en temps de Zapatero, quan el viratge de la "Espanya plural" a la "Espanya diversa" requeria marcar distàncies respecte de CDC i tractar a ERC com la pesta que alimentava el discurs de la dreta extrema espanyola contra el PSOE, vam viure una època en què el PNB es va recol·locar en el genuí paper de l'antiga Convergència i es va dedicar a treure partit de la debilitat del PSOE, fins al punt d'arribar a protagonitzar episodis com aquell de votar contra la recusació de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, que havia estat demandada per la majoria absoluta del Parlament de Catalunya.

Avui és notícia que el PNB s'ha desdit de la seva negativa a aprovar els pressupostos del PP mentre es prolongués el 155, i això ha causat un malestar enorme a Catalunya, on tenim mig govern a la presó i l'altra meitat a l'exili, i quan els patrons del 155 han donat suport no només a la repressió pura i dura contra els que volíem votar l'1 d'octubre del 2017, sinó també a la regressió de drets i llibertats públiques en moltíssims àmbits, amb una judicatura absolutament submisa al govern que permet instruccions sobre fets falses, i que té a la presó als líders socials d'Òmnium i ANC, que evidentment no van cometre cap delicte, així com als membres del Govern de Catalunya i a l'expresidenta del Parlament, amb la pena afegida (d'això en sabem a Euskadi) per les seves famílies, que han de fer llargs viatges per poder veure els seus éssers estimats 40 minuts en unes condicions humiliants.

En aquest context, s'ha trobat a faltar per part dels independentistes catalans una major solidaritat des d'Euskadi; de vegades dient coses injustes, com per exemple contra el concert econòmic basc, tant perquè es diu i es repeteix la falsedat de la suposada insolidaritat dels bascos en aquesta matèria -quan la veritat és que paguem religiosament el 6,24% de totes les competències que es reserva l'Estat (percentatge per sobre de la nostra incidència en PIB i població) -, inclòs el fons de solidaritat. Com també perquè se'ns retreu gaudir d'aquest instrument bilateral de relació financera amb l'Estat mentre que altres, com Catalunya, no disposen d'ell, quan la veritat és que encara viuen per explicar-ho alguns dels que van sentir García Añoveros (Ministre d'hisenda en 1980) dir allò de "bé, ara que hem signat amb els bascos podem començar a parlar de concert per a Catalunya". No són els bascos els culpables que Catalunya no tingui concert i pateixi un salvatge dèficit fiscal, sinó que en el seu dia van ser els dirigents polítics catalans que no van voler assumir el risc unilateral de recaptar els impostos a Catalunya, a més de deixar expressions per a la història com "aquesta antigalla foral", o "recaptar impostos és impopular".

La memòria, a més, és molt fràgil, també quant a les relacions Euskadi-Catalunya dels últims lustres. Quan es va aprovar la Llei de Partits, concebuda per posar una part de l'electorat basc fora de joc i propiciar un acord PP-PSOE que els donés el Govern a Euskadi (cosa que va portar Patxi López a la presidència el 2009), molts dels que ara tant parlen van votar a favor d'aquella llei; quan el govern d'Ibarretxe va impulsar el Nou Estatut per a Euskadi, ningú del nacionalisme català majoritari es va dignar a aparèixer per Ajuria Enea. Només Carod-Rovira va anar a fer-se la foto amb Ibarretxe, sense complexos de cap mena.

No és l'hora dels retrets. Ni tan sols ara els vull fer, amb la intenció de sumar voluntats. Estic personalment dolgut -també com a persona propera, personal i políticament, amb molts dels militants i dirigents del PNB-, per la posició adoptada per l'EBB. Mai he tingut pèls a la llengua quant a fixar posició en temes transcendentals. Tant de bo arribin aquests centenars de milions de Madrid a Euskadi, perquè, recordem-ho, res no garanteix que el PP i Rajoy compleixin els seus compromisos. El 28 de març del 2017 Rajoy va prometre 4.000 milions fins al 2025 per a Catalunya; més d'un any després, les inversions a Catalunya estan en mínims històrics (això sí, es van gastar 87 milions -que se sàpiga- per  impedir que votéssim l'1 d'octubre i vam votar 2,3 milions, i 230 milions de sobrecost a convocar i celebrar unes eleccions en dia laborable després del 155). És sabut que el regne d'Espanya sol signar i es compromet a fer moltes coses que després no compleix, i, el que és pitjor, quan no vol fer-ho et reenvia a la interpretació d'instàncies jurídiques que té controlades i potinejades. Tampoc em val que la qüestió hagi estat o pressupostos o l'abisme, eleccions i triomf de Ciutadans; hi havia la pròrroga, el món no s'acabava. És més, ja voldria veure què fa Ciutadans si accedeix al govern espanyol i proposa acabar amb el concert a Euskal Herria o imposar el castellà i per tant separar els alumnes per llengua a Catalunya. A Euskal Herria sortiria tothom al carrer, i a Catalunya, no tinc cap mena de dubte,  les primeres a rebutjar la supressió de la immersió serien les famílies castellanoparlants, perquè una cosa és que se'ls hagi ficat la por que algú vol acabar amb la seva identitat espanyola i una altra molt diferent que vulguin que els seus nens no aprenguin en català (no "el" català) a l'escola.

Repeteixo. Estic dolgut, i no me n'amago. Ho he dit per mitjà de Twitter.

"El 155 seguirà en vigor a Catalunya, i el PSOE ha endurit la seva posició. El PNB diu que té una responsabilitat amb els i les basques. Però és molt més important la responsabilitat amb la democràcia i contra el neofalangisme emergent. Catalunya va acollir al govern basc en l'exili, aquesta placa (hi vaig posar la foto) el recorda a Barcelona. Encara que només sigui per la vergonya que mig govern català - i l'expresidenta del Parlament- estiguin a la presó, i l'altra meitat a l'exili, no ens podem quedar mirant cap a un altre costat, com si fóssim els comuns estil Coscubiela "

Ho he dit i escrit. I ho debatré amb els meus molts i bons amics del PNB, començant pel mateix lehendakari Urkullu. No veig signes de distensió des de Madrid, avui hem tornat a tenir una altra prova més de com s’ordena a la policia tapar les vergonyes del règim, no només corrupte, sinó repressor de les llibertats públiques. Tant de bo que els bons auguris de portaveus del PNB puguin complir-se. Crec ferma i sincerament que Madrid no cedirà al nomenament de persones que estan en plena possessió de tots els seus drets per ser consellers del Govern, i seguirà amb la ignominiosa pena venjativa de presó preventiva lluny de Catalunya. És el que demanen els del "a por ellos" a Espanya, aquesta Espanya que molts vam dir ja fa temps que és irreformable, entre altres coses -i això revesteix de més gravetat encara la decisió presa-, perquè la (in)cultura a Espanya porta de sèrie l'anticatalanisme des de fa segles, i als fets em remeto.

Com deien d'aquell que era pessimista, és a dir, un optimista ben informat, amb els anys i els revessos de la política m'he tornat un escèptic pel que fa a la possible col·laboració de les nacions sense Estat que tenim la desgràcia de viure sotmeses al malson de l'Espanya dominada per la casta oligàrquica política / financera / econòmica /eclesiàstica i mediàtica d'arrel castellana excloent. Conservo, però, els grams suficients d'optimisme, positivisme i, si es vol, de tossuderia, per seguir lluitant per la col·laboració entre independentistes de les nostres nacions. Què hi farem, tenia 18 anys al maig del 68, sóc amic de Cohn-Bendit, i vaig interioritzar eslògans com aquell "Soyez Réalistes, demandez l'impossible". I que voleu que us digui, potser m'he fet ja una mica gran per trair-me a mi mateix.

Gorka Knörr, ex-europarlamentari i ex-vicepresident del Parlament Basc